Són dos quarts de nou del matí del dissabte 6 d’octubre. Em falten pocs quilòmetres per arribar a Lledoners. Vaig amb el cotxe i simplement haig de seguir el camí traçat per ciutadans anònims que han pintat la calçada amb llaços grocs per indicar les sortides que condueixen cap al centre penitenciari. M’hi passaré tot el matí, almenys fins a les dues, ens han avisat.
El motiu de la meva visita és perquè el musical d’humor ‘Cobi Curro Naranjito’ (del qual n’he fet la música i on també actuo) ha estat seleccionat per a la desena mostra de teatre a la presó de Lledoners.
El centre està apartat, una mica en mig del no-res. Un pàrquing rodejat de formigó és l’indret on hem de deixar el cotxe i canviar-nos quasi ja amb la roba amb la qual actuarem. Són molt estrictes amb el material que es pot entrar i, fins i tot, ens han passat una llista amb coses prohibides que podrien esdevenir una arma pels interns com per exemple un raspall de dents o un bolígraf. Així doncs, amb el que és imprescindible, enfilem el camí cap a l’entrada de visites.
A tot arreu hi ha doble porta, controls de seguretat, escàners i arcs detectors. A mesura que avancem ja sembla que hi falti l’aire i la sensació de privació de llibertat va augmentant. Si ve és cert que la presó de Lledoners no és gris ni bruta, ans al contrari és nova i té espais oberts i patis amples, enjardinats i tot, però no deixa de ser una presó.
Ens dirigim pel pati principal cap a l’espai habilitat per a fer-hi actes culturals i on hi ha un petit teatre molt més ben equipat del que pensava. La travessia l’hem feta de la mà d’una de les educadores socials de la presó, no és funcionària, és interina, i el fet que sigui jove i dona no li impedeix tractat de tu a tu tots els presos.
Mentre hem anat caminant ens ha anat explicant els espais de la presó, des de l’espai d’espera dels familiars fins a les zones preparades pel ‘vis a vis’ que queden a una banda del pati del qual en diuen carrer principal. A l’altre hi ha els mòduls que separen els presos pels tipus de delictes comesos. Els presos polítics estan al mòdul 2, de delictes generalistes. Els presos més conflictius es troben als mòduls 4 i 5, de delictes violents i d’agressions sexuals respectivament. Això sí, es troben en un mateix edifici i que tots donen al pati principal. A simple vista no semblen molt separats.
Un cop a la sala d’actes, un parell de presos ens ajuden amb els aspectes tècnics i podem parlar una bona estona amb ells. Els dos són llatinoamericans, ens atenen de manera molt cordial i ens ajuden en tot. Un d’ells sortirà en menys d’un any, l’altre, en canvi, fins al 2037 no ho podrà fer.
A l’entrada ens han donat un adhesiu que ens identifica i que, ara mateix, dins la presó, és l’únic que em diferencia d’un altre pres. Per tant, el distintiu ha d’estar en tot moment visible. L’educadora social ens diu que “les noies, si la perdeu, no passa res, però els nois sí. Si a la sortida no teniu l’etiqueta, haureu d’esperar fins a les deu de la nit que es faci el recompte de cel·les per a poder sortir”. Semblava una broma, però no ho era. “Ostres, a veure si encara hauré de fer nit aquí” bromejo. Un dels presos somriu i diu: “Encara et tocarà anar a dormir al mòdul 5” tots riuen i fan broma “van a querer tu culito”. Déu ni do, l’humor negre és present en el dia a dia de la presó.
Estem a punt de començar la funció. Un funcionari avisa que s’obriran les portes. A través del vidre veiem com un centenar de presos ja ha travessat la primera porta. La segona no s’obrirà fins que la primera es tanqui. Em sorprèn agradablement veure com molts presos porten el llaç groc enganxat a la roba. Hi ha de totes les edats i races. La funció és un èxit, riuen molt i aplaudeixen durant l’espectacle i amb un respectuós silenci. Hi ha hagut moments de grans rialles demostrant que tots entenen perfectament el català. En acabar, ningú no marxa i podem seguir parlant amb ells.
“Com esteu, com us hi trobeu aquí?” els pregunto. La resposta no sé si està condicionada perquè hi ha un funcionari a la porta observant-nos: “Molt bé, no ens podem queixar malgrat estar privats de llibertat” em diu un home català d’uns 55 anys i que porta el llaç groc. “Ens tracten molt bé” diu un altre. “I creieu que la presó rehabilita?” deixo caure com qui no vol la cosa. “Aquí un es rehabilita si un vol. Qui té clar que no vol tornar a entrar aquí es rehabilita. Però… hi ha qui no vol o no pot”. Amb cara de sorpresa afegeixo: “No pot?”. I em contesten: “No, aquí hi ha gent que ha patit molta addicció a les drogues i que el primer dia de permís que surt fora ja el tornen a detenir”.
La nova pregunta a aquesta resposta era inevitable: “Però aquí hi ha la possibilitat de desintoxicar-se, no?”. Doncs sembla que no: “No, aquí a la presó hi entra molta droga. Ja sigui als vis a vis com, per exemple, a través de les empreses de menjar” em diuen. Quedo bocabadat i insisteixo: “En el vis a vis? Com pot ser?”. La resposta encara em deixa més astorat: “Pel recte. Hi havia un professional que entrava la droga usant les càpsules de plàstic que vénen dins els ‘Ous Kinder’ i que s’introduïa per l’anus. Fins i tot, els tenia per colors en funció de la qualitat de la droga i els venia a diferents preus en funció del pres que li comprava”. De pel·lícula…
Sé que se m’acaba el temps i els presos hauran d’abandonar la sala d’actes però he aconseguit crear un ambient de complicitat que permet que em segueixin explicant el seu dia a dia.
“I si us porteu malament què passa?”. Hi ha un espai generalitzat i un em contesta: “Dins la presó hi ha una altra presó, que és l’aïllament. Estar allà una setmana és molt dur, per parar boig. Quan surts, el pati de la presó et sembla que ja ets lliure” em contesten. Això em fa pensar de seguida que hi han estat i els pregunto els motius: “Una baralla, tirar amb ràbia un got al menjador…” i un em confessa “a mi m’hi van posar perquè em van trobar una màquina de fer tatuatges”. Com la va poder aconseguir?
Se’ns acaba el temps. Però encara tinc temps de parlar amb l’educadora mentre tornem a travessar els diferents mòduls de la presó. “Com estan els presos polítics?”. “Estan bé dins del que és estar en una presó rodejats de persones que han comès delictes de tota mena. Els mateixos interns els tracten bé i fins i tot hi ha comprensió a què tinguin un règim de visites més flexible”.
“I des de la presó poden sentir els actes de suport que es fan a l’altra banda del mur?” pregunto ja quasi marxant. “Sí, i tant” em contesta. “I és de pell de gallina, se sent tot i els presos polítics ho valoren molt. Això sí, quan fan botifarrades i bufa el vent cap aquí és una autèntica putada pels interns, aquella oloreta a carn a la brasa fa la boca aigua i després s’han de conformar amb el menjar de la presó…”.
No he perdut l’etiqueta. Són les dues de la tarda. Les portes es tanquen darrere nostre. A poc a poc, ens allunyem de Lledoners i la tristesa i frustració s’apodera del cor i de la ment. He tastat un matí què és estar dins de Lledoners. He pogut empatitzar durant unes hores el que senten uns homes honestos i innocents que pateixen la venjança d’un Estat sancionador, ferotge i rabiós pel desafiament democràtic al qual no sap posar fre si no és amb virulència i repressió.
Si amb un matí l’impacte ha estat tal, no em vull imaginar què és estar-hi un any. Els Jordis sí que ho saben. Una ignomínia i infàmia només a l’abast d’aquest l’Estat espanyol vergonyós. Sento autèntica indignació de pensar en els llargs mesos que porten Junqueras i Forn tancats, així com la resta de consellers i conselleres que van sortir i entrar d’Estremera i Alcalá Meco.
No podem normalitzar aquesta presó.
