Tremosa: “Sánchez busca independitzar-se dels partits catalans per governar amb Ciutadans”

Des de l’any 2009 ha regentat les institucions europees, ara concorrerà com el número quatre per Barcelona de Junts per Catalunya al Congreso. Ramon Tremosa (1965) torna a casa per empènyer perquè el procés cap a la independència es faci efectiu.

Segons POLITICO, ets un dels 40 eurodiputats més influents del període 2014-2019.

Molt content del rànquing perquè és el reconeixement del diari més influent de Brussel·les a una feina feta durant molts anys. És bonic marxar amb aquest premi.

Què és el millor que t’emportes d’aquests cinc anys?

El millor és que fa dos anys vaig ser nomenat coordinador d’economia del grup liberal per unanimitat, si seguia com a eurodiputat tenia ofertes de quatre grups per seguir en aquest càrrec: del socialista, del liberal, el verd i els tories britànics.

Aquesta posició m’ha permès fer informes de competència i tenir accés al Banc Central Europeu, dinar al costat de Mario Draghi, anar dos cops a la Reserva Federa amb Jerome Powell i visitar el Banc Central de la Xina, el Bundesbank i el Banc Central d’Itàlia. Per a mi, que havia fet la tesi de política monetària, era fabulós!

El pitjor?

Estar lluny de casa, de la família. Perdre el fil amb els amics. Es paga un peatge.

Primer Europa, ara Espanya -si acabes entrant-. On és més productiva la tasca perquè es reconegui el dret a l’autodeterminació de Catalunya?

S’ha de guanyar a Catalunya, i és el Parlament català qui ha d’empènyer per obrir la llauna. Mentre siguem a l’Estat, mentre recapti els nostres impostos i les lleis es facin des d’allà hi hem de ser com més forts millor.

“La història de les independències no és mai previsible”

El dret a l’autodeterminació té algun eco a Europa?

Ahir vam tenir la bona notícia que la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, vol un referèndum per al 2021. Londres s’hi oposa perquè veu que pot perdre. De fet, el lobby del whisky, que fa cinc va donar suport al ‘No’ per defensar el mercat europeu, ara podria decantar-se pel ‘Sí’ per així tenir el reingrés.

Molts eurodiputats de grans grups reconeixen que el que passi a Escòcia marcarà precedent. De la mateixa manera que el 2014 va marcar el precedent d’un referèndum pactat a la Unió Europea, i la Comissió Europea estava preparada per negociar i facilitar la negociació en cas de victòria del ‘Sí’.

El referèndum del 9-N i el de l’1-O no haurien estat versemblants sense aquests precedents. Veurem si, davant la negativa de Londres, procedeix amb una via unilateral o si hi ha un canvi de govern a Westminster i tenen un altre enfocament. Veurem. La història de les independències no és mai previsible.

Ni tampoc concreta amb quines majories és possible un procés independentista.

Hi ha dades empíriques, fa 10 anys l’únic partit independentista que es va presentar a les europees va tenir 180.000 vots. El 28 d’abril poden ser dos milions. Josep Piqué, l’exministre d’Àfers Exteriors del Gobierno, deia que si els catalans independentistes són el 75% no hi ha constitució que aturi la independència. No poso percentatges, però és un fet que si som més, tindrem més força.

“Sánchez busca independitzar-se dels partits catalans, són per complir la hipòtesi, dolenta per a Catalunya, de tenir prou força per poder governar només amb Ciutadans”

Aquestes eleccions són un maldecap per a l’independentisme?

Fou Pedro Sánchez qui va avançar les eleccions. Si hagués volgut tramitar els pressupostos, hauria guanyat sis mesos més perquè hauríem votat a favor, que no vol dir aprovar els comptes. Quan va decidir fer una votació única s’assegurava el rebuig i avançar les eleccions amb l’argument que és culpa dels altres.

Sánchez busca independitzar-se dels partits catalans, són per complir la hipòtesi, dolenta per a Catalunya, de tenir prou força per poder governar només amb Ciutadans. Amb aquest Gobierno, no hi haurà negociació, hi haurà tanta o més repressió, s’amenaçarà la televisió, l’escola catalanes, els periodistes i càrrecs electes. Vindrien anys molt durs.

I si no surt?

Si no se’n surten amb Cs, potser a l’octubre tornem a tenir eleccions per veure si hi ha una combinació que permeti una majoria al marge dels partits catalans. Això només ho evitem si enviem el màxim de diputats possibles. Així no es podrà ignorar ni marginar els partits independentistes. Cal votar massivament perquè el senyor Sánchez no s’independitzi dels partits catalans.

Quina percepció hi ha a les a Europa de l’Estat, està tan desgastada la seva imatge?

Des de l’1 d’octubre l’opinió publicada europea és la que és. The Economist en el 9-N demana un referèndum a Catalunya. The New York Times ho feia l’any 2015. Le Monde el 2016. Els diaris alemanys, els més hostils, des de l’1-O i la detenció de Puigdemont ja és al 50%. L’opinió publicada ha canviat. Malgrat la diplomàcia espanyola, reconeixen que la marca Espanya no és gaire bona.

I al Parlament Europeu, què en pensen?

Ha passat quelcom insòlit, i és que hi ha un grup de 40 diputats que es posen una samarreta groga un dia de plenari. Això no ha passat mai perquè els eurodiputats espanyols amenacem amb represàlies. Et diuen, “si et signifiques amb els catalans, quan vulguis anar a una delegació intentarem que no hi vagis. O, “quan necessitis un informe intentarem que no el tinguis, evitarem que siguis vicepresident d’una comissió”. Per això diuen que la independència se l’ha de fer cadascú a casa seva i ens diuen que anem fent.

Per tant, ara sí, Europa ens mira?

Avui no cal explicar res del que és Catalunya, el vídeo de Coripe de Miquel Strubell en 24 hores té més de 2,5 milions de visualitzacions a Twitter. Això arriba, i en diferents idiomes. Les xarxes han canviat el control de la comunicació, i aquesta és en part la nostra força. El dia que ens tanquin internet tindrem un problema.

Fins a quin punt és “útil” que a les llistes hi hagi presos i preses polítics i exiliats?

En la mesura que visualitza la repressió sí, ho és. Fixa’t el 21-D, quan Jordi Sánchez grava un missatge de tres minuts per telèfon i el passen en un míting fou castigat trenta dies sense sortir de la cel·la. Fou reprimit dins la presó. Ara, com ha vingut una missió internacional a monitorar els drets humans i polítics dels candidats la Junta Electoral Central s’ha vist obligada al fet que participin en mítings i entrevistes. És una victòria que ve d’un altre precedent, el de la sentència d’Estrasburg que exigeix la llibertat del diputat kurd que des de feia dos anys es trobava en presó preventiva. El que no farem és oblidar-nos d’uns presos que són els nostres líders.