Només una de les alcaldables a Barcelona de cara a les eleccions municipals d’enguany és menor de trenta anys. Un escenari que, des de la sectorial de joves de l’ANC, no es miren amb gaire entusiasme: “Encara que no vagin de cap de llista, podria haver-hi números dos o tres que fossin joves, que tinguessin alguna cosa a dir i agafessin responsabilitats si entren a les institucions”, apunta la Irene Niebla, la seva secretària nacional. I és que l’ANJI demana precisament això, una “regeneració dels lideratges” en el moviment republicà.
Ho fa amb l’aval de -segons la seva base de dades- més de mil membres de 14 a 30 anys que han expressat el seu desig d’organitzar-se com a joves. Van començar quasi en paral·lel al naixement de l’Assemblea i van anar creant nuclis territorials arreu de Catalunya: “Som una sectorial, però tenim la particularitat que també tenim estructura territorial i nacional”, explica la Júlia Vernet, coordinadora nacional. Per a ella, “l’avantatge” de l’ANJI és que “dóna un espai de trobada transversal per a la gent jove que veu que a la seva territorial de l’ANC hi ha gent massa gran”.
Ambdues assenyalen com un dels problemes actuals del moviment republicà que no compti amb suficients referents juvenils. Lamenten que no es coneguin -ni a nivell mediàtic i, conseqüentment, tampoc a nivell social- figures com els coordinadors de joventuts polítiques que “representen el futur”. “Cal mirar cap a on va la societat, què pensen els joves que poden arribar a estar en òrgans polítics decisius”, apunta Niebla. I Vernet assenyala al fet que, tot i que “sempre hi ha la cantarella que falten joves, no se’ns faciliten eines o es mostra interès pels que estem intentant-ho”.
En aquest sentit, des de l’ANJI denuncien una “discriminació juvenil” que va més enllà de l’entorn familiar o laboral. “No es dóna importància a la nostra opinió i podem fer aportacions igual de vàlides o, inclús, més innovadores i fresques en un moment en que tot canvia ràpidament”, reivindica Niebla. La secretària nacional de l’ANJI afirma que cal una “discriminació positiva” per “forçar que més gent jove participi i sigui visible en l’àmbit polític i no normalitzar” que els lideratges vagin associats a una avançada edat. Però, segons Vernet, “la gent més gran no són els culpables, sinó que es tracta d’una qüestió social”: “Els joves tampoc ens ho plantegem, no fem un pas endavant, perquè com no ho hem vist no ens passa pel cap”. Es tracta doncs, d’incentivar-ho, perquè cada cop sigui més habitual.
La tendència és que la gent jove sigui cada cop més independentista
Ambdues joves tenen la mirada fixa en el futur. “És cert que la tendència és que la gent jove sigui cada cop més independentista que la gent gran. Se suposa que a la llarga acabarem sent més”, afirma Vernet. Però, per a la coordinadora nacional de l’ANJI, no tot es redueix a una qüestió generacional i -quan parlem d’ampliar la base social del sobiranisme- dóna una resposta que “no hagués donat abans del referèndum”: “Tinc la sensació que, ara mateix, ja està el peix venut. La gent en la que es pensa quan es parla d’ampliar la base és més aviat d’un perfil ideològic i no generacional, tot i que també és cert que aquest perfil ideològic de gent que encara es podria sumar al projecte independentista és en bona part jove”. Joves que, segons ella, “no es reconeixeran mai com independentistes, sinó que en un moment determinat veuran que no els queda més opció”.
I després hi ha els joves que senten certa desafecció per la política, que encara no tenen una ideologia marcada o no estan polititzats. “Arribar a aquests joves, que potser ni voten o voten de tant en tant a partits diferents, seria una manera molt bona d’ampliar la base”, diu Niebla, que també lamenta que “a vegades, costa arribar-hi perquè no fan servir canals a través dels quals informar-se sobre política”. Per això, des de l’ANJI, creuen que és important engrescar-los amb “un projecte de construcció d’un nou Estat” amb el qual sentin que “poden participar-hi de veritat”. En aquest sentit, hi ha nuclis territorials de la sectorial que intenten arribar a sectors que “no els arriba tant la política ni tampoc un discurs catalanista ni molt menys independentista”: arran de l’1-O, de fet, es van crear diversos grups de gent molt allunyats de l’estereotip típic de l’independentista catalanoparlant de tota la vida. “Hi ha persones que no responen a aquest estereotip i que són independentistes. I altres que no saben si ho són perquè no s’ho plantegen”, afirma Niebla, que explica que col·laboren amb col·lectius -per exemple- de joves migrants a qui ni tan sols ha arribat el discurs independentista. La idea és, sempre, “fer-los reflexionar” allunyant-los dels estereotips que també tenen i fent-los sentir partícips del lloc on viuen, més que convèncer-los.
“També hi ha gent de 60 anys que vol fer accions contundents”
Per a això, potser només els cal veure imatges de l’1-O que, des de l’ANJI, van viure en primera persona. Ja abans del 20-S estaven organitzats en la ‘Taula Jove’ – “sabíem que havia de passar alguna cosa i vam organitzar un espai per aglutinar l’independentisme jove més enllà de la militància”- i aquell dia van iniciar una mobilització que va continuar fins al referèndum, amb accions com l’ocupació del rectorat de la UB organitzada per ‘Universitats per la República’. Després de l’1-O, van venir altres dates importants en les quals també van ser presents, fins a fer campanya per la participació (no hi havia llista unitària) en les eleccions del 21-D.
Tot un seguit de mobilitzacions que demostren l’esperit combatiu de la joventut catalana. Però, amb quin tipus de protestes se senten més còmodes? “Això és una qüestió personal i no generacional. L’ANJI és un moviment transversal i hi ha membres que defensen anar amb la cara tapada i altres que no, uns que volen tallar carreteres i altres que no. Funcionem per majories i cadascú fa allò amb lo qual se sent més còmode”, assegura Niebla. De fet, les dues responsables del jovent de l’Assemblea lamenten que només s’associï els joves amb un tipus de protesta, perquè “també hi ha gent de 60 anys que vol fer accions contundents”.
La ultradreta, “un plantejament força erradicat dels joves catalans”
L’ANJI és un espai transversal i, com a tal, compta amb gent molt plural pel que fa a l’aspecte ideològic: des de membres que participen en joventuts polítiques fins a altres que no i són molt crítics amb els partits. Però, què hi ha de l’oposició? Existeixen grups joves d’unionistes organitzats? A Niebla li venen al cap els joves de Societat Civil Catalana i Vernet recorda que, abans del 9-N, van organitzar un debat on van participar joves no independentistes de les joventuts del PP i el PSC. Pel que fa a l’extrema dreta, l’auge que sembla experimentar arreu de l’Estat espanyol no s’ha traduït en organitzacions juvenils. Almenys a Catalunya: “Veig molt difícil que hi hagi suficients joves d’extrema dreta per organitzar-se. És un plantejament força erradicat dels joves catalans”, apunta Niebla. Però Vernet matisa que “això no vol dir que no hi hagi gent jove que recolzi aquests partits” [segur que molts van alegrar-se quan la Guàrdia Civil va confiscar-los el material de campanya pel referèndum i va tancar la seva pàgina web], sinó que “no es mobilitzen per a defensar-ho”. En aquest sentit, alerta que els mitjans de comunicació poden influir en els joves pel que fa a aquesta mena de pensaments.
El camí a seguir
Preguntades pel camí que cal seguir a partir d’ara de cara a assolir la independència, tant Niebla com Vernet es mostren properes als plantejaments de l’ANC -“seguir endavant amb el mandat de l’1-O i acabar el que no es va fer el 27-O”- però no s’atreveixen a concretar què és “el que s’ha de fer a curt termini” sense la “perspectiva global” que tenen els dirigents polítics i civils de l’independentisme per “comprendre les possibilitats que hi ha”. Això sí, posen com a condició indispensable que hi hagi unitat entre tots els sectors del sobiranisme. “Evidentment, el que no es pot fer es quedar-nos com estem ara o anar enrere. Hem de continuar el camí fent passos ferms, no esperant que ens vingui res donat perquè sabem que no serà així”, apunta Vernet per posar en valor espais com l’Assemblea de cara a “que tothom tingui cabuda, pensi com pensi la República i cregui com cregui que s’ha de fer per assolir-la”. Admeten que es tracta d’un debat que “encara estem tenint a nivell col·lectiu” i pel qual “potser el judici pot ser un bon catalitzador per fer-ho” en ser “un element que ens cohesiona”. “Estem d’acord en que no volem simbolismes”, afegeix Niebla: tot el que es faci a partir d’ara per implementar la República ha de seguir el mandat del poble i els polítics “ho han de tenir molt clar”.
Ambdues diuen entendre la fase de repressió extrema que pateix Catalunya -que implica “interessos personals i polítics que no podem controlar”- i, precisament per això, insisteixen en que cal romandre units per poder avançar. Reclamen també “sinceritat” amb la societat: “Han tingut por de dir la veritat per pensar que la gent no ho entendria o s’enfadaria i, al final, ens hem enfadat i no hem entès perquè no ens han estat dient la veritat quan potser haguéssim actuat d’una altra manera”, narra Vernet. Ara parla de “frustració” davant unes “expectatives” que no han estat complertes. I és que el procés ha deixat en la ciutadania una sensació que els joves pateixen contínuament, el rebuig al paternalisme amb el qual han actuat els dirigents independentistes. “Allò de deixa als grans que facin, però no ho van fer”, lamenta Niebla. Un error, segons ella, perquè “es va demostrar que la gent estava preparada i disposada a fer coses”.
I és que, des de l’ANJI, creuen que l’1-O “va desbordar als polítics i després no van saber què fer amb la resposta massiva de la gent”. “Ara ja hem vist fins a on està disposat l’Estat i, a partir d’aquí, cal saber gestionar-ho. Tenen un encàrrec clar i, si s’ha de fer via unilateral que es faci, perquè no ho van ni intentar. Ha d’haver-hi coses preparades”, etziba Niebla, que també demana als partits independentistes “posar el mínim de condicionants per facilitar que el sobiranisme es posi d’acord”.
Però existeix un condicionant que va més enllà de la raó: la por. Davant això, Vernet demana que “les persones que decideixin assumir responsabilitats siguin coherents amb l’estratègia que s’hagi acordat”. “Estem davant un moment històric i la gent que hi hagi al capdavant ha de ser capaç d’assumir el repte. Entenem si no ho volen fer, si de veritat els limita la por a l’hora de fer el que creguin que és millor pel país, però cal que dimiteixin”, afegeix Niebla per reivindicar -de nou- que es cedeixin espais a gent jove “que potser té menys responsabilitats a nivell familiar o econòmic”.
Seguir creixent: de sectorial a joves de l’ANC
Tot i que l’ANJI compta amb una estructura molt més complexa que altres sectorials, encara no està reconeguda en els estatuts de l’ANC. Per això lluiten Niebla i Vernet, per “tenir més autonomia tant a nivell de posicionament com d’incidència en la presa de decisions”. I ho estan aconseguint: a la propera Assemblea General Ordinària de l’ANC, el mes d’abril, presentaran una reforma dels estatuts que els permetrà funcionar plenament com a joves de l’ANC i no “com una sectorial més”. I és que, segons expliquen, l’ANJI juga el mateix rol que l’Assemblea amb partits i entitats sobiranistes dins l’entorn juvenil.
