El Canadà, l’única monarquia del continent americà, té en el Quebec, un país que vol ser diferent. En el procés cap a l’alliberament nacional de Catalunya, la situació dels quebequesos ha estat un exemple recurrent per tal de justificar les polítiques cap a una banda o altra. Sense ànim de fer dogma o voluntat de fabular, ens proposem explicar una mica més enllà del tòpic la situació dels francesos del nou món.
Els orígens de l’actual Quebec són el d’una regió habitada per diferents tribus índies que van ser aliades o conquerides pels francesos durant el segle XVI. La conca del Mississipí fou ocupada per la Flor de Lis durant menys de 200 anys. Tribus com els hurons o els iroquesos, van formar part de la colònia gal·la. Tot va acabar amb la Guerra dels Set anys (1756-1763), conflicte per la supremacia a les colònies nord-americanes i asiàtiques, que va enfrontar a la Gran Bretanya amb França. La contesa va acabar amb la cessió del Canadà francès a Anglaterra i la cessió de Louisiana a Espanya el 1763. El domini francès sobre Nord-amèrica va tenir el seu final el 1803 quan Napoleó Bonaparte va vendre, els últims territoris francesos, per 23 milions de dollars del moment.
D’aquesta manera, com explica a La República el professor de la Universitat Pompeu Fabra Marc Sanjaume, la minoria anglesa passa a ser l’elit del país i la majoria francòfila agafa les posicions subalternes de la societat, eren els pagesos, obrers i camperols. Aquesta situació va durar fins als anys seixanta del segle XX, amb l’anomenada Revolució Tranquil·la. Una gran empresa que va suposar el renaixement de la nació quebequesa. Aprofitant les estructures federals del Canadà, es van crear grans empreses estatals i cooperatives que de facto suposaven l’arribada al poder de les classes populars francòfiles. Com apunta Sanjuame, “la Revolució Tranquil·la té dins seu un cert element de lluita de classes i respon a una clara voluntat de prendre el poder per part dels francòfils”. Amb l’arribada al poder federal de Pierre Trudeau (1968), el país del nord esdevindria la nació multicultural que tots coneixem, renovant el Canadà. Alhora que sota el seu segon mandat es va desenvolupar el referèndum d’independència del 1980. Un referèndum que els independentistes quebequesos van perdre amb el 40% dels vots pel sí.
La suma d’una comunitat propietària del poder econòmic, homogènia i baby-bommers, feia que el Partit Quebequès, pogués fer front al Partit Liberal del Quebec. El partit nacionalista viurà entre el 1976 i el 1981 la seva etapa d’esplendor, entrant des del 2012 en franca decadència. El 2008 va aconseguir 54 diputats i el 2018, 10. Una decadència que segons l’acadèmic s’explica per no haver resolt les qüestions identitàries més enllà del fet nacional quebequès, així com per les divisions internes i el naixement de la Coalition Avenir Québec. Un partit populista, que s’ha sumat a la moda dels nascuts a tot occident.
Catalunya i el Quebec són dos casos que es puguin comparar?
La pregunta s’ha resolt normalment pels fets. Líders socials, partits, ho posen d’exemple. Però després de parlar amb Marc Sanjaume, veiem com les realitats són diferents. Per començar la qüestió de l’idioma i la cultura. A Catalunya no es pot parlar d’una majoria de catalanoparlants, en concret el català era la llengua inicial del 36,23% de la població catalana el 2003 – actualment és el 31,02 -. Al Quebec el 2001 el 81,4% de la població tenia el francès com a llengua materna. Alhora que les diferents comunitats viuen segregades. Com diu el professor; “A Catalunya ens torbem una societat heterogènia i al Canadà una societat homogènia” (amb les seves deferències).
D’altra banda, el poder econòmic del Quebec es va traspassar en mans dels francòfils als anys seixanta. La implementació de grans empreses nacionalitzades i cooperatives han portat la riquesa a una majoria de la població. Per exemple, el principal banc del Quebec és una cooperativa; La Caixa Desjardins, un banc amb una xifra de negocis de 22 miliards de dollars canadencs el 2015. En aquest sentit, hem de veure la polèmica causada per l’evasió del principat de diverses caixes i bancs catalans.
La configuració de l’Estat canadenc és òbviament diferent de l’espanyol. Té problemes i virtuts diferents. L’asimetria del poder de l’administració de la província permet una autonomia quasi total. No passa el mateix a Catalunya, la intervenció del Quebec en l’economia o la gestió de la immigració són evidentment diferents. Tampoc els catalans pertanyen a una cultura internacional que permeti el lliure desenvolupament de la seva identitat.
Un auguri per a Catalunya
L’amabilitat i la gentilesa de Marc Sanjaume avisen, però, d’un fet succeït al Quebec i que ve es podria traduir a Catalunya. El professor de la UPF il·lustra com la frustració en el projecte independentista quebequès, l’envelliment de l’electorat independentista, les divisions en els si del Partit Quebequès, alhora que una situació internacional que tendeix al populisme, han fet que l’independentisme es replegués sobre la seva identitat nacional, deixant de tenir solucions als diferents problemes de la societat. Per això el partit Coalition Avenir Quebec, situat en l’eix liberal-conservador i populista, va guanyar les eleccions el 2018.
El projecte independentista quebequès s’ha anat esgotant en no solucionar els “problemes reals de la gent”, ja que creu que la independència ho resoldrà tot. D’altra banda, també s’ha refugiat en els valors francesos i catòlics, però el populisme, sempre més hàbil, ha aconseguit guanyar en aquest camp de batalla. D’aquesta manera, Coalition Avenir Quebec ha guanyat les eleccions i els independentistes viuen una forta crisi.
El nou món sempre ha estat una llum pel vell, oferia els auguris de revolucions, però potser ara és el cant de sirena de les democràcies liberals. Ho pot ser o no. Però almenys podem aprendre de la seva experiència.
