Els Fets de maig del 1937 foren els enfrontaments que succeïren entre el 3 i el 7 de maig de 1937 a Barcelona entre les forces d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de milicians del PSUC, de la UGT i d’Estat Català, contra milicians de la CNT i la FAI, amb el suport del POUM. Els enfrontaments van acabar amb uns cinc-cents morts i més de mil ferits. A partir d’aquell moment el govern de la República es va fer càrrec de l’ordre públic i la Generalitat va perdre les seves atribucions. Els Fets de Maig indiquen també l’inici de la sortida d’anarquistes i militants del POUM de les institucions republicanes, cada cop més controlades pel PSUC i el PCE.
Antecedents
La voluntat de Companys i els consellers d’ERC i del PSUC del Govern de la Generalitat de voler exercir una acció més decidida i intensa per controlar l’ordre públic a partir del final del mes de desembre del 1936, així com la redacció de decrets per a la reorganització dels serveis de l’ordre públic. La fragmentació del poder revolucionari va facilitar la recuperació del control del poder per part de l’Estat.
Cronologia
Dia 3 de maig
L’enfrontament va començar quan Eusebi Rodríguez Salas, comissari d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya i militant del PSUC, va ocupar amb 200 guàrdies d’assalt, l’edifici de la Telefónica situat a la plaça de Catalunya, que era sota control de la CNT, acusant el comitè d’empresa d’extralimitació en les seves funcions. Actualment encara es veuen els impactes de les bales a una part de la façana de l’edifici que encara és propietat d’aquesta empresa.
L’edifici havia estat col·lectivitzat per membres de la CNT d’acord amb el decret de col·lectivitzacions del 24 d’octubre de 1936 que acordava que si una empresa tenia més de 100 treballadors, aquesta automàticament quedava col·lectivitzada i si en tenia menys es decidia en funció del que decidís la majoria.
A les tres de la tarda, els policies d’assalt van entrar a l’edifici i exigir als treballadors que llencessin les armes, però es van trobar resistència armada. Mentrestant, els caps de la CNT ho van considerar com una provocació i van declarar la vaga general i alhora van fer una crida als seus militants per a defensar l’edifici. En poques hores, Barcelona sencera era un polvorí. Artemi Aiguader i Miró, conseller d’Interior, controlava la policia, amb el suport de milicians armats d’Estat Català i de militants del PSUC. Per a evitar incidents més greus, el Cap de Serveis de la Comissaria general d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, Dionís Eroles i Batlló i el secretari de les Patrulles de Control, José Asens i Díaz van ser enviats a l’edifici de la Telefònica per persuadir els revoltats perquè es retiressin, però els seus esforços van resultar inútils.
Més tard, el comitè regional de la CNT va dir per la ràdio que faria tot el possible per obligar els policies a retirar-se de l’edifici. Les negociacions van durar fins més tard de les sis de l’endemà al matí, però sense treure res de profit. La nit del 3 al 4 de maig es van construir barricades i, tot i que no hi va haver combats, la tensió es notava a l’ambient. Al districte de Sarrià, alguns centenars de treballadors es van armar, van construir una barricada i van aconseguir que la Guàrdia Civil es passés al seu bàndol. A Sants, on Buenaventura Durruti va viure durant molt de temps, s’hi van fer assemblees i es van construir barricades. La Guàrdia Civil deixava les armes sense oferir resistència.
Dia 4 de maig
El palau de Justícia va ser ocupat per la policia. Els trets es van sentir durant tot el matí al centre de la ciutat. La CNT va fer diverses manifestacions dient que ells no tenien la culpa del que passava i que ells no atacaven, només en defensa pròpia, però ningú els va fer cas i les lluites van continuar. Lluís Companys (el President) i Josep Tarradellas (Conseller en Cap) van dir que no havien pogut continuar amb les negociacions. La policia, controlada pel PSUC i l’Estat Català, no semblava que volgués deixar les armes. Durant les hores següents es va crear un front format per ERC, Estat Català, PSUC i UGT defensant al Conseller d’Interior, Aiguader, i al Cap de Policia, Rodríguez Sala, van ser els dos membres més directament responsables de les hostilitats contra de la Confederació Nacional de Treballadors i del Partit Obrer d’Unificació Marxista.
Diferents membres de cada partit es van reunir al palau de la Generalitat per parlar dels fets que estaven succeint, els sindicalistes van fer diversos comunicats dient que havien d’estar tots units en contra del feixisme i que la gent deixés les armes que ells ja continuarien parlant intentant trobar la solució als problemes. Tot i així no es va resoldre res i les hostilitats van durar tota la nit.
Dia 5 de maig
A les 9:30, la Guàrdia d’Assalt va atacar la Unió Mèdica de la Plaça de Santa Anna, al mateix temps també ho van fer a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. Es va intentar, durant tot el dia, calmar l’ambient però només va fer efecte durant aquella nit. Es va fundar un nou grup per part de la CNT anomenat “Amics de Durruti” i van declarar que tothom que hagués participat en el cop d’Estat seria executat. També anomenaven al POUM, dient que aquests eren amics, ja que ells van anar a favor dels treballadors.
Els diaris de l’endemà van publicar que hi havia hagut cinc-cents morts i més de mil cinc-cents ferits. Altres fonts parlen de 400 morts, tot i que segons George Orwell, aquesta darrera xifra era del tot exagerada.
Dia 6 de maig
La CNT i la UGT van posar-se d’acord en tornar a parlar amb els seus treballadors perquè deixessin les armes i tornessin a treballar. Les hostilitats havien parat una mica i la policia ho havia aprofitat per construir noves barricades i pujar metralladores fins i tot a dalt de la Catedral, molt a prop del Comitè General de la CNT-FAI. També van arribar noves des de València, 1.500 homes anaven cap a Barcelona, i 2.500 més els seguien.
Mentrestant, als carrers de la capital catalana tothom era escorcollat, aquells que tenien carnet del POUM o de la CNT eren arrestats i els seus carnets requisats i trencats automàticament. Aquell mateix migdia va morir Antoni Sesé i Artaso, secretari de la UGT a Catalunya. Va ser disparat mentre anava amb el seu cotxe, des d’una barricada del seu propi partit. Se’n va culpar la CNT.
A l’edifici de la Telefònica van arribar a un acord: primer, els membres de la CNT deixarien els seus llocs i després ho faria la Guàrdia d’Assalt. Però quan els sindicalistes van deixar les seves posicions, la policia i membres de la UGT van entrar i van ocupar l’edifici. Els anarquistes, immediatament, van informar el Comitè Regional i aquest el Govern.
A les 4 de la tarda van atacar l’Estació de França, els voltants de la Plaça Catalunya.
A les 6 es va saber que els 1.500 Guàrdies d’Assalt ja havien arribat a Tortosa i que pel seu camí havien ocupat l’oficina central dels sindicats de la CNT, els centres culturals de la FAI i les Joventuts Llibertàries de Catalunya detenint a tothom que hi havia dintre.
Al voltant de les 10 de la nit els sindicalistes van fer una altra proposta de deixar les armes, no hi hauria represàlies ni presoners, i s’havia de donar una resposta en dues hores. Cap a la mitjanit no hi va haver resposta i la policia va construir una nova barricada, a prop del Comitè Regional de la CNT i de la FAI; semblava que ho volien rodejar.
A un quart de sis, el govern va contestar, acceptant l’acord i dient que tothom deixaria les barricades, aturarien les ofensives i hostilitats i que no tornessin els trets d’aquells que només buscaven l’estat del desordre.
Dia 7 de maig
Els anarquistes van deixar les barricades el matí i en algun lloc, fins i tot, foren enderrocades. Tanmateix, al centre de la ciutat, les barricades d’Estat Català i del PSUC restaven intactes. Grups de Guàrdies d’Assalt anaven desarmant els treballadors pels carrers.
El vespre van arribar les tropes procedents de València i van ser rebudes a la Prefectura de Policia, però no hi va haver incidents greus i tot va entrar en calma. El conflicte s’havia acabat.
Conseqüències
El partit comunista va augmentar la seva importància i van aconseguir que el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) es convertís en il·legal. A més el curs desfavorable de la Guerra havia posat en contra el govern de Largo Caballero, es va produir una crisi de govern i Azaña va posar com a nou president a Juan Negrín, aquest va posar èmfasi en una ferma centralització política i militar per assolir l’objectiu prioritari de guanyar la guerra. Per això va reforçar el poder central, es va unificar la direcció bèl·lica, es van integrar totes les milícies en l’Exèrcit popular i es va establir un control sobre la producció industrial i agrària. La formació, al mes de juny, d’un nou Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, presidit per Lluís Companys i fonamentat per l’aliança entre ERC i PSUC, sense participació de la CNT, no va impedir que les relacions amb Negrín fossin tenses. El novembre de 1937 el govern de la República es va traslladar de València a Barcelona, allà, es va fer càrrec del desordre públic, la gestió de proveïments, el comerç exterior, l’administració de la justícia i la indústria de guerra i va deixar de banda l’administració autonòmica, fet que va provocar friccions constants amb el govern de la Generalitat, que havia quedat molt afeblida.
Font: Viquipèdia
