La violència és la sentència. Ho ha dit -en diferents entrevistes a Catalunya Ràdio i RAC1- un periodista adobat en mil batalles, en John Carlin, i té tota la raó. Per això no entenc que els grans opinadors d’aquest país actuïn amb la cua entre les cames davant les reaccions a les sentències que han col·locat el conflicte polític català un altre cop al món. La violència genera violència i, sens dubte, la sentència és d’una violència extrema: fins a 13 anys de presó per voler votar. Un escàndol de proporcions mundials, que la premsa de la caverna mediàtica espanyola i catalana intenta amagar.
També cal que la solidaritat dels polítics independentistes sigui total, perquè tenim quasi 50 presos polítics i cada dia més represaliats. Cal que els considerem a tots per igual i la solidaritat sigui efectiva, que els polítics vagin a les presons a visitar a tots els detinguts, que la classe política no posi al mateix sac els repressors que els represaliats. Cal que el Govern sigui conseqüent amb allò que demana a la gent, perquè una resposta contundent a la violenta sentència exigeix compromís amb aquesta gent.
Cal gestionar els Mossos com la policia de la República i exigir que la policia espanyola es retiri dels carrers de Catalunya perquè la seva presencia contamina l’escenari i crispa l’ambient. Cal que els serveis jurídics del govern no demanin càstigs per a la gent que respon amb valentia a la repressió. Cal que els mitjans de comunicació públics (i els privats que reben diners del Govern) mostrin una actitud informativa de correcció amb les protestes, que no menteixin. Cal que el Govern actuï segons allò que vol fer.
Govern, o fem la revolta per aconseguir la República Catalana o ens quedem a l’autonomia i acatem la repressió de l’Estat espanyol.
