Francesc Layret i Foix (Barcelona, 12 de juliol de 1880 – 30 de novembre de 1920) fou un polític i advocat català, defensor del moviment obrer. Layret va ser un pioner del dret laboral i un referent polític, amb Lluís Companys i Salvador Seguí, de l’obrerisme i les esquerres catalanes de les primeres dues dècades del segle xx. Tots tres representaven un triangle de republicanisme, catalanisme i obrerisme que potencialment podia permetre capgirar les bases de poder del règim, tombar la monarquia i acabar amb la Restauració borbònica.
A l’inici del segle xx va participar en la fundació de l’Associació Escolar Republicana i en la de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, del qual va redactar els estatuts. El 1905 va ingressar a Unió Republicana, partit pel qual va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Al consistori va destacar per una sensibilitat que mesclava catalanisme i defensa dels treballadors. Va participar en el departament d’Hisenda del consistori i va ser un dels promotors, el 1908, del pressupost extraordinari de cultura que dotava la ciutat d’escoles municipals gratuïtes, mixtes (amb nens i nenes a la mateixa aula), sense que s’adoctrinés en religió, impartint formació religiosa només a aquelles famílies que ho demanessin, i en les quals l’ensenyament s’impartiria en català. Una escola moderna en línia amb els corrents més progressistes de la pedagogia. El projecte va desfermar una forta controvèrsia, però va ser aprovat. Val a dir, però, que no es duria a terme fins als anys de la Segona República.
Va participar en Solidaritat Catalana i, junt amb alguns dissidents de la Lliga Regionalista, va fundar el Centre Nacionalista Republicà el 1906, així com la Unió Federal Nacionalista Republicana el 1910, essent també articulista del periòdic El Poble Català. Amb el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial, va prendre una postura francòfila, tot i que inicialment s’havia postulat per la neutralitat. El 1917 va ser un dels impulsors del Partit Republicà Català amb Lluís Companys, Ramon Noguer i Marcel·lí Domingo. L’òrgan d’expressió del partit era el diari La Lucha, fundat per Layret el 1916. El diari es caracteritzava per les seves campanyes en favor del republicanisme i el nacionalisme. El 1919 va ser elegit diputat al Congrés dels Diputats per Sabadell però les Corts es van dissoldre i es van convocar eleccions pel desembre de l’any següent. L’octubre de 1920 fundà a Sabadell el setmanari L’Avenir.
El despatx d’advocat de Layret era un recurs al qual acudien els dirigents de la Confederació Nacional del Treball (CNT) davant de casos d’obrers processats als quals no cobrava honoraris. Alguns casos es van fer cèlebres, com quan Layret va defensar els ferroviaris acomiadats per haver secundat les vagues revolucionàries de l’agost del 1917. No va aconseguir la seva absolució, però la fermesa dels seus arguments va fer créixer la seva popularitat. L’èxit de l’anarcosindicalisme i la seva confluència amb els sectors de classes mitjanes suposava una veritable amenaça per al manteniment de la monarquia i els beneficiaris del règim.
El 30 de novembre de 1920 el nou governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, responsable de la brutal repressió contra el moviment obrer que havia posat contra les cordes la burgesia i l’Estat espanyol amb la vaga de La Canadenca el 1919 (que acaba amb un èxit de mobilització, la demostració de la força de la CNT i l’obtenció de la jornada laboral de vuit hores), va realitzar una detenció massiva de 64 militants sindicals i polítics republicans d’esquerres, com Salvador Seguí i Lluís Companys, amb la intenció de deportar-los al penal de La Mola a Maó a bord del vaixell Giralda.
El mateix dia, a les 6 de la tarda, en el moment en què Layret abandonava el seu domicili al número 26 del carrer Balmes per interessar-se i provar d’intercedir pels detinguts, va ser assaltat per un grup de pistolers format per quatre individus a sou de la patronal amb gavardines, barrets caiguts sobre el front i bufandes que els tapaven la cara, li van disparar al front, als dos pòmuls, a l’aixella dreta, a l’espatlla i al nas. Set trets letals. Els agressors van fugir pel carrer de la Diputació i la Gran Via de les Corts Catalanes, on els esperaven vehicles privats. A Layret el van traslladar al dispensari del carrer Sepúlveda, on només va poder dir que els agressors estaven esperant-lo al portal de casa seva. Com a testimonis hi havia el senyor Rodríguez, l’home que sempre acompanyava i ajudava Layret, que tenia les cames immobilitzades des que tenia dos anys, i Mercè Micó, aleshores esposa de Lluís Companys, que l’esperava al cotxe. Layret moriria a les vuit del vespre. Dos dies després, el 2 de desembre, a les 3 de la tarda, es va organitzar una vaga general en protesta per la seva mort i el seu funeral es va convertir en un acte polític. El seguici fúnebre fou encapçalat per Eugeni d’Ors i Nicolau d’Olwer, va avançar cap a la plaça de Catalunya per a baixar Rambla avall cap al Paral·lel. La mostra de dol popular es va convertir en una manifestació política i la Guàrdia Civil i l’exèrcit va carregar contra la multitud, provocant la caiguda del taüt que contenia les restes del famós advocat laboralista. La policia va disparar a la multitud i es van comptar desenes de ferits.
La seva tomba és al cementiri de Montjuïc i té un monument a plaça de Goya de Barcelona
Font: Viquipèdia
