En Roger Español va perdre un ull durant les càrregues policials de l’1-O a l’Escola Ramon Llull de Barcelona. Després de més d’un any de superació física i psicològica, s’ha convertit en una de les cares més visibles de la lluita per assolir la República, acabant ell mateix imputat per la justícia arran d’unes gravacions on se’l veu llançant una tanca.
Ja ha passat més d’un any del dia que vas perdre la visió d’un ull a causa d’una bala de goma disparada per la policia espanyola. Han estat els impulsors polítics del referèndum, els representants de l’independentisme, a l’alçada de l’1-O?
Personalment, crec que no. Si mirem tota la feina per la República que està fent el poble, pel suport als presos polítics i els exiliats, crec que el Govern -o aquells que tenen poder per canviar les coses políticament- s’està quedant una mica enrere. Sobretot, pel que fa a la desobediència: estan seguint massa les directrius donades pel Govern espanyol i no surten d’aquesta manera de fer política que, evidentment, no ens porta cap a on volem.
“Sí que hi ha certa desil·lusió, quan el poble fa tot el que fa des de l’1-O i això no es concreta en una República”
No parlaries, doncs, de desil·lusió a les bases de l’independentisme arran de la divisió dels partits sobiranistes? Com has viscut tot el que ha passat després de l’1-O en l’àmbit polític?
Sí que hi ha certa desil·lusió, quan el poble fa tot el que fa des de l’1-O i això no es concreta en una República (o en passos cap a la República) per part del Govern català. Però també hi ha un cert esforç o sacrifici que des del referèndum segueix estant allà. L’esperit de l’1-O l’intentem mantenir sempre, almenys jo l’intento fer sortir a cada acció del poble en què participo. Hi ha desil·lusió perquè ens veiem una mica estancats, però l’esperança i la feina del poble segueix endavant.
En aquest sentit, si et poguessis dirigir directament al Govern, quin missatge els enviaries?
Simplement els diria que, si s’arrepengen del que va fer el poble l’1-O, ara toca que nosaltres ens arrepengem d’ells per tirar endavant la República, que és l’únic que demanem. Sabem que no és fàcil, però cal que facin més cas al poble i es deixin estar del que en el fons són batalletes judicials i polítiques amb el Govern espanyol. Perquè està claríssim que no arribarem enlloc per aquest camí.
Amb el Govern espanyol… I entre els mateixos partits independentistes?
Entre ells també, sí. Jo no sé quins són els camins a seguir i crec que això és també un error del poder polític, no explicar-nos quins són els passos que estan fent i perquè els estan fent. I fer-ho clarament. Si el poble desconeix la política i els polítics no l’expliquen, evidentment, hi ha un desequilibri de coneixements que porta a la desil·lusió.
“Hem arribat a un punt en què o es desobeeix o no avancem”
Parlem de la ‘tardor calenta’ que s’esperava. Tenies esperança que passés alguna cosa que no ha acabat passant?
La meva visió del procés és que hem arribat a un punt en què o es desobeeix o no avancem. Tardor calenta… Hi ha hagut l’oportunitat per fer passos més grans cap a la República a través de la desobediència i altres camins. Aquesta tardor hauria hagut de ser més calenta del que ha estat, el Govern hauria d’haver convocat al poble a moure’s com ho va fer l’1-O, el 3-O o el 20-S. Hauríem d’haver seguit en aquesta línia i ens hem quedat bastant enrere.
En aquest punt, que hauria de fer l’independentisme de base perquè tot el patiment que va deixar l’1-O no caigui en sac buit?
Bona part del que hauria de fer el poble català que està per la independència és justament el que està fent: seguir pressionant al poder polític perquè vagi en la direcció cap on creu que han d’anar les coses. Potser ens falta lideratge del poble, una representació de tots que tingui les idees molt clares i no només pressioni al Govern per allò que planteja una part.
No són les entitats, ANC i Òmnium, aquests líders civils?
Sí, són líders civils, però no representen a tota la població catalana. Necessitem alguna cosa més global, que no vulgui concretar tant i tingui una visió més general que pugui pressionar els polítics per anar cap a la Catalunya que volem.
“He anat parlant amb gent que està dins el moviment dels CDR i hi ha bastanta divisió o desentesa entre ells”
I, els CDR? És veritat que, darrerament, han anat perdent protagonisme…
Evidentment l’ACN, Òmnium, els CDR… Tot això serveix. De fet, a nosaltres ens estan ajudant molt amb el seu poder de convocatòria per quan hi hagi els judicis a la Ciutat de la Justícia. Les seves idees i propostes segur que són bones, però el fet de posar-hi un nom o una organització al darrere ja divideix a la població: o estàs amb Òmnium o estàs amb l’ANC. Jo em refereixo a alguna cosa que englobi a tota aquesta gent… Potser un nou partit polític. He anat parlant amb gent que està dins el moviment dels CDR i hi ha bastanta divisió o desentesa entre ells -no sé si per qüestió d’egos o, simplement, per diferència d’idees- i estar dividits perjudica el poble. És una pena, perquè els CDR van sorgir com un moviment popular que no depenia d’un nom i això és el que li donava força.
Algunes veus de l’independentisme tornen a demanar un referèndum acordat amb l’Estat com a via de solució al conflicte. M’imagino que creus que ja hi va haver un, de referèndum… T’has sentit oblidat durant aquest any en anar sentint aquesta mena de declaracions?
Haurien de tenir una mica de respecte a l’hora de plantejar un altre referèndum. Primer de tot, perquè està claríssim que davant un estat repressor i feixista un referèndum pactat no existirà: ni amb el PP, evidentment, però tampoc amb el PSOE o C’s. El referèndum ja es va fer i va ser gràcies al poble. Que em mirin a la cara i em diguin que el millor és pactar un altre referèndum. Aleshores, de què va servir tot el que vam fer, tot el que vam patir? Però oblidat no m’hi he sentit, tot aquest temps: he rebut molt suport tant de governs com d’entitats. Hi ha molta gent que, sense jo voler-ho, s’interessa per la meva opinió fent-me (en part) la cara visible de l’1-O, de la força i el poder del poble. Al principi em feia una mica de por, però ara m’ho prenc amb molt de respecte i dignitat perquè crec que estic representant als més de dos milions de persones que vam anar al referèndum. Intento fer-ho el millor que puc.
Et sents còmode, doncs, en aquest paper? Quin rol creus que hauríeu de tenir les víctimes directes de la repressió de l’Estat -també els presos polítics o els exiliats- a l’hora de guiar el procés polític?
Les víctimes faríem bé de centrar-nos en la repressió policial de l’1-O i començar a atacar l’Estat per aquí: amb el desastre d’un operatiu policial molt poc professional, ‘l’A por ellos’… Quan uns policies criden ‘A por ellos’ abans d’una actuació, implica un vessant personal i a això cal sumar-li que van armats fins a les dents. Fer veure a tothom que és un acte feixista i, a partir d’aquí, començar a rascar per anar tirant cap a la República. Nosaltres no volem tenir res a veure amb un estat feixista, el millor que podem fer és marxar. Pel que fa al paper dels presos i els exiliats, la majoria d’ells són polítics i jo no entenc prou de política com per a dir que cal fer. Haurien de fer-ho els representants dels presos fora de la presó o els que estan a l’exili: escoltar què vol el poble i mirar quina és la millor manera de portar-ho a terme políticament.
“Sento ràbia i indignació perquè no podem permetre que vinguin aquí a riure’ns a la cara per tot el que van fer”
Els agents que van formar l’operatiu policial de l’1-O han rebut medalles per la seva feina. Aquest dissabte, a més, JUSAPOL torna als carrers de Barcelona per homenatjar-los. Com et fa sentir això?
Estic imputat i, per desgràcia, he d’anar amb molt de compte amb qui vaig, on vaig i el que dic. Però trobo que és una vergonya que vinguin aquí, a deu minuts de casa meva, a victorejar aquells que ens van trencar la cara. Per altra banda, està bé que això passi perquè es treuen la careta davant la resta de l’Estat espanyol, d’Europa i del món i es pot veure el feixisme que hi ha darrere de tot això. Des de quan se celebren els operatius policials? Mai s’ha fet. Per què ara, amb l’1-O, s’ha de fer? Per què és contra els catalans i la República? Sento ràbia i indignació perquè no podem permetre que vinguin aquí a riure’ns a la cara per tot el que van fer; però també tristesa perquè no veuen que aquell operatiu policial va ser per castigar al poble. No es pot fer servir un braç armat de la policia com a mesura d’escarment cap a un poble que pensa diferent de la resta d’Espanya.
A la primera manifestació que JUSAPOL va celebrar a Barcelona, els Mossos d’Esquadra van acabar carregant contra la contra manifestació antifeixista. És possible que aquest dissabte es repeteixi el mateix escenari. Què li dius a Miquel Buch?
Els polítics estan al servei del poble i el poble diu que aquesta manifestació no s’ha de celebrar. És curiós, perquè fa uns mesos estava donant la mà al conseller Buch i, ara, em penedeixo tant. Jo vull una República antifeixista i feminista: antifeixista per d’on venim i feminista per on hem d’anar. Per tant, si hem de desobeir, la millor manera que tenim és fer-ho en contra del feixisme: si aquestes manifestacions les considerem -a banda de fora de lloc- feixistes, haurien d’estar prohibides. No entenc com el conseller Buch o el senyor Quim Torra o l’Ada Colau permeten que vinguin des de tots els punts d’Espanya a celebrar això i -a més- es posin els Mossos en contra dels antifeixistes. Crec que el Govern, el conseller Buch també, hauria de fer tot el possible per visibilitzar que vénen a riure’s de nosaltres i posar tots els mitjans possibles perquè (si no poden prohibir legalment la manifestació) hi hagi una contra manifestació amb cara i ulls. Que el poder polític estigui a favor de les manifestacions en contra de JUSAPOL i que no els protegeixi, que és el que sembla.
Parlaves del suport que has rebut per part de les institucions catalanes. Però, no és en part hipòcrita que aquest no es tradueixi en accions -per exemple- contra aquesta mena de manifestacions?
No crec que el suport cap a les víctimes sigui hipòcrita i, a més, han presentat una querella conjunta per donar força a la nostra però… [Llarg silenci] Sí, bé, així com ens han donat suport judicialment o psicològicament, haurien de seguir el mateix camí tenint en compte que una part de donar suport a les víctimes és que no les aixafin més psicològicament i vinguin aquí a vanagloriar-se del dispositiu de l’1-O. Per les víctimes, això és un cop molt fort. Aleshores, si ho mirés així, sí que és una mica hipòcrita. El que més costa de pair té a veure amb el vessant psicològic del que va passar, inclús per aquells que no van rebre cops. Només veure les imatges ja representa un xoc emocional fortíssim i els polítics han de posar eines perquè això no s’allargui més del necessari.
Tu mateix has acudit a contra manifestacions antifeixistes després de l’1-O…
A la contra manifestació de JUSAPOL no, perquè era susceptible que s’acabés complicant i he d’anar amb compte per la meva imputació. L’1-O sí que em vaig treure l’espineta i, tot i que no vaig estar a la manifestació, vaig tocar el saxo després a Via Laietana. Intentava animar una mica la gent, perquè els Mossos estaven a punt d’actuar i l’ambient estava una mica tens. La meva intenció era relaxar la situació i emportar-me la gent a una altra banda abans que carreguessin els Mossos.
Has rebut alguna trucada des de l’Estat espanyol des del canvi de govern? Esperaves alguna cosa del PSOE?
No. De fet, el PSOE és part del 155 i del dispositiu policial de l’1-O. No esperava ni el menys mínim detall, però si l’haguessin tingut hauria estat massa tard. No hauria volgut saber res. Que després d’un any vinguis a demanar perdó no em serveix de res.
I, pel que fa al fet que la premsa espanyolista et titlli de violent… Què sents quan t’utilitzen per legitimar la violència de l’Estat contra Catalunya?
És una premsa manipulada pel poder polític. Fan allò que els convé políticament per poder carregar contra nosaltres i, evidentment, la meva imatge de l’1-O els va molt bé. Sempre treuen aquella imatge, però no tot el que va passar abans d’allò. Que facin el que vulguin, jo no m’he d’amagar de res ni ho he hagut de fer mai. Donaré explicacions al jutjat sense cap problema i amb el cap ben alt.
“El poble ha estat amb els presos polítics i els exiliats i, ara, li toca estar a favor del poble en aquests judicis; per la qual cosa s’estan convocant concentracions i activitats davant la Ciutat de la Justícia”
En quin punt es troba ara mateix la teva situació judicial?
Almenys en el meu cas van acceptar la querella contra 13 policies nacionals -11 escopeters i els 2 caporals encarregats- que van participar en l’operatiu de l’escola Ramon Llull. A partir del dia 13 comencen les declaracions dels policies i, després, ens tocarà a nosaltres (alguns com a imputats, altres només com a testimonis o afectats). El poble ha estat amb els presos polítics i els exiliats i, ara, li toca estar a favor del poble en aquests judicis; per la qual cosa s’estan convocant concentracions i activitats davant la Ciutat de la Justícia. La primera és dimarts a les 10h., no per carregar contra els policies que declaren sinó en suport a les víctimes, que no són més que una representació del poble català que l’1-O va anar a votar. A través d’aquests judicis s’està jutjant a tot el poble que era allà i, amb aquestes concentracions, necessitem visibilitzar què està passant dins la Ciutat de la Justícia per donar la nostra versió. Sobretot, volem demostrar la no-violència del poble l’1-O, que segurament és a allò que més s’agafarà el cos policial.
Què esperes d’aquests judicis? Tens esperança en la justícia?
No, començant pel fet que ja s’han desestimat molts casos simplement perquè els policies no es podien identificar. La persona que va disparar la bala de goma tampoc està identificada. El jutge ha demanat a la policia que l’identifiquin, però -evidentment- no ho faran. Només descartant on estaven cadascun dels 11 escopeters encausats en aquell moment ho podríem saber, però és molt complicat si ells no faciliten la informació. Què esperem de la justícia? Moltes dificultats. En el meu cas, tinc una mica més d’avantatge que els altres perquè hi ha moltes gravacions (tot i que ja veurem, perquè existeixen molts tripijocs jurídics) on es veu clarament com se saltaven els protocols de la policia. Però jo sempre dic que la meva lluita és la lluita del poble: si guanyo la meva querella, serà provat que el dispositiu policial -encara que només sigui a l’escola Ramon Llull- va ser desproporcionat, al contrari del que diuen. Si guanyo, que estic convençut que ho faré, queda demostrat que l’ús de la violència policial no va ser proporcionat i podrem depurar moltes responsabilitats tant polítiques -Zoido, que va dir que la violència era proporcionada- com policials amb Pérez de los Cobos.
Creus realment que hi haurà conseqüències polítiques?
Espero que sí, però no ho crec. Segur que ho venen com un cas aïllat i, a més, aquells que van orquestrar i dirigir el dispositiu policial de l’1-O ja no hi són. Primer intentarem que demanin perdó, cosa que encara no han fet, i després depurar responsabilitats polítiques. Farem tot el que puguem, seguirem donant guerra.
Compartiràs l’experiència del judici amb altres víctimes de l’1-O com la Marta Tordecillas, a qui un policia espanyol va retorçar els dits de la mà, va agafar pels pits i va llençar per les escales de l’IES Pau Claris o l’Enric Mir, l’home que va patir un atac de cor. Heu fet front comú?
Cadascú té la seva estratègia judicial, però sí pel que fa a les concentracions de suport davant la Ciutat de la Justícia.
Entre totes les víctimes de la brutalitat de l’1-O tú has estat la cara més visible, però algunes (com Tordecillas, que va patir un fort assetjament per part de la premsa espanyolista) van decidir deixar en la intimitat les seves històries. Per què?
He parlat amb ella i la seva mare i està claríssim que ho han passat molt malament. La seva intenció, com la meva, era denunciar tot el que havia passat i donar el seu punt de vista, però li van ocasionar una pressió externa per la qual els seus advocats van recomanar-li mantenir un perfil baix per no passar-ho malament. En el seu cas, a més, hi havia més risc que pogués rebre una agressió al carrer.
També us trobeu amb això les víctimes?
Cara a cara m’ho he trobat algunes vegades, però -per sort- no gaires. Però l’espanyolisme profund fa servir les xarxes socials, on es troben segurs, per carregar contra tu i fer tant de mal com puguin. Han arribat a carregar contra la meva família, contra el meu fill petit… Crec que aquest va ser un dels motius pels quals la Marta, desgraciadament, va haver de passar una mica més desapercebuda. Tot això deixa veure en quin nivell està l’unionisme més radical.
En aquest sentit, t’has trobat amb algun problema en la campanya ‘Stop Bales de Goma’ per abolir les bales de goma, prohibides a Catalunya des de fa quatre anys, a la resta de l’Estat espanyol?
Per sort, no. Quan vam fer la presentació a Madrid em vaig sentir molt recolzat i, realment, no importava si jo era català o si venia de l’1-O. Importava que em faltava un ull perquè m’havien disparat una bala de goma. I crec que, des de Catalunya, hauríem de tenir en compte que a Espanya hi ha molta gent que està en contra de tota aquesta repressió policial, l’abús de poder dels polítics o la deriva cap a l’extrema dreta que està fent l’Estat. Simplement, no estan d’acord amb la independència, per això no criden tant com nosaltres. I és que l’abolició de les bales de goma és només la punta de l’iceberg del canvi de model policial que busquem per acabar amb la seva impunitat i, a la resta de l’Estat espanyol, reben amb els braços oberts tot allò que també els beneficiï deixant de banda si ets independentista o no.
“La intenció de l’Estat no era només tallar un referèndum, sinó castigar el poble, i els va sortir el tret per la culata donant-nos més motius per lluitar contra un estat repressor”
En definitiva, podem dir que l’estratègia de l’Estat per infondre por entre la ciutadania no ha funcionat amb Roger Español. Però, què ha canviat en el teu pensament després d’aquell 1 d’octubre?
A banda de l’1-O, en el meu cas van tornar a fer servir les bales de goma i això li dóna un punt més de gravetat de cara a la visualització, sobretot després de la feina que va fer l’Ester Quintana. Tota aquesta implicació meva posterior al referèndum m’ha vingut una mica donada i, evidentment, jo m’hi he ofert amb els braços oberts perquè crec que és el meu deure. Com jo, també hi ha molta més gent que a partir de l’1-O, veient fins a quin nivell pot arribar l’Estat espanyol en matèria de repressió i vulneració de drets humans, ha obert els ulls i s’ha mogut de maneres diverses. Les víctimes només som una part més d’aquesta gent. La intenció de l’Estat no era només tallar un referèndum, sinó castigar el poble, i els va sortir el tret per la culata donant-nos més motius per lluitar contra un estat repressor. I, a partir d’aquí, han arribat les reivindicacions pels presos, els rapers… Hi ha tantes coses per les quals queixar-se! No m’agrada veure-ho així però, en realitat, l’operatiu policial de l’1-O va ser un favor a l’independentisme.
Veient on som ara i tot el que hem parlat…Tornaries a defensar el col·legi electoral?
Si, sense cap dubte. A tots els moments previs a l’operatiu policial, els cops o les bales de goma -que jo vaig poder viure- i als posteriors a les càrregues (que ja no ho vaig poder fer perquè era a l’hospital) els hem de donar molt més valor o, si més no, que acompanyin sempre les imatges de les càrregues. Les sensacions que vam experimentar aquell dia van ser molt potents: estàvem junts cridant ‘ni un pas enrere’, sense conèixer-nos però confiant plenament en l’altre, perquè sabies que si era allà compartia el teu respecte pels drets fonamentals. I, veient el documental de l’1-O, em va fer molta ràbia no haver viscut el compte enrere de les votacions i l’esclat d’alegria final. Jo ho volia viure això, i m’ho van treure. Crec que aquelles sensacions haurien d’estar per sobre de qualsevol càrrega policial o, si més no, acompanyar les imatges que tenim tots d’aquestes.
