Quan semblava que la jornada de dimecres al Tribunal Suprem no tindria gaire rellevància, els diversos agents de la Guàrdia Civil que han testificat han deixat petjada amb els seus relats dels fets. S’ha situat el President Torra a les naus industrials de Bigues i Riells dies abans de l’escorcoll, s’ha insistit en el fet que les protestes contra aquests escorcolls del 20 de setembre van ser “tumultuàries” amb presència de muralles humanes, s’ha tornat a acusar els Mossos de passivitat en l’actuació policial l’1 d’octubre i s’ha interpretat a conveniència – i per criteris ideològics – els correus de molts dels encausats.
L’11-S i Pep Guardiola, sospitosos de rebel·lió
Anem, però, a pams. En primer lloc, la nova confirmació que el judici contra els líders independentistes és un procés polític. El responsable d’analitzar els correus de l’exconseller d’Interior ha reconegut que van traslladar al Suprem una invitació d’Òmnium perquè Forn fos entre bambolines de la manifestació de l’11 de setembre de 2017. El motiu, que l’Alt Tribunal investiga per rebel·lió, i “tothom sap que la Diada és un acte independentista”. Per tant, acudir a les manifestacions de la Diada Nacional de Catalunya et fa sospitós de ser un rebel violent.
Ara bé, si com a entitat cultural – cas d’Òmnium – decideixes comptar en un acte amb la presència de l’entrenador Pep Guardiola, a ulls de la Guàrdia Civil representa que “clarament s’estava mirant d’internacionalitzar el procés independentista”. L’esdeveniment va ser al juny, quan teòricament no hi havia ningú investigat per rebel·lió. De fet, l’agent que va investigar el correu de Jordi Cuixart ha reconegut que “no sabia exactament” els delictes que se li imputaven.
Protagonisme pels correus electrònics
Com dèiem, els testimonis estrella han estat avui els encarregats d’analitzar els e-mails de Joaquim Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Per molt que ho han intentat, han acabat reconeixent dues coses. La primera, que “cap dels mails enviats o rebuts” pels Jordis s’incitava a la violència ni a l’alçament armat, al contrari, s’instava a la manifestació “pacífica i continuada”. La segona, que l’exconseller d’Interior “mai va influir o ordenar” en les decisions i els dispositius policials dels Mossos d’Esquadra.
En el cas del líder de l’ANC, la Fiscalia ha tornat a treure el famós correu que Xavi Strubell – on suggeria maneres de bloquejar l’entrada dels col·legis electorals – va enviar a Sánchez, i que aquest ja havia explicat que ni tan sols el recordava. El testimoni ha confirmat que no hi havia contestació. A més, una segona agent que havia investigat el correu de Jordi Sánchez ha mirat de dibuixar un intercanvi de correus amb l’aleshores President Puigdemont, que el convocava a una reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, com si fossin trobades privades destinades a aconseguir la independència unilateralment.
Els Mossos, diana constant
De tornada al món no digital, també hi ha hagut noves acusacions contra el Major Trapero i el paper dels Mossos d’Esquadra en les jornades prèvies i durant l’1 d’octubre.
L’agent que va conduir els escorcolls a les naus industrials de Bigues i Riells ha assegurat que amb prou feines van poder sortir perquè hi havia persones que “entrellaçaven les mans i seien a terra”, impedint l’avenç de la comitiva judicial. Alguns, fins i tot, es llençaven sobre els cotxes per evitar que passessin. Una situació que, segons ha narrat el testimoni, comptava amb la passivitat dels Mossos, tot i que ha reconegut que només quan els Mossos van exercir de mediadors, tot es va solucionar.
Tot i això, aquest i un altre dels agents de la Benemèrita – que van analitzar el correu de Forn i les interaccions de ràdio dels Mossos d’Esquadra – han assegurat que el cos policial català va actuar en “completa connivència amb tota l’estructura governamental de la Generalitat” per dur a terme i implementar els resultats de l’1 d’octubre i que, tot plegat, venia d’ordres de Joaquim Forn al Major Trapero, que van vestir una “absoluta unitat d’acció”.
I, segons els testimonis, per on passava això? Doncs per “aïllar-se completament” de tota activitat de Policia espanyola i Guàrdia Civil. És a dir, que davant les càrregues contra els manifestants, les ordres dels comandaments catalans va ser “apartar-se i no sortir a les fotografies”. Fins i tot algun testimoni els ha acusat de massa cordialitat amb els manifestants.
Una altra denúncia contra els Mossos ha estat la d’haver monitoritzat moviments dels agents i els vehicles de les forces de seguretat espanyoles. Aquí, cap de les defenses ha negat els fets.
Mantenir la seguretat ciutadana, clau
Ara bé, tot aquest relat acusatori se n’ha anat en orris quan han entrat en joc les preguntes dels advocats dels presos polítics – especialment el de Quim Forn, Xavier Melero. Els mateixos agents que acusaven Forn de ser el cervell de la passivitat dels Mossos han reconegut que mai hi va haver cap correu o document on el responsable d’Interior donés instruccions, ordres o recomanacions al Major Trapero.
L’únic que va fer, recorden, va ser insistir en el mateix que després hem sabut que li va exigir, verbalment, la magistrada instructora del TSJC a Trapero. És a dir, “mantenir la seguretat ciutadana”, “ser conscients de les conseqüències de totes les actuacions possibles” i “no causar fer un mal major de què es pretenia evitar”. Ara bé, cap incitació a la violència, a l’alçament contra les forces espanyoles i, encara menys, ser ostatges de les voluntats polítiques de l’independentisme.
El 20-S, violència la justa
Precisament la protesta “tumultuària” i violenta durant els diversos escorcolls del 20 de setembre a Catalunya han jugat un paper destacat en alguns dels interrogatoris, i no precisament han afavorit el relat de les acusacions. En primer lloc, perquè ningú ha estat capaç de reconèixer actituds violentes més enllà de càntics, insults – les pluges d’ampolles no passen dels dos o tres llançaments – i l’intent pacífic de protestar contra unes comitives judicials decidides a impedir el referèndum d’autodeterminació.
En segon lloc, i per molt que l’ultra dreta de VOX hi hagi insistit, cap dels agents ha assenyalat que les manifestacions fossin organitzades a base de “guerrilles” promocionades per ANC i Òmnium, ni tampoc que es formessin “muralles humanes” a base de menors d’edat i gent gran. Com un dels testimonis ha apuntat, “hi havia tota mena de persones”.
Especialment xocant ha estat el darrer dels testimonis, que va participar en els registres de la Conselleria d’Economia. Ell, a diferència dels testimonis estrella de les acusacions – De los Cobos, Millo, Nieto, Del Toro… – ha reconegut que, dins del Departament que liderava Junqueras, “no eren conscients” de què passava a fora, i que van fer la seva feina “amb normalitat”. A més, ningú els va dir que estiguessin “confinats” a l’interior de l’edifici, ans el contrari, diu que el responsable de l’escorcoll els va dir que “tranquil·litat” i que no trigarien a sortir.
El TEDH treu el cap
Més enllà de les acusacions – posteriorment desmentides – versades contra els presos polítics, avui s’ha consolidat la idea que les defenses ja juguen la carta d’Europa sense miraments. Cada dia que passa, especialment amb els testimonis d’agents a qui el visionat de les imatges deixarien en completa evidència, els advocats dels encausats apel·len més feroçment a la indefensió que els provoca la negativa del jutge Manuel Marchena per exhibir els vídeos que demanen.
A inicis de setmana ja van presentar un escrit col·lectiu en aquest sentit, sol·licitant precisament que a les declaracions dels agents de la Guàrdia Civil que van ser a peu de carrer, s’hi acompanyés el visionat de què deien, per corroborar o no els seus punts de vista. Ahir, l’advocada de Cuixart, Marina Roig, ja es va queixar de viva veu en plena sessió del judici i, aquest matí, tant ella com Andreu Van den Eynde, lletrat de Junqueras i Romeva, ho han tornat a fer.
A parer seu, que el Suprem no vulgui visionar les sortides de comitives judicials després d’escorcolls, deixa sense possibilitat d’anul·lar les declaracions dels testimonis de manera que, per molt que els set magistrats del Tribunal després les visionin, poden fer-ho amb la convicció que el relat bo és el de les acusacions.
Per això, les defenses cada vegada juguen amb més freqüència la carta de la indefensió i de la falta de judici just, que seran dos dels principals motius pels quals es recorrerà la sentència del Suprem al Tribunal Europeu dels Drets Humans, situat a Estrasburg.
