Fa poc més d’un mes, la plataforma XNet va publicar l’informe #FAKEYOU – Fake news i desinformació: monopolis de la manipulació informativa i retallades de llibertat d’expressió, coordinat per l’activista Simona Levi. Des de La República, parlem amb dos dels seus coautors, Robert Guixaró i Max Carbonell, sobre els efectes de les informacions falses, inexactes o enganyoses.
Enguany, estem vivint un període electoral intens. Quin paper estan jugant les Fake News?
Max Carbonell: És cert que el fenomen va començar més aviat lligat a processos electorals, amb l’exemple de Donald Trump als EUA. Però un cop el poder ha provat això i li ha funcionat, la temptació de fer-lo servir quan li convingui és gran.
Robert Guixaró: Moltes de les regulacions en relació a les Fake News estan apareixent limitades a períodes electorals, com passa a França, perquè és quan hi ha un debat més viu i la ciutadania està més activa. Però també durant tot l’any es pot treballar per a modular l’opinió de la gent i cal instaurar obligacions perennes.
Parlant de Donald Trump, ha après l’extrema dreta espanyola la seva lliçó en relació a l’ús de Fake News en campanya electoral?
M.C: Això ja queda fora de l’àmbit de l’informe i parlo des de la meva opinió personal. Darrere de Vox i de l’extrema dreta a nivell europeu hi ha gent com l’Steve Bannon que s’està organitzant i que pot fer servir això i segur ho estan fent servir. Però no són els únics. Actualment, molts partits estan fent servir tècniques de desinformació pel seu propi benefici, és una eina més.
En aquest sentit, com ha afectat aquesta desinformació pel que fa a la situació política a Catalunya?
M.C: En l’informe no hi ha una anàlisi exhaustiva sobre el cas català però, de nou des de la meva opinió personal, és evident que les Fake News estan operant a Catalunya seguint les lògiques dels grans poders econòmics i polítics per a defensar els seus interessos.
R.G: L’informe neix amb la vocació d’intentar donar una resposta al fenomen general. Evidentment, les nostres propostes poden aplicar-se a Catalunya. Quan hi ha una situació política intensa, com és el cas, es crea un caldo de cultiu en aquest sentit.
Una de les reflexions que feu a l’informe és que Fake News hi ha hagut sempre. Per què ara suposen un grau d’amenaça més alt per a les societats?
M.C: Sí, Fake News hi ha hagut sempre. Abans, potser se li deia manipulació informativa, però seguim parlant d’eines que té el poder i els grans mitjans. El fet perillós és com ara es tendeix a culpabilitzar l’usuari de fer servir malament una eina com Internet, que pot ser molt potent a l’hora de democratitzar i donar poder i veu a la ciutadania. Aquest no és el problema de les Fake News i volem centrar el debat en tots els diners que s’estan movent per fer servir aquestes eines de cara a protegir una sèrie d’interessos econòmics i polítics. Per això no fem responsables a les plataformes que fan d’intermediàries de la informació de censurar al ciutadà mitjà, perquè aleshores incorrem en el risc de coartar la llibertat d’expressió. Existeix un negoci cada cop més gran entorn de les Fake News i està demostrat que s’estan fent servir per a manipular eleccions i també en el dia a dia. Si s’ha d’atacar per algun lloc, és per aquí; però descartant regulacions lliberticides.
A l’informe, proposeu castigar als grans productors de Fake News, entre ells els partits polítics o les grans corporacions. Com?
R.G: Sí, proposem anar a l’arrel de les Fake News, reconèixer qui són els actors principals que estan en la font de la difusió de notícies amb continguts falsos i aplicar-hi un seguit de mesures legislatives com augmentar la transparència. Que hagin de retre comptes públicament, per exemple, sobre les companyies publicitàries amb les quals treballen, per quin contingut, com l’han promocionat, quins destinataris han escollit, perquè… Seria una manera d’incidir-hi directament sense passar a regular la llibertat d’expressió.
Però, si els màxims productors de Fake News són els que després han de regular-les…
M.C: El que fa l’informe d’XNet és posar el tema sobre la taula d’una manera innovadora i amb una perspectiva diferent de la que presenten les principals institucions per a obrir el debat. És una invitació a diferents actors (també als governs però, sobretot, als actors periodístics) a sumar forces i hi ha un procés en què s’estan mantenint contactes per a començar a treballar conjuntament per controlar això d’alguna manera. No podem córrer el risc de voler tancar el tema ràpid per a tenir titulars perquè seria una sortida en fals. Ara també veiem com alguns partits polítics pretenen lluitar contra les notícies falses i fan fact checking quan ells mateixos en són les fonts. Les fan servir com una arma que es tiren els uns contra els altres i cal posar seny i atacar via mobilització de la societat civil i el periodisme independent. Sabem que, a nivell europeu, hi ha gent que ja s’ha interessat per l’informe, que pot servir per a inspirar idees.
Fins a quin punt és més difícil treballar contra aquest fenomen a Espanya que a altres països europeus?
M.C: Això és una opinió personal meva. El problema de les Fake News és global i respon a uns patrons de fons del poder per a fer servir totes les eines al seu abast. Segurament, els autoritarismes i les noves maneres de marcar i dirigir les societats ja no són tan explícites com abans, però són més líquides i potser es fan servir altres eines. Ara bé, segurament hi ha societats i estats que són més resistents a això que altres i crec que és evident que l’Estat espanyol té una cultura i una trajectòria democràtica no molt sòlida en comparació amb altres i això pot facilitar que sigui un bon caldo de cultiu.
Plantegeu que moltes de les propostes reguladores contra les Fake News posen en perill el dret bàsic de la llibertat d’expressió. En aquest sentit, a l’informe, carregueu durament contra un text considerat de referència a Europa en relació a la desinformació promogut per la Comissió Europea. Perquè no ens n’hem de refiar?
M.C: El que posem de manifest és que el comitè d’experts impulsat per la Comissió Europea, que posa en el punt de mira als ciutadans i la responsabilitat en els intermediaris, està integrat per molts dels responsables de produir Fake News. De fet, també hi havia presència de la societat civil organitzada, que va mostrar-se en desacord amb les conclusions de l’informe del comitè d’experts perquè veien una manca de transparència. I això és constant, també passa amb gent que treballa amb Facebook des dels seus grups contra les Fake News i expliquen que no se’ls dóna accés a certes dades. Aleshores, hi ha un risc que les grans companyies vulguin fer servir això per a coartar la llibertat d’expressió o per fer-se una rentada de cara. A més, des del comitè impulsat per la Comissió Europea es parla de lluitar contra la desinformació online. Les Fake News no són d’ara i incloure aquest terme inclou una perspectiva tecnòfoba. La tecnologia ha afavorit revolucions democràtiques en molts llocs, però també ha estat usada pel poder per tot el contrari. Així, no és un problema d’Internet ni de les xarxes, és un problema estructural.
“Hi ha societats i estats que són més resistents a això que altres i crec que l’Estat espanyol té una cultura i una trajectòria democràtica no molt sòlida”
I, aleshores, quina ha de ser l’actitud amb plataformes com Facebook o Twitter?
M.C: No hem d’amenaçar de censurar Facebook si algú publica en el seu compte personal alguna cosa que no sigui veritat, perquè per a evitar-se sancions censurarà la llibertat d’expressió d’aquesta persona i això és molt arriscat. El que cal és més transparència en aquestes companyies pel que fa als diners que es mouen entorn de la publicitat o la viralització de segons quines peces. El ciutadà que s’expressa que ho faci lliurement.
Pel que fa als diners que mouen els poders polítics en relació a la publicitat o la viralització de segons quines peces, entenc.
M.C: A l’informe, investiguem les xarxes socials dels principals partits i veiem que hi ha algunes que tenen forta presència de vots. Darrerament, s’han publicat informacions -per exemple- d’una granja de bots al voltant del PP a les xarxes socials, amb aquests intercedint en la conversa pública a favor seu de manera artificiosa. Si un partit té una estructura o paga uns diners a una empresa perquè li faci això, si hi ha aquest negoci, s’ha de perseguir.
R.G: L’enfocament principal és el Follow the money: allà on hi hagi intercanvi de diners, els actors han de tenir transparència i se’ls ha d’obligar a retre comptes. A més, també se’ls ha de fer complir per llei les obligacions deontològiques del periodisme pel que fa a la verificació d’informació, etc.
M.C: Un cop la notícia falsa ja està circulant, posteriorment la contenció del dany que pots fer és molt relativa. Cal exigir, doncs, que institucions públiques o els departaments de comunicació dels partits no publiquin informacions que siguin falses o descontextualitzades seguint els processos de verificació periodística. Cal que mostrin rigorositat envers la ciutadania perquè estan rebent diners de tots nosaltres.
En aquest sentit, a l’informe, assenyaleu els mass media com un altre dels grans productors de Fake News, però n’excloeu els periodistes…
R.G: Quan parlem de mass media parlem del poder mediàtic, que no es dedica pròpiament a la tasca periodística, sinó a atraure les masses.
M.C: És cert que hi ha molts periodistes que no apliquen el codi deontològic i posem sobre la taula que cal recuperar les bones pràctiques. Però defensem la línia de no atacar al periodista, que a vegades pot veure’s obligat per certes pressions a publicar coses sense haver fet un procés de verificació. La responsabilitat no és del periodista de base, sinó del mass media.
En definitiva, com a ciutadans, quina ha de ser la nostra actitud davant les Fake News?
R.G: D’entrada, recomanem una lectura plural, consultar diverses fonts i treure l’entrellat un mateix. Cal anar cap a un escenari on no hi hagi cap censor del que és veritat o no, on es pugui saber com es produeixen les notícies i que siguin transparents perquè després sigui el bon criteri de cadascú qui les pugui digerir i contrastar. Cal donar eines a la ciutadania per apoderar-se.
M.C: Hi ha coses bàsiques com, per exemple, buscar a Google. Potser hi ha gent que ha fet processos de verificació previs de notícies falses que surten un cop i tornen a sortir quan interessa. Hi ha un procés d’educació digital, però en l’informe insistim molt en que la responsabilitat no està en els ciutadans, tot i que seria ideal que tothom pogués adquirir una sèrie de bones pràctiques per al consum d’informació. Per exemple, en xarxes tancades com WhatsApp, cal estar més alerta a les informacions que circulen sense font i sense enllaç i tenir en compte que les Fake News viuen molt més temps que en les obertes. Cal reforçar els contrapoders ciutadans i defensar els drets de la ciutadania i la societat civil organitzada per a exigir al màxim als poders i saber si estan obrant bé o no.
