L’Aurora Fernández viu amb la seva parella i una filla de dos anys a un piset de 53 metres quadrats al barri de Sants. La propietat els va informar que els volia apujar el lloguer de 550 a 750€ o no renovava el contracte, una quantitat que la família no pot assumir. Perduda en un malson, l’Aurora va contactar amb el Sindicat de Llogaters, que li va donar suport i eines amb les quals poder resistir davant les amenaces i pressions de la propietat. Fins i tot “ens van arribar a oferir diners per deixar el pis”, explica amb la veu trencada. Però l’Aurora no es va resignar i ha decidit quedar-se a casa. “No marxaré de casa meva” sentencia. Ara, fa dos mesos que no té contracte vigent però segueix pagant el lloguer antic i a partir d’ara el consignarà. Aquests dies, de fet, està buscant escola per la seva filla a Sants, perquè és el seu barri, i assegura, s’hi quedaran.
El cas de l’Aurora és un dels molts casos de desnonaments invisibles que es produeixen a Barcelona. Els llogaters es veuen forçats a marxar de casa seva davant un abús immobiliari que, normalment, es tradueix en un augment del preu del lloguer o la no renovació del contracte. Una “violència immobiliària” que, segons el Sindicat, deixa desprotegit al llogater davant el propietari, en una ciutat on l’increment desorbitat dels preus ha arribat extrems inimaginables. Actualment, els llogaters destinen més del 47% del salari brut mensual a pagar rendes immobiliàries. En el cas dels menors de 35, fins a un 65%, segons les dades del Sindicat de Llogaters. En només quatre anys, el preu del lloguer a Barcelona ha augmentat un 27%, de 681 a 856 euros mensuals i la mitjana és de 13,32 euros per metre quadrat, segons dades elaborades per Incasòl.
El cas que explica el Julio Jiménez, l’augment és de fins a un 100%. És membre d’una comunitat de 150 famílies a Sant Joan d’Espí. El 2013 van llogar pisos a un edifici novíssim després de l’intent de venda frustrat del propietari. Ara, després de 5 anys, la nova propietat els vol incrementar entre un 40 i un 100% el preu. “És inhumà”, sentencia el Julio, que explica que el 95% de famílies que hi viuen són gent jove amb nens. La comunitat d’inquilins de Sant Joan d’Espí s’ha organitzat per lluitar contra aquesta “explotació”. Explica que han intentat negociar sense èxit una pujada d’entre un 15-20% progressiu en tres anys. Amb tot, el Julio fa una crida a la classe política perquè actuï davant una situació, que considera, inaguantable.
La reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), que entre altres qüestions va determinar la durada de 3 anys d’arrendament, dóna privilegis als propietaris en detriment a les garanties dels llogaters, afirma Irene Sabaté, una de les portaveus del Sindicat de Llogaters, que ja compta amb 1.100 afiliats. Una reforma legal que, segons Sabaté, va donar llum verda a fons voltors i grans inversors immobiliaris, convertint Barcelona “en camp abonat a l’extracció de rendes i l’expulsió de veïns”. Una legislació que, segons la presidenta de la Fundació Hàbitat 3 i experta en el sector de l’habitatge, Carme Trilla, s’hauria de canviar però no és el determinant. El que és necessari, diu l’experta, és aplicar un control econòmic i de condicions per donar llicencies per fer determinades activitats.
Especulació, inversors i gentrificació
La multiplicació dels pisos turístics il·legals, que surten més rendibles que el lloguer a llarg termini, i la demanda estrangera que s’instal·la a Barcelona, amb un poder adquisitiu més elevat, han provocat un efecte d’atreviment per part dels propietaris d’apujar els preus en un moment en què l’oferta de lloguer no és suficient per atendre la demanda, segons apunta la presidenta de la Fundació Hàbitat 3. Una situació que ha obert la porta a l’especulació i als grans inversors immobiliaris a comprar edificis sencers per beneficiar-se de lloguers més alts. Una tendència que sembla que ha tocat sostre i no podrà seguir pujant indefinidament, assegura Trilla, perquè ha topat amb la resistència ciutadana, que no està disposada a pagar preus tan alts.
En aquest sentit, el Sindicat de Llogaters alerta que els petits propietaris es deixen endur per aquesta eufòria especuladora i opten per expulsar els llogaters arrelats a canvi d’una expectativa de guany futur. Sabaté reclama que es deixi de veure els desplaçaments forçats de veïns com una cosa normal perquè “estan destruint el teixit social del barri”, fenomen conegut com a gentrificació. Precisament, el sindicat ha engegat la campanya Ens quedem, que fa una crida a les persones víctimes d’un abús del lloguer a resistir. Per això, els anima a quedar-se a casa, buscar assessorament i aguantar, sigui negociant amb la propietat o consignant el lloguer que creguin just.
Un parc públic de lloguer insuficient
Precisament, la ciutat de Barcelona ha patit en els últims 3 anys 12.322 desnonaments, segons la PAH. El 84% dels quals estan directament relacionats amb el règim de lloguer. Les entitats de llogaters denuncien que la ciutat té dificultats en reallotjar a aquestes persones perquè únicament compta amb un parc públic de lloguer que ronda l’1%, lluny del 15% o 20% que acumulen altres ciutats europees. De fet, una de les assignatures pendents de Barcelona és construir un parc de pisos de lloguer accessible. En el Pla pel Dret a l’Habitatge, l’alcaldessa Ada Colau va prometre la construcció de 8.000 pisos de lloguer social fins al 2025, però el fet fins ara queda lluny encara d’aquesta realitat.
De moment, però, Colau ha anunciat la construcció d’edificis prefabricats que es poden aixecar de manera industrialitzada en no més de nou mesos. Així doncs, la ciutat preveu tenir els primers 92 mòduls per allotjar unes 250 persones a finals d’any. Una solució temporal que segons Trilla, és una peça més en l’avenç de l’habitatge social però que, segons l’experta, s’hauria de posar l’esforç en construir més i fer mesures sobre la transformació del mateix parc de la ciutat que asseguri que hi hagi un lloguer social en totes les operacions immobiliàries.
Un gran pastís repartit entre 10 grans propietaris
D’altra banda, el Sindicat de Llogaters ha comptabilitzat els principals grans propietaris que tenen edificis sencers a Barcelona i han protagonitzat episodis conflictius amb els veïns com pressions a llogaters o pujades de lloguer abusives. És un llistat de 15 societats que entre totes sumen més de 3.000 pisos. Mk Premium encapçala el rànquing amb 35 edificis i 325 habitatges. La Sociedad Anónima de Propiedad Inmobiliaria acumula 24 finques senceres amb 584 pisos.
Marta Illa, una de les portaveus del Sindicat, afirma que aquest mapa “desmenteix el mite del petit propietari”, ja que la majoria de casos són de propietat vertical i grans propietaris. A més, remarca que els fons voltors internacionals juguen un paper important però totes les societats esmentades són locals, “de casa nostra”. Davant de tot això, Ill insisteix en la lluita col·lectiva per “defensar el dret a l’habitatge digne per sobre dels qui busquen l’enriquiment a costa dels nostres drets”.
Aquest reportatge és en col·laboració amb Revista Mirall
