Catalunya ha passat d’acollir l’1% dels refugiats de tot l’Estat a atendre’n el 22% durant els darrers dos anys i mig, després de l’inici de la crisi europea de les migracions, i segons el Govern, la comunitat catalana ha fet “un esforç diferencial” en passar de tenir 28 refugiats a tancar el 2018 amb uns 2.200 beneficiaris d’asil.
En una entrevista d’Europa Press, el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat, Oriol Amorós, ha observat que 2.200 persones són poques en relació amb la necessitat humanitària que hi ha al món, però “en relació al que s’ha fet en el conjunt de l’Estat -que va passar de 2.300 a 8.600 durant el mateix període-, Catalunya ha fet un esforç diferencial clar”.
Amorós ha assegurat que el Govern està plenament compromès amb la causa democràtica i de drets humans que és el refugi, i encara que ha de fer-ho “sense recursos extra”, ha considerat assolits els objectius d’acollir més i millor que va plantejar l’exconsellera Dolors Bassa i l’actual titular de Treball, Assumptes Socials i Ciutadania, Chakir el Homrani.
Ha assenyalat que Catalunya defensa el programa d’acolliment de l’Estat així com les actuacions de diverses entitats, ha creat un programa per a estudiants refugiats del Líban, planteja millores com implicar més municipis amb un programa en el qual participen 20 pobles petits i capitals de comarca i ha treballat en l’accés dels refugiats als serveis públics.
Polítiques d’ocupació sense permís de treball
“Crec que Catalunya ha de ser el primer lloc on un nen refugiat sigui escolaritzat, o un dels primers, sens dubte. No tenim cap queixa en aquesta qüestió i sabem que ho és a altres Comunitats Autònomes”, i també és on abans s’accedeix a la targeta sanitària.
“És l’únic lloc en el qual el servei d’ocupació accepta com a membres de les polítiques actives d’ocupació persones refugiades abans que tinguin permís de treball”, una iniciativa que es va dur a terme, superant dificultats jurídiques, perquè va veure absurd que no puguin treballar durant sis mesos.
Entre aquestes millores, el Govern va modificar el juny del 2017 la llei de la renda garantida de ciutadania (RGC) perquè hi puguin accedir els que no aconsegueixen inserció laboral en acabar el programa de refugi, i fins a finals del 2018 ha rebut 120 sol·licituds, de les quals s’han aprovat 60 titulars -entre les quals hi pot haver persones soles o famílies-.
La meitat es van denegar perquè no estaven ben presentades o es va considerar que no complien els requisits: “Estem estudiant les causes de denegació per veure què ha passat. Que hi hagi una denegació alta, a priori no vol dir res, perquè tal com està establerta la llei, totes les persones refugiades que han passat un programa de refugi, si estan en situació de vulnerabilitat, han de poder-hi accedir”.
Refugiats amb necessitats mèdiques
Amorós ha lamentat que Catalunya no ha aconseguit l’èxit esperat en la via humanitària d’acolliment: alguns voluntaris catalans els van informar de centenars de refugiats a camps de Grècia amb necessitats mèdiques, per la qual cosa el Govern va demanar a l’Executiu central reallotjar una cinquantena que eren menors, i que sumaven 300 persones amb les seves famílies.
“Va passar durant el període en el qual el Govern del PP havia assumit uns compromisos que havia de complir jurídicament, tal com després s’ha encarregat de sentenciar el Tribunal Suprem”, de reubicació i reassentament.
La sanitat catalana pública i concertada es va oferir a atendre aquest grup, però de les més de 300 persones proposades van arribar una vintena, lamenta Amorós, que diu que l’Estat assegurava que hi estava disposat però que era Grècia que no volia, la qual cosa troba difícil de creure davant la situació el 2016 i 2017 al país hel·lènic: “Va ser molt decebedor”, ha sentenciat.
La Generalitat ha rebutjat reiterades vegades l’internament de persones en situació administrativa irregular al centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca a Barcelona, i preguntat per si veu un canvi de sensibilitat de l’actual Govern del PSOE, ha respost que, “en aquesta qüestió, no”.
