El titular del jutjat d’instrucció número 22 de Barcelona ha arxivat les querelles i denúncies presentades contra els Mossos d’Esquadra en relació a la documentació que la policia catalana portava a cremar a la incineradora de Sant Adrià de Besòs. La Policia Nacional va intervenir tot aquest material quan els Mossos es disposaven a destruir-lo el 26 d’octubre del 2017, dies després del referèndum de l’1 d’octubre. Arran d’informacions posteriors aparegudes citant documentació intervinguda, es van presentar diverses querelles (com la del periodista Albert Castillón, l’advocat José María Fuster Fabra, l’expresident de Societat Civil Catalana Josep Ramon Bosch o sindicalistes dels mateixos Mossos, les querelles dels quals es van acabar unificant al jutjat 22 de la capital catalana) per possibles seguiments a personalitats unionistes, que denunciaven que havien estat investigats per “motius de caràcter polític”. El jutge ho descarta i conclou que tota la documentació es va obtenir per “mitjans legals”.
Els agents de la policia espanyola que van interceptar efectius dels Mossos d’Esquadra van fer-ho sota les ordres de la magistrada de l’Audiència Nacional Carmen Lamela, que ja investigava el major del cos, Josep Lluís Trapero. Segons la interlocutòria, avançada per ‘La Vanguàrdia’, el comissari en cap de la Comissaria General d’Informació, Manel Castellví, va justificar adequadament, en un interrogatori llarg de dues sessions i en un extens informe, que totes les investigacions i seguiments es van fer per criteris estrictament policials, per tal de prevenir possibles incidents que afectessin l’ordre públic en un “moment social d’especial vulnerabilitat”. Així, les personalitats objecte de seguiment ho eren com a possibles autors o víctimes d’aquests incidents. El magistrat precisa que no es va interceptar correspondència privada, no es van col·locar càmeres de vigilància, no es van intervenir les comunicacions telefòniques i no es va entrar ni escorcollar cap domicili. Per això, conclou que la documentació només analitzava la vida pública i parcialment la privada dels investigats, però no pas la seva vida íntima.
De fet, concreta que les fonts d’informació van ser obertes o legalment accessibles a la policia, com dades informàtiques, i que quan es va detectar algun possible delicte es va portar al jutjat o a la fiscalia. Quan la informació aconseguida inicialment pels Mossos no oferia cap dada rellevant per prevenir possibles delictes, l’actuació cessava i es desestimava. L’instructor reconeix que la policia té cert marge de discrecionalitat per dirigir les seves investigacions, però descarta que en aquest cas concret siguin arbitràries o tinguin motius polítics. De fet, el jutge recorda que en cap de les denúncies o querelles, ni en l’interrogatori a Castellví, es va al·legar la possibilitat que la finalitat dels seguiments fos la política.
Per tot això, el magistrat dicta el sobreseïment lliure i descarta totalment els delictes de prevaricació, malversació de fons públics, i tampoc investiga la filtració del contingut dels seguiments a mitjans de comunicació. Les acusacions particulars havien demanat al magistrat instructor més diligències d’investigació, com l’aportació de les causes judicials derivades dels seguiments o l’interrogatori dels agents que van fer els seguiments. El magistrat ho descarta, en considerar que els agents no podran aportar més informació que el seu superior sobre les motivacions de l’espionatge, i que les causes judicialitzades s’han de supervisar al jutjat corresponent. La decisió es pot recórrer.
