Entre els engranatges de la nostra societat, de vegades no pensem en les rodes dentades més petites. Són rodes que giren implacablement per fer funcionar tot l’engranatge social. Per fer que tot allò que hauria de funcionar, vagi bé. Des d’inspectors d’indústries que no ens venen al cap fins a unitats policials que no ens imaginem. La Unitat Central de Patrimoni Històric dels Mossos d’Esquadra és una de les rodes oblidades de Catalunya. La seva obra és invisible, tot i que els seus fruits els podem veure en museus. Impedeixen que un falsificador pugui vendre un quadre a l’estranger o col·laboren amb el Servei Postal dels EUA per aclarir el Cas Picture.
El seu desplegament va ser dels primers dels Mossos d’Esquadra, a finals dels vuitanta ja els podem trobar protegint el patrimoni arqueològic del Maresme. El 1994 estaven desplegats a Vic. A mesura que el desplegament del cos avança la Unitat va passant a tenir més investigacions, més robatoris, l’aficionat amb detector de metalls passa a ser un enemic del bé comú. El grup protegeix allò que val la pena recordar de la nostra civilització. Del nostre passat. Ara són sis agents preocupats per l’art entre l’organigrama de la policia.
Dins l’Àrea d’Investigació i Patrimoni dels Mossos d’Esquadra, hi ha la Unitat Central de Robatoris i Patrimoni Històric. Emulant una matrioixca burocràtica, el despatx policial que sembla un gran gabinet de les meravelles és una excepció al gris dels passadissos del complex d’Ègara, allà hi ha la Unitat Central de Patrimoni Històric. En un edifici que seria la fantasia eròtica d’Orwell, en un lloc gris entre autopistes, on els seus passadissos tenen portes per tancar-se i obrir-se segons el rang i la intenció de la persona, trobem una sala amb una falsificació d’una carta de Miró. Una moneda ibèrica que només podria estar en un laboratori per descobrir els secrets dels reis d’abans dels romans. Carpetes i carpetes amb la violència de l’art que mai veiem. Allà existeix un dels engranatges que ningú pensaria que existeix. Ens hi submergim.
El cas
Un dia, un policia va parar un cotxe que portava un detector de metalls. L’astúcia va poder a la curiositat i prèvia identificació el van deixar marxar. Sabien que aniria a algun lloc a buscar una moneda, una joia oblidada pels segles. Els agents van descobrir que aquest fet era una rutina, que si bé feia de professor d’autoescola o similar, quan deixava el volant enfilava la muntanya. Els policies de l’art van sol·licitar seguiments, fins al punt de mobilitzar un helicòpter. Qui podia saber els misteris que estava venent en fires d’antiguitats? Allò que ignora l’arqueologia podria ser el que el feia lucrar-se. El sospitós abandona casa seva, potser animat pel seguiment de la policia, durant mesos els Mossos vigilen com es construeix una casa a Alfarràs. En silenci esperen un descuit.
Com és evident les sis persones que formen la Unitat, no poden donar l’abast, no poden fer el seguiment i investigar altres casos igual d’urgents. Per això tenen el suport de les unitats de la policia desplegades per tot el territori. A través dels caps de les unitats superiors dels Mossos d’Esquadra es posen a disposició agents que eviten desplaçaments innecessaris, l’empresa és superior a les expectatives. El 14 de desembre de 2015 detenen al nostre sospitós, havia fet més de 400 transaccions amb peces robades a tots nosaltres, algunes superiors als 1800 euros. Qui haurà comprat un secret dels segles per més de mil euros? Qui l’ha robat a tots els seus conciutadans? El tresor d’una moneda Tritetartemorion de Iltirta, inèdita, descatalogada: una joia de l’intercanvi de l’any 200 abans de Crist feta per ibers, a imitació de les monedes de Massàlia. En un mediterrani per explorar i on lluitar per la glòria, en tallers d’homes que feien de l’art una tècnica aplicable a les monedes. Això és el que ens ha robat.
A casa del saquejador, troben mapes i manuals universitaris, la X que senyala el tresor té ara la ironia d’un fet amagat a la vista de tots. L’administració local sempre és discreta pel que fa als jaciments. Poques vegades s’anuncia la seva posició: agafar objectes antics del terra i vendre’ls és il·legal. Com m’expliquen els agents, els objectes trobats s’han de portar a un museu i indicar on els hem trobat, però mai els podem desenterrar nosaltres, el ciutadà no pot practicar el saqueig. Per això si no es poden protegir adequadament es tapen, no s’exploren. LIDL però està conspirant contra aquest fet, a les seves plantes es poden comprar detectors de metall i els aficionats demanen permisos informals als propietaris dels camps susceptibles de tenir riqueses. Un fet completament il·legal. Com qui va a cercar bolets, hom destrueix la futura investigació d’un arqueòleg.
El nostre veí d’Alfarràs va ser condemnat aquest setembre a dos anys i mig de presó. El jutjat Penal 1 de Lleida, també creu que ha de pagar 80.000 a l’administració com a indemnització. Nosaltres, amants de l’art, podríem haver comprat una de les peces que el saquejador d’Alfarràs posava a disposició del públic. Només el nostre coneixement sobre l’art ens pot dir si hauríem actuat de bona o mala fe. En el cas que haguéssim actuat de bona fe, l’Estat ens podria haver acabat indemnitzant. Pel contrari, ens en guardaríem de no ser acusats també de participar en el saqueig.
Aquest cas ha estat el d’un home sol, a iniciativa pròpia. Com la majoria dels casos que tracten. En aquest sentit l’únic cas que els Mossos han trobat allò que es pot dir una organització criminal, ha estat en el Cas Petrus, de saqueig arqueològic i que ocupava a 7 o 8 persones. Però el Picture va acabar movent més diners i policies. Un milió d’euros detectats i tres cossos de seguretat: els Carabiners italians, el Servei Postal dels EUA i els nostres policies. Tots darrere la falsificació de gravats i litografies, en una xarxa que havia estès els seus tentacles més enllà de l’Atlàntic.
La Unitat de Protecció de Patrimoni també viu de la casualitat. Com en la cerca de la ‘Columbus Chistopher Epistolae de Insulis Indie supra Ganger nuper inventis’ la carta robada fa una dècada a la Biblioteca de Catalunya, trobada per un investigador de Princeton al Nou Món. Els agents de la cultura van anar a la biblioteca vestits de paisà amb l’investigador i van comprovar que hi havia una còpia allà, no l’original que se suposava. L’original havia estat sostragut per un grup d’italians que robaven manuscrits d’arxius i després de diverses aventures, la carta del Descobridor va ser trobada al Brasil, per aterrar a les mans d’un investigador. La generositat entre nacions va funcionar i en un entranyable acte, l’ambaixador dels EUA la va donar al Ministre José Guirao, que per més inri la va entregar a la Biblioteca de Catalunya.
Aquesta rodeta en forma de sis agents de la policia segueix rodant, engreixada pel lucre que suposa l’art, els policies esperen pacientment a fer complir l’ordre i la justícia al principat. Esperen a enxampar el seu botí. Un botí que en el cas de ser falsificacions serà tràgicament destruït. Excepte el Miró que presideix el despatx del cap de la Unitat. La rodeta que gira, provoca que la del costat també actuï i tot es difon en el sistema al qual serveix. Estem segurs, però, que aquesta rodeta és plena d’aventures, sorgides d’un despatx lluminós entre el gris Complex Central d’Ègara.
