[Efemèride] 1412: comencen les sessions del Compromís de Casp

El Compromís de Casp (1412) fou una reunió de nou notables, representants dels estats d’Aragó, València i Catalunya (tres per estat), que tenien l’objectiu de decidir qui succeiria l’últim rei de la Corona d’Aragó, Martí l’Humà, mort el 1410. Els tres estats s’havien compromès prèviament a respectar, fos quina fos, la decisió dels nou notables. Fou escollit el castellà Ferran de Trastàmara dit «el d’Antequera», en detriment de l’altre candidat, Jaume II d’Urgell. Fou fruit d’un interregne de dos anys molt violents, amb invasions castellanes, influències del papa Luna i un conjunt de circumstàncies que acabaren determinant l’elecció de Ferran abans i tot que tingués lloc el Compromís.

El Compromís de Casp: de març a juliol de 1412

Tant les normes que havien de regir el Compromís com els 9 compromissaris que havien de representar els tres estats peninsulars havien estat imposats per dos personatges aragonesos que ocupaven els dos màxims càrrecs de l’autoritat d’Aragó: Juan Ximénez Cerdán, el Justícia, i Gil Ruiz de Lihori, el governador, que a més eren els líders de l’antiurgellisme en aquell regne (ara ja podem parlar directament de trastamarisme). València i Catalunya, l’una per la derrota de l’urgellisme a Morvedre i l’altra per les amenaces aragoneses d’escindir la Corona, havien acatat aquestes dues imposicions. Fins i tot la vigilància del castell de Casp requeia en els trastamaristes (Ramon Fiveller, entre altres) A aquelles altures només Ferran de Trastàmara podia sortir elegit perquè tenia al seu favor la majoria dels compromissaris i com a mínim un de cada terna.

El dia 29 de març de 1412 era el dia que les normes estipulaven com a inici del Compromís. Però, una setmana abans, els tres compromissaris aragonesos, junt amb Pere de Sagarriga i Bernat de Gualbes (tots trastamaristes menys l’arquebisbe, que malgrat això era servidor del papa), que ja eren a Casp, van decidir començar-lo i escoltar els primers advocats dels pretendents sense esperar els que faltaven: Gener Rabassa, Guillem de Vallseca i els germans Ferrer Vicent i Bonifaci. Tots menys el primer van anar arribant al llarg de la setmana. Malgrat això el dia 29 tampoc es va poder fer el jurament perquè Gener Rabassa no havia vingut, el seu gendre (Francesc de Perellós i de Pròxida) adduïa una sobtada malaltia de bogeria. No se sap si això era veritat o no; de fet ja tenia la inusual edat de 74 anys, però no és menys cert que era un urgellista i un jurista molt reconegut. Per tant els compromissaris presents van acabar votant per substituir-lo pel també jurista Pere Bertran, el qual no arribaria a Casp fins molt de temps després. El 17 d’abril els vuit presents van fer el jurament de constitució. Hi eren presents també els ambaixadors de Ferran de Trastàmara i els d’Alfons de Gandia.

Mentrestant aquell mes de març el Parlament d’Alcanyís va traslladar-se a Saragossa. I també el de Traiguera va instal·lar-se a la ciutat de València acabada d’ocupar. Al llarg de l’abril els mallorquins van enviar missatges a Casp, Saragossa i Tortosa exigint una quarta terna pel regne de Mallorca, però foren ignorats.

La defensa de cada candidat les feien els seus ambaixadors i advocats, els quals exposaven els drets del seu senyor. El procediment consistia en l’exposició d’aquests, seguida d’un debat dels compromissaris sols a porta tancada. Acabat el debat feien entrar els notaris (Jaume Desplà, Ramon Batlles i Pablo Nicolás) i els dictaven les conclusions a què s’havia arribat.

1. El 18 d’abril va començar la defensa d’Alfons I de Gandia el Vell.
2. El 5 de maig fou el torn dels ambaixadors de Ferran d’Antequera.
3. El 9 de maig un sol advocat va presentar els drets de Joan de Prades, el germà petit d’Alfons de Gandia.
4. El 10 de maig era pels ambaixadors de Lluís d’Anjou, enviats per l’exreina Violant de Bar.
5. L’últim candidat de pes fou Jaume d’Urgell el 16 de maig, defensat per vuit representants.

Arribats al 29 de maig, el dia estipulat com a final del Compromís, els compromissaris van voler fer ús de la pròrroga a què tenien dret. S’ha dit que el motiu devia ser esperar que l’agitació social que hi havia des del febrer s’apaivagués una mica. Gràcies a ella també l’infant Frederic de Luna (el net que volia legitimar Martí l’Humà) va poder ser defensat per uns advocats enviats per Blanca de Navarra (la dona de Martí el Jove).

La votació (24 de juny del 1412)

Finalment el 24 de juny de 1412  es va procedir a la votació oral de cada compromissari, però a porta tancada i sense testimonis. Després de la sessió entraren els tres notaris, els quals van redactar tres actes que foren lliurades a un compromissari de cada terna: Pere de Sagarriga per Catalunya, Bonifaci Ferrer per València i Domènec Ram per l’Aragó. El primer a votar fou Vicent Ferrer per a Ferran de Trastàmara a través d’un extens discurs en què gairebé demanava a la resta el mateix vot. No és d’estranyar, ja que havia viatjat per tots els regnes predicant pel candidat castellà. El vot particular de cada compromissari fou:

Pel regne d’Aragó:

• Domènec Ram, bisbe d’Osca: votà per Ferran de Trastàmara.
• Francesc d’Aranda, conseller reial, cartoixà de Portaceli i enviat del Papa Benet XIII: votà per Ferran de Trastàmara.
• Berenguer de Bardaixí, jurista a sou de Ferran de Trastàmara: votà per Ferran de Trastàmara.

Pel principat de Catalunya:

• Pere de Sagarriga i de Pau, arquebisbe de Tarragona: tot i fer un llarg elogi de Ferran i declarar-lo com el candidat més “útil” va fer una estranya votació: va considerar com a legítims successors tant a Jaume d’Urgell com a Alfons de Gandia el Jove (el pare havia mort no feia gaire i considerava que la família no tenia la culpa que l’interregne s’hagués allargat tant), entre els quals va repartir el seu vot. I no obstant això va recalcar que el regne de Sicília corresponia per dreta llei a l’infant Frederic de Luna.
• Guillem de Vallseca, jurista de gran fama: va donar el mateix argument que l’arquebisbe però votà només per Jaume d’Urgell.
• Bernat de Gualbes, síndic i conseller de Barcelona: el compromissari del Principat necessari que votà per Ferran de Trastàmara.

Pel regne de València:

• Bonifaci Ferrer, prior de la cartoixa de Portaceli: votà per Ferran de Trastàmara.
• Vicent Ferrer, frare dominic: votà per Ferran de Trastàmara.
• Pere Bertran (que substituïa Gener Rabassa), jurista: va abstenir-se al·legant que, havent arribat més tard que la resta, no havia tingut temps per fer un judici correcte.

Així doncs el resultat del Compromís de Casp fou:

1. Ferran de Trastàmara: 6 vots.
2. Jaume d’Urgell: 2 vots.
3. Alfons de Gandia el Jove: 0 vots (el de Pere de Sagarriga se’l quedava aquell dels dos que tragués més vots).
4. Frederic de Luna: 0 vots, però Pere de Sagarriga li reconeixia el dret sobre Sicília per ser-ne el legítim hereu de Martí l’Humà.

Els parlaments de Tortosa, València (abans a Traiguera-Morella: trastamaristes) i Saragossa (abans a Alcanyís: trastamaristes) van acudir a Casp a escoltar la sentència, que es va proclamar el 28 de juny de 1412 a l’església major de Santa Maria. Després de la missa Gaudeamus et exultemus et demus gloriam Deum quia venerunt nuptia Agni, sant Vicent Ferrer proclamà el veredicte en un discurs de lloança del nou rei de la Corona d’Aragó: Ferran de Trastàmara el d’Antequera.

Després del Compromís de Casp

Ferran va rebre la notícia quan era a Conca i va posar-se en camí. El dia 5 d’agost entrava a Saragossa, on va ser coronat a la catedral amb tots els honors tot jurant respectar els furs d’Aragó. De fet ja com a nou rei va obrir unes Corts per fer un seguit de concessions a les classes altes dirigents, que l’havien ajudat a pujar al tron i a les quals va donar les gràcies públicament. També va dictar-hi lleis per castigar els responsables de les bandositats durant els anys de l’interregne (1410-1412). Les famílies urgellistes foren acusades de ser les culpables d’aquestes i hagueren de pagar substancials compensacions territorials a les que foren establertes com a víctimes: les antiurgellistes.

El resultat del Compromís havia estat el resultat de la guerra, i en aquelles mateixes Corts foren reprimides les últimes veus resistents. El comte de Benavente va atrevir-se a afirmar públicament (en una baralla verbal contra Francesc de Perellós) que Ferran no tenia cap dret a la corona i que s’havia servit dels exèrcit castellans per ocupar els regnes. Va ser immediatament arrestat davant dels presents, a la nit fou torturat i l’endemà va ser executat.

Vist que Ferran ja dominava la situació, el Regne de Mallorca, que durant l’interregne s’havia alineat sempre al bàndol urgellista, va enviar al nou monarca un bon subsidi de coronació tot acceptant el nou statu quo.

Finalment el 28 d’octubre va ser el mateix Jaume d’Urgell qui va donar-se per vençut i va retre vassallatge al nou rei. Ambdós van pactar que, a canvi de la renúncia, Jaume rebria noves rendes i terres com a compensació. I el novembre el mateix Benet XIII va coronar Ferran com a rei de Sardenya i Sicília (fent cas omís dels drets legals que tenia el petit Frederic de Luna, fill de Martí el Jove).

Malgrat això, no fou fins al 4 de gener del nou any 1413 que Ferran va convocar les Corts de Catalunya a Barcelona per jurar les constitucions del Principat, requisit fonamental per coronar-se comte de Barcelona. Després de la coronació van tenir lloc les sessions ordinàries de les Corts. Van ser especialment dures perquè Ferran no estava acostumat al pactisme català: fou el primer dels reis castellans a inaugurar la tensió entre la monarquia i les corts catalanes que caracteritzarà tota la història de la Catalunya moderna fins al segle XVIII. Acostumat al tipus de monarquia autoritària castellana volia dues coses:2

1. Que els notables allí reunits perdonessin els elevats deutes que la monarquia catalana havia contret des del regnat de Pere III el Cerimoniós.
2. Que li concedissin elevats subsidis.

Ni tan sols van secundar-lo aquells que durant l’interregne li havien donat suport, i el nou rei es va trobar sol davant les Corts. Un dia d’especial enfuriment es va aixecar i, davant l’estupor dels diputats, va cridar exasperat que ell “havia muy bien mercado este regnado, e como le havia costado más de ochocientas mil doblas de oro“, fent referència sense voler als diners que s’havia gastat durant l’interregne per ocupar Aragó i València i per assegurar-se el resultat del Compromís.

Com que la situació s’anava allargant i Ferran de Trastàmara no feia més que enfrontar-se a les lleis, Jaume II va aprofitar per revoltar-se el maig de 1413,malgrat que li havia jurat fidelitat. Anton de Luna, però sobretot la seva pròpia mare Margarida de Montferrat el van convèncer; a més a més tenia emparaulada una aliança amb Anglaterra. Va llogar de nou uns mercenaris gascons i el mes de maig de 1413 va atacar Lleida i Osca. Però revoltar-se a l’interior del país mentre a Barcelona hi havia reunits els notables de tot el principat presidits pel monarca va ser un greu error. Els diputats, espantats per les notícies d’una revolta al camp i sense cap ganes de tornar a una situació d’incertesa política que ja havia durat dos anys, van córrer a fer pinya amb el que, malgrat tot, era el nou rei reconegut per tothom. La revolta no tingué èxit perquè poca gent més es va aixecar en armes. Ferran de Trastàmara ho tingué fàcil per acabar amb els rebels: les escomeses de Lleida i Osca van fracassar, l’aliança amb Anglaterra mai es va fer efectiva i el 13 d’octubre d’aquell any van acorralar el comte Jaume al castell Formós a Balaguer. El dia 31 d’octubre, l’últim comte d’Urgell es va rendir a les hosts reials. Fou jutjat pels seus propis enemics, els quals havia anat col·leccionant al llarg d’una vida de bandositats diverses, que el 29 de novembre el condemnaren a presó perpètua i a la confiscació de tots els béns i títols dels Urgell. A partir de llavors Jaume va passar la resta de la seva vida en presons castellanes sota condicions duríssimes, fins que molts anys després, el 1426, fou traslladat a Xàtiva en una reclusió més digne a instàncies d’Alfons IV el Magnànim, fill de Ferran de Trastàmara.

Font: Viquipèdia