Actualment la xarxa de trens d’alta velocitat espanyola, tot i ser més extensa que la francesa, només transporta a l’entorn d’un 10% dels passatgers respecte a la de l’estat veí. Així, no és estrany que tots els trams espanyols siguin deficitaris. I l’únic que seria rendible (el que uniria Barcelona amb la xarxa francesa) continua sense estar en funcionament. Tot i així, el passat 21 d’octubre de 2010, el Govern espanyol va adjudicar el primer tram de l’AVE a Salamanca. Tot plegat, mentre la segona i la tercera ciutats de l’Estat espanyol (Barcelona i València, que –curiosament– són les dues grans àrees metropolitanes dels Països Catalans) continuen connectades entre Tarragona i l’Hospitalet de l’Infant per un tram de 40 kilòmetres de via única, dissenyada i construïda al segle XIX. A més, al mateix temps, el Ministeri de Foment espanyol ha paralitzat el pont que ha d’unir l’A-2 i l’AP-7, que –també curiosament– constitueixen els principals eixos de transport per carretera de Catalunya i el País Valencià i que representen, en conjunt, el 40% de les exportacions de l’Estat espanyol.
Com és possible que, en un context de crisi econòmica i de plans d’austeritat tutelats per la Unió Europea, el Govern espanyol consideri més prioritari el primer tram de l’AVE a Salamanca que el pont de Sant Andreu de la Barca que ha d’unir l’A-2 i l’AP-7, o que el desdoblament de la línia fèrria entre Tarragona i l’Hospitalet de l’Infant?
Probablement, aquesta pregunta també se la van fer els mercats financers internacionals quan el 26 d’octubre, cinc dies després d’adjudicar aquest tram d’alta velocitat, l’Estat espanyol va subhastar títols de deute a tres i a sis mesos per tal de cobrir les seves necessitats de liquiditat. I atès que –en el millor dels casos– aquesta pregunta no té resposta, no és pas estrany que els mercats exigissin primes de risc molt superiors i que, en concret, els tipus d’interès pràcticament s’hagin doblat entre finals d’octubre i de novembre.
Òbviament, quan comento aquesta mena de notícies amb els meus companys parlamentaris, gairebé tots ells (curiosament amb l’única excepció dels que representen l’Estat espanyol) dubten entre fer-se un fart de riure o esclatar en un seguit d’expressions poc apropiades per fer-ne una transcripció escrita.
En particular, per exemple, els alemanys recorden el número de forats del cinturó que s’han hagut d’estrènyer i els centenars de kilòmetres de trens de gran velocitat que mai no han construït per simple sentit comú. Tots ells recorden els milers de milions d’euros que els seus contribuents han enviat a Espanya durant el darrer quart de segle i que el PSOE i el PP han dilapidat en despeses no productives, mentre el 40% de les exportacions espanyoles continuen col•lapsades per vies de tren i ponts d’autopistes que mai no han volgut construir.
De fet, molts d’ells es plantegen la possibilitat d’excloure Espanya de la zona euro. Fins quan els catalans permetrem que l’Estat espanyol continuï hipotecant el futur dels nostres fills i dels nostres néts?
Espanya és inviable (2)
Espanya és inviable
La presidència espanyola del Consell europeu
La poca credibilitat de Zapatero
Espanya amenaça l’europeïtat de Catalunya
L’Estat espanyol s’asfixia
De desagraïts… l’infern n’és ple
Entre Espanya i Itàlia
