La Crònica de Ramon Muntaner, escrita a Xirivella entre el 1325 i el 1328, és la més llarga de Les quatre grans Cròniques i narra els fets des de l’engendrament de Jaume el Conqueridor (1207) fins a la coronació d’Alfons el Benigne (1328). S’ha assenyalat el seu caràcter de «mirall de prínceps», i de «mirall de ciutadans».
Explica coses que van succeir de veritat i que ell va veure i viure. Muntaner empra sovint el «jo hi era», que subratlla el seu paper de testimoni, i les dades que subministra ajuden a conèixer l’època de Jaume I. L’escriptor Joan Fuster va ser el principal intèrpret de l’obra d’aquest cronista medieval i el seu elogi n’és força eloqüent.
Autor
Ramon Muntaner va néixer a Peralada l’any 1265. Era fill d’una família notable que hostatjà Jaume I el Conqueridor (el 1274, Jaume I se’n va al Concili de Lió i passa per Peralada) i Alfons X el Savi de Castella. Aquest fet, que es produí quan tenia nou anys, fou un dels records més preats i l’esmenta amb emoció en la Crònica. De la mateixa manera que en la tradició novel·lesca europea (per exemple, Chrétien de Troyes), se’ns exposa com la visió d’un gran heroi a ulls d’un infant és capaç de canviar el rumb de la seva vida. Muntaner diu que la visió de Jaume I quan era petit el portà a consagrar-se com a escriptor i a explicar tot el que havia vist.
El 1285, Peralada fou destruïda pels almogàvers durant la croada contra la Corona d’Aragó i va haver d’emigrar. Quan tenia vint anys, Ramon Muntaner prengué part en la conquesta de Menorca; després, participà en la lluita contra els francesos en la Guerra de Sicília, el 1300 en el setge de Messina, al costat de Roger de Flor i com a administrador de la seva companyia. L’estiu de 1302, inicia sota les ordres d’aquest cabdill l’expedició a Orient. El 1307, deixa la companyia, i el 1311 es casa.
El 1315, ha de fer un viatge entre Sicília i el Rosselló, ja que li és encarregada una missió delicada: la de transportar de Catània a Perpinyà un nadó orfe, el futur Jaume III de Mallorca, per tal de lliurar-lo als seus avis. D’ençà d’això, es retira i madura durant deu anys les seves memòries, fins que va tenir un «somni» revelador que l’impulsà, el 1325, als seixanta anys, a València, a començar a redactar la Crònica, que acabà tres anys després. Muntaner morirà a Eivissa el 1336.
Obra
Muntaner va tenir una relació personal amb tots els reis de la Casa d’Aragó, de la Casa de Mallorca i de la Casa de Sicília pertanyents al llinatge del Casal de Barcelona que li foren contemporanis. En fer la seva obra, va recórrer principalment a textos historiogràfics per als regnats de Jaume I i Pere el Gran i, a partir d’Alfons el Franc, la seva font gairebé exclusiva és la pròpia experiència.
L’obra fou escrita per ser llegida en veu alta. Sempre que s’adreça als seus «oients» els sol anomenar «senyors». Muntaner aconseguí establir una comunicació directa amb els seus «oïdors». Per això, utilitza procediments joglarescos (com la interrogació «què us diré?»), a més d’usar un llenguatge viu i col·loquial.
L’objectiu fonamental de l’obra és el de glorificar els reis de la Casa d’Aragó. El monarquisme del nostre cronista està estretament relacionat amb el providencialisme i amb el nacionalisme. La sang, un destí comú i la llengua (el bell catalanesc del món) són els elements que integren la base de la comunitat catalana i aragonesa. És impossible trobar en tota l’Europa medieval res que s’assembli a la maduresa «nacional» de la Crònica.
La seva vida i l’adhesió a la dinastia i a la llengua catalana, a les quals expressà una extraordinària devoció, representen el contrapès a les forces centrípetes dins la comunitat nacional catalana resultat de l’organització de les terres conquerides en nous regnes (Mallorca, València, Sicília) i, de vegades, de la implantació d’una nova branca dinàstica (Mallorca, Sicília). La consciència del perill de la divisió i del valor de la unió l’explicità també en la seva crònica, especialment en l’exemple de la mata de jonc.
Font: Viquipèdia
