La magistrada i presidenta de la Sala Penal de l’Audiència Nacional, Concepción Espejel, que ha emès el vot particular de la sentència defensa que el major Trapero i Pere Soler van propiciar “la passivitat” dels Mossos amb l’objectiu de “cooperar” en la celebració del referèndum de l’1-O. En l’argumentació del seu vot particular, de 461 pàgines (la sentència en té 96), Espejel diu que no està d’acord amb els fets declarats provats i creu que Trapero i Soler haurien de ser condemnats com a “coautors” del delicte de sedició. Espejel creu que hi va haver acord de tots dos amb els líders del ‘procés’, que Trapero coneixia “el full de ruta” del govern i que va informar els líders independentistes de les investigacions policials i judicials.
A més, considera que el major va adoptar una posició “d’acatament formal” de les ordres judicials malgrat que “de manera perllongada” va “desplegar” actuacions en el cos que “lluny d’impedir o dificultar” el referèndum, permetés que la votació es pogués dur a terme.
En un extens vot particular, la magistrada Concepción Espejel desgrana perquè discrepa del “relat fàctic” de la sentència de l’Audiència Nacional i perquè creu que Trapero i Soler haurien d’haver estat condemnats com a coautors d’un delicte de sedició.
En el cas del major dels Mossos, considera que va propiciar la “passivitat” del cos policial amb l’objectiu “d’ajudar” a la celebració del referèndum i que, fins i tot, en algunes ocasions els agents van enfrontar-se amb efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil per “impedir o dificultar” que complissin les ordres que tenien encomanades.
Creu també que Trapero, coneixedor dels propòsits de l’aleshores conseller d’Interior condemnat pel Suprem, Quim Forn, i el director de la policia, Pere Soler, va “sumar esforços” en el propòsit “comú” i va “posar mitjans eficaços” per contribuir a fer possible de l’1-O.
Conducta “obstruccionista” de Trapero
Defensa que Trapero van mantenir una “reiterada” conducta “obstruccionista” amb les instruccions del Fiscal Superior de Catalunya i que va estar “en contacte constant” amb els responsables polítics, als que “informava” de les actuacions policials dels Mossos i de les diligències que practicaven en la seva condició de policia judicial. “Infringint”, així, el “deure de secret, dels plans d’actuació, comunicats interns, etc, consultant amb els mateixos el seu contingut”.
Un pla d’actuació obertament “ineficaç”
Per Espejel, el Pla d’Actuació dels Mossos per donar resposta a la Instrucció número 3 del Fiscal Superior de Catalunya era “òbviament ineficaç” per impedir el referèndum. Malgrat ser “advertit” pel mateix fiscal i pel Fiscal General de l’Estat que el pla no era adequat perquè només contemplava un binomi a cada col·legi, es va limitar a “augmentar el nombre d’efectius sense modificar el disseny no idoni del dispositiu ni preveure la utilització de recursos d’ordre públic”.
També creu que ha quedat provat que va presentar unes pautes d’actuació “deliberadament ineficaces” per evitar l’ocupació prèvia dels col·legis. Unes pautes que “no contemplaven” el tancament dels centres i que ordenava als Mossos “limitar-se” a aixecar actes i advertir als presents que havien de marxar abans de les sis del matí de l’1-O.
Espejel argumenta que no es van modificar les pautes i que aquestes van permetre l’ocupació dels centres “malgrat que les actuacions dels dies previs a l’1 d’octubre les havien de fer en exclusiva els Mossos, segons s’havia acordat en les reunions de coordinació”. Això, al seu entendre, va propiciar que els altres cossos de seguretat no actuessin.
La “passivitat” dels Mossos
La conducta de “passivitat” i, fins i tot, “d’afavoriment”, segons la magistrada, es va mantenir el dia de la votació. Un fet que es va materialitzar, diu Espejel, en no destinar efectius d’ordre públic al tancament d’escoles i no facilitar-ne a les patrulles que feien peticions de suport. A més, detalla que “no es va detectar ni una sola actuació dels Mossos per tancar col·legis” i que, fins i tot, van permetre que en algun centre “sortissin a menjar, tanquessin i tornessin sense aprofitar-ho per impedir que la votació continués”.
En canvi, diu, els dies previs i l’-1-O, “gran part “dels efectius de Mossos es van dedicar a “fer seguiments i vigilàncies” a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Unes comunicacions que, insisteix, es van comunicar a la Sala de Comandament.
Els fets no van ser “casuals”
Amb tot, Espejel creu que el que va passar els dies previs i l’1-O no va ser “casual” ni “imprevisible”. Al seu entendre, les pautes “deliberadament” inadequades i l’establiment d’una cadena de transmissió de suport transmissió d’ordres “escalonada i lenta” va “contribuir a la ineficàcia de les actuacions” que poguessin “obstaculitza” la votació, evitar l’obertura de centres o el seu desallotjament.
La magistrada creu que, per ordre de Trapero, els comandaments van exercir “un control ferri” sobre els Mossos per impedir “qualsevol actuació diferenciada que es desviés de les pautes establertes”.
El 20-S, la “base” de l’1-O
També considera que va permetre que el 20-S Jordi Sànchez “es fes amb el control de la situació”. Una decisió que, al seu entendre, va “facilitar” que “s’assentessin les bases del que passaria els dies posteriors”. “Transmetent a la ciutadania la imatge d’incapacitat de l’Administració de Justícia d’executar amb normalitat resolucions a Catalunya”, afegeix. A més, remarca que el major va qualificar “com a bona” la gestió del registre d’Economia del 20-S i va “felicitar” els agents, tot i els “lamentables resultats” per a l’actuació de la comitiva judicial.
L’oposició a De los Cobos
D’altra banda, diu que el major dels Mossos es va “oposar” a la coordinació del coronel Diego Pérez de los Cobos, “minimitzant la gravetat dels fets del 20 de setembre” i “insistint reiteradament en el caràcter pacífic de les mobilitzacions”. Veu provat també que Trapero va insistir que els Mossos tenien mitjans suficients per atendre la situació, “per la qual cosa no era necessària la intervenció dels Cossos de Seguretat de l’Estat, quan sabia que no era així”.
“Connivència” amb els polítics independentistes
“La rellevància de la seva contribució al resultat és indubtable i aquesta es va produir en connivència amb els polítics de què depenia”, assegura Espejel. De fet, al·lega que Trapero coneixia “el full de ruta” del govern i que la seva actuació va “contribuir” al compliment de les seves “expectatives”.
“L’acusat Josep Lluís Trapero, d’acord amb els propòsits del govern i en comunicació continua amb el conseller Forn i el director general de la policia, promotors del referèndum, va anar ideant maneres de ‘puntejar’ les mesures acordades i restar-hi eficàcia; posant traves per al seu compliment”, insisteix.
A més, diu que Trapero va tractar directament amb Forn la manera en la qual s’havien d’aplicar els criteris de congruència i oportunitat. De manera, afegeix, que “emparessin” l’actuació passiva dels Mossos i que, sota l’aparença de compliment, ‘de facto’ les fessin ineficaces.
Soler “no va donar les instruccions” necessàries
Espejel també considera coautor del delicte de sedició l’exdirector general d’Interior, Pere Soler. La magistrada remarca que Soler va accedir al càrrec amb el canvi del conseller d’Interior i la dimissió de l’anterior director, “motivada pel caire sobiranista que estaven agafant els esdeveniments”.
En aquest sentit, diu que Soler va mantenir una posició de defensa “a ultrança” del referèndum que va plasmar també en manifestacions públiques. La magistrada considera que Soler va estar en tot moment “al corrent” de les actuacions que els Mossos estaven duent a terme en “aparent compliment” de les ordres fiscals i judicials i de la “conducta obstruccionista” a “l’eficàcia” de les instruccions del Fiscal Superior de Catalunya que Trapero estava desplegant.
A més, diu que Soler va donar el “vistiplau” a la proposta de pla per executar la Instrucció 3 que li va enviar Trapero i que es va limitar a “introduir alguna petita modificació d’estil, sense proposar mesures efectives que haurien pogut ajudar a complir l’ordre del TC”. També creu que Soler es va oposar “tenaçment” a les instruccions del Fiscal Superior de Catalunya i que, a més, va enviar (amb el consentiment de Forn) una carta a tots els consellers instant a presentar una querella contra el fiscal.
Pocs dies abans del referèndum, detalla, va enviar a Trapero una còpia de l’escrit on, entre altres coses, li recordava que “els Mossos depenen del seu govern per protegir el lliure exercici dels drets i llibertats” i que “no podem permetre que s’ordeni impedir als Mossos res que en si mateix no sigui delicte (ho ordeni qui ho ordeni”.
Espejel també considera provat que Soler va tenir coneixement de l’informe de valoració de riscos de la Comissaria General d’Informació en el qual s’alertava del risc d’actuacions radicals violentes i del document de ‘Projecció dels escenaris referèndum’ en el qual es parlava dels CDR.
“Malgrat conèixer aquests escenaris previsibles, Soler va donar conformitat a les pautes d’actuació”, afirma la magistrada tot afegint que era “conscient” que no només no eren idònies sinó que, a més, “permetrien” que l’actuació dels Mossos els dies previs i l’1-O contribuís a la celebració del referèndum.
Va “afavorir” que els independentistes “es fessin” amb els col·legis
Amb aquestes conductes, afegeix Espejel, Soler va “afavorir conscientment” que els independentistes “es poguessin fer amb la disponibilitat dels centres de votació abans de l’1 d’octubre”. “I que, sota l’aparença de formal acatament de les ordres judicials rebudes, l’actuació dels Mossos, no comportés cap obstacle per a la celebració del referèndum”, afegeix.
Segons la magistrada, Soler “no podia ignorar” la incidència de les seves declaracions públiques i les comunicacions que mantenia amb Trapero podien tenir “sobre l’estructura jerarquitzada la direcció de la qual ostentava i la repercussió de les mateixes en l’actuació de qui depenia d’ell governativament”.
Malgrat això, insisteix, no només “no va donar les instruccions a les quals estava obligat” sinó que, “contravenint les mateixes, va mantenir el dret a votar dels ciutadans, que els Mossos havien de garantir-lo, que organitzar un referèndum no era delicte i que havien de prevaldre les ordres governatives sobre les que poguessin donar jutges i fiscals”.
“L’incompliment de les obligacions pròpies del càrrec, la infracció del seu deure de garant i la contribució al resultat de la seva conducta és indubtable”, conclou Espejel.
La valoració de les proves
En el seu extens vot particular, Espejel també considera que no s’ha valorat la totalitat de documents i indicis inculpatoris, que no s’han analitzat de manera conjunta ni “correlacionat” entre si. Creu que tampoc s’ha tingut en compte la seqüència cronològica de les actuacions de Trapero i Soler ni comparteix el que la sentència considera contra indicis exculpatoris.
El pla per detenir Puigdemont i la resta del govern
Entre ells, el “suposat” pla per detenir Puigdemont i la resta del govern. Espejel argumenta que durant el judici no es va aportar cap pla i que, després d’analitzar el document ‘Projecció d’escenaris referèndum’, no es pot descartar que el correu del 25 d’octubre aportat com a prova “es referís a aquests escenaris o que, fins i tot, les detencions fossin encarregades a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat (FCSE)”.
“L’únic que va fer –Trapero- va ser posar-se a disposició del president del TSJC i del Fiscal per al que fos necessari però no va especificar que fos per detenir el president i el govern i, sens dubte, no li va comunicar que tinguessin preparat un dispositiu per fer-ho”, conclou.
També discrepa que els magistrats considerin contra indicis els documents ‘EnfoCATs’ o l’agenda Moleskine, intervinguda a Josep Maria Jové. En aquest sentit diu que, encara que no hi hagi una menció expressa al major ni a la resta d’acusats, “no es pot interpretar” com un contra indici de la seva participació en els fets.
Tampoc les reunions mantingudes amb el Govern els dies 26 i 28 de setembre. “La petició que fos desconvocat –el referèndum- era, com a mínim, il·lusòria”, remarca.
