Uns mesos enrere, José Luís Rodríguez Zapatero va anunciar que Espanya havia superat Itàlia en el producte interior brut per càpita, i la claca mediàtica espanyola va aplaudir amb entusiasme l’enèsim joc de mans del seu malabarista preferit. Un cop més, però, tots ells havien oblidat que fins i tot els més creatius i extravagants dels artistes de circ han d’aterrar de tant en tant. En realitat, la pirueta tan sols resulta meritòria si caus de peu dret; i, de fet, l’opció de contactar amb el terra amb qualsevol altra part del cos acostuma a ser molt dolorosa.
En aquest sentit, les xifres resulten força contundents. La taxa d’atur espanyola és del 10,4% davant del 7,1% de la italiana. El dèficit de la balança exterior espanyola multiplica per deu el de la italiana, amb 96 i 9,5 mil milions d’euros respectivament. En el segon trimestre del 2008, el sector de la construcció espanyola ha caigut un 15,6%, mentre la italiana ha crescut un 1,3%.
De fet, per mantenir els nivells de consum i d’inversió del 2007, l’estat espanyol necessita una injecció de 9 mil milions d’euros mensuals procedents de l’exterior, just en el mateix moment en què les finances internacionals estan en crisi. I, probablement, això ajuda a entendre que al juliol els comptes públics espanyols ja presentaven un dèficit de gairebé 10 mil milions d’euros.
Durant la darrera dècada, Espanya ha viscut a crèdit amb uns tipus d’interès reals pràcticament irrisoris a causa de l’elevada inflació. En realitat, però, l’única variable clau per a un creixement econòmic sostingut és la productivitat. I, una vegada més, tant a Catalunya com a Itàlia, la indústria serà la millor garantia davant les turbulències dels propers anys.
Article publicat a l’Avui el 24 d’octubre de 2008
