Hi ha cròniques sobre intervencions parlamentàries tan previsibles que les escrius un dia abans i no notes la diferència. La líder de l’oposició, Inés Arrimadas, és una d’aquelles figures polítiques que no dona marge a la sorpresa.
De novetats, poques. A les 9:04 hores del matí ha encetat la seva intervenció criticant que “no es pot enfocar el debat com si fos un dels seus monòlegs del procés, de bombolla i ficció”. Dels 30 minuts d’intervenció la majoria eren, precisament, sobre el procés. Els altres es mereixen el benefici del dubte, tot i que eren les conseqüències econòmiques del procés.
Catalunya viu en una “ficció” sense suport internacional, de fet, el procés ha afectat a la imatge del país -no ha concretat si és per les càrregues policials de l’1-O o pel desprestigi que esbomba el Gobierno en cada entrevista a la premsa estrangera-. De nou, als carrers hi ha “violència”, “no oblidem que dilluns els vostres comandos van intentar assaltar el Parlament” assevera. Les famílies? “Trencades”. Els ciutadans? “Es plantegen marxar”. La sentència dels presos polítics? “Què farà, obrirà les presons?”. El nou Govern? “Un xiringuito on col·locar els seus amics”. Les llistes d’espera? “Creixen, i donen 20 milions a TV3”.
30 minuts d’intervenció on la crònica la podíem haver escrit ahir. A l’hora de tancar, un avís al president Torra: “No confongui la debilitat de Sánchez amb debilitat de la democràcia espanyola, que encara acabarem malament”.
