Renovar cares per tornar a la militància i no enquistar-se en actituds perpetuades dels càrrecs en el poder. Aquest és un dels manaments sagrats de la CUP i el que ha portat a Anna Saliente, activista de l’esquerra independentista i militant d’Endavant, a assumir ser la cap de llista de la candidatura cupaire a les eleccions municipals de Barcelona. L’alcaldable és socióloga experta en Feminismes i treballadora de Genera (una associació que vetlla pels drets de les dones que exerceixen la prostitució). De fet, Saliente creu que l’únic feminisme que pot qüestionar l’estructura de base del capitalisme patriarcal és el “d’esquerres i en clau rupturista”. La formació anticapitalista municipal també posa de manifest la desobediència “real” des del consorci per “acompanyar el moviment popular” republicà, el qual, segons la candidata, “es troba segrestat per les institucions”. Ens trobem al bar de l’Antic Teatre, a Ciutat Vella, on Saliente ja sondeja resultats: “L’objectiu és aconseguir un regidor més”.
M’agradaria començar amb una pregunta clarificadora que crec que molta gent es demana al carrer: per què la CUP no es planteja fer pactes de govern?
Tenim pocs apriorismes en aquest sentit. Posem el nostre programa per davant, que entenem que trenca molt amb els consensos institucionals: ja sigui en l’assumpció de la marca Barcelona, en el marc legal pressupostari i en el competencial. En aquest sentit, posarem el nostre programa per davant i decidirem quins pactes fem. Cert és que fins ara hem apostat per pactes concrets: els pactes a llarg termini tenen el risc que hàgem d’acabar hipotecant les nostres mesures dins d’una estratègia, però tot allò que s’hagi de debatre, es farà.
Es pot entendre com una falta d’estructura, una debilitat.
No ho lligaria en cap cas a la falta d’estructura sinó en poder posar el programa polític per davant. El paper de la CUP d’aquests últims quatre anys ha estat posar sobre la taula polítiques molt concretes. Posar els serveis públics i la seva gestió per davant.
Si bé ja heu explicat que renovar cares va bé per mantenir l’essència de “posar la gent al centre de tot” i que els membres puguin tornar a la militància i l’activisme, no creieu que, en termes electorals, us perjudica?
Hi ha dues bandes. Nosaltres ja assumim que hi ha certs riscos en aquesta manera de funcionar com a projecte, que implica que en processos electorals llegits en clau personalista i mediàtica ens pot dificultar, però vist a llarg termini entenem que posa per sobre el valor del projecte polític: què vol dir programa i què vol dir perfil de militància polític. Així, s’impedeix certes dinàmiques en la institució i es manté el caràcter que d’alguna manera qüestiona els consensos institucionals teixits durant 40 anys a l’Ajuntament.
Anna Saliente no és coneguda mediàticament.
Suposa una novetat. De cop i volta apareixes a la televisió i als mitjans. Però nosaltres ens ho plantegem de forma col·lectiva, ho preparem tot en conjunt. Per tant, no em veig “exposada” sola als mitjans. Estem acostumades a assumir responsabilitats en altres àmbits i espais, tant en el moviment popular com dins de l’organització.
La campanya es veurà marcada pel 28-A. Com a militant d’Endavant, creieu que la decisió de Poble Lliure a concórrer a les eleccions amb la coalició de Front Republicà ha alterat el projecte municipal?
No. Nosaltres vam perdre la decisió de no presentar-nos a les generals i treballem des d’aquest punt de vista. La decisió de Poble Lliure no ha alterat el nostre entorn.
“Per als partits sobiranistes l’important és tenir un alcalde independentista. D’acord, però per fer què?”
Com es pot desobeir des de l’Ament de Barcelona?
En clau real, no en clau simbòlica. Des d’un punt de vista de drets, i com a institució, s’ha d’acompanyar la desobediència que es fa des del moviment popular. L’esperit de l’1-O s’ha d’acompanyar, que no vol dir liderar. Per altra banda, l’Estat no només representa una vulneració dels drets civils sinó que té una estructura econòmica que sustenta l’Ibex35 i que evita poder fer polítiques encarades a millorar la vida de les classes populars. Per tant, la desobediència passa per desobeir aquests límits competencials. Aquest és el punt de connexió entre desobediència en clau civil i en clau social.
En clau real.
Sí. De fet, sembla que per als partits sobiranistes l’important és tenir un alcalde independentista. D’acord, però per fer què? S’està posant un projecte de desobediència davant la taula? Perquè, si no, es queda en un gest simbòlic i perpetua el simbolisme. En coordinació amb altres municipis del territori, entenent que Barcelona, és Barcelona.
Què vau trobar a faltar, en el context de l’1-O de l’any passat, amb Colau com a alcaldessa?
El relat que es fa des de BComú -i juntament tot l’espai dels comuns- és basat en una idea totalment fictícia, i és que l’Estat espanyol és reformable. Tots els posicionaments clars han estat en clau antirepressiva, és a dir, quan hi ha una vulneració de drets democràtics es posicionen, però la repressió no és ni un error ni una casualitat, són una mostra de la realitat de l’Estat espanyol. No es pot aconseguir més democràcia dins de l’Estat, l’única forma d’assolir-ne més és la ruptura. Per tant, des de les institucions no s’ha de donar veu a aquest relat fictici.
Dieu que Colau no ha trencat amb la marca d’elits de Barcelona. Què s’ha de fer per trencar-la?
La marca Barcelona està econòmicament construïda en base de les elits. A més, les institucions han legitimat el paper d’aquestes elits. L’exemple clar és quan es posen a prendre decisions polítiques sobre allò que afecta la vida dels ciutadans, com el Consorci de Turisme. Per tant, hem d’assegurar que el poder no es troba en els poders fàctics sinó en aconseguir dinàmiques democràtiques de participació popular. Nosaltres apostem per una descentralització en clau política. Un altre exemple és que l’Ajuntament ha donat suport al Mobile World Congress.
Suport explícit.
Sí. Ho ha acceptat. També s’ha mantingut el consorci de Turisme, s’han fet poques municipalitzacions…
Les expectatives amb el govern d’esquerres s’han frustrat?
És difícil fer-ne una lectura. Vam posar sobre la taula que no hi ha projecte d’unes polítiques que qüestioni la marca Barcelona i la visió de fons no és anticapitalista perquè no en qüestiona les estructures. Per altra banda, no es pot fer un projecte de canvi incorporant un dels agents que havia estat gestor de l’administració, com ICV. A part, el que sí que ens ha sorprès és que s’hagin sobrepassat certs límits com la vulneració dels drets dels manters, la falta d’acompanyament i la consegüent criminalització o el qüestionament de les vagues dels treballadors de TMB… S’han posat de cara als sectors econòmics.
No formareu part del Govern però sí que podeu ser transcendents en una possible candidatura independentista, tot i que ja heu dit que no prioritzareu l’eix nacional…
No crec que sigui així. En clau social, amb qui hem estat més propers ha estat amb BComú, però en clau independentista amb qui hem tingut més complicitat és amb ERC. No tenim apriorismes en aquest sentit.
I si heu de prioritzar entre ERC i BComú?
Posarem el programa per davant.
Maragall us ha enviat una carta de ‘Compromís independentista per Barcelona’ on us insta a signar un pacte entre les candidatures republicanes…
Ens en vam assabentar per la premsa. De moment, no hem decidit la resposta.
“El procés s’ha segrestat per part de les institucions debilitant el moviment popular d’acord amb la repressió directa, i hi ha un risc que això comporti un pacte autonomista”
Eixamplar la base amb Alamany i buscant un pacte amb Colau. Creieu que hi ha hagut un gir en la seva candidatura i s’està deixant en un segon pla la construcció de la República?
És difícil, però sembla que la importància és que hi hagi un alcalde independentista. Cert és que quan ells han tingut el poder al Parlament no hi ha hagut passos efectius en aquest sentit. El procés s’ha segrestat per part de les institucions debilitant el moviment popular d’acord amb la repressió directa, i hi ha un risc que això comporti un pacte autonomista. De fet, ho han dit en algunes ocasions: l’estratègia del referèndum era un pacte de forces.
La idea d’expropiar hotels per municipalitzar-los es va fer viral. Com es fa un decreixement turístic tenint en compte que Barcelona està en la seva màxima expansió?
Respecte a l’expropiació d’hotels… El que nosaltres plantegem és la municipalització dels serveis turístics. El turisme genera un benefici molt gran que no repercuteix en la ciutat sinó en les elits econòmiques. Si genera tant benefici, incloem-ho en l’administració pública, repercutint als pressupostos i que permeti fer polítiques socials en aquest sentit. Expropiar hotels –entenen grans hotels amb capital transnacional- ens semblaria bé, però la mesura d’urgència que proposaríem passa pel decreixement del turisme, la regulació i la municipalització del servei. Tot té un procés i la base del nostre projecte és el decreixement turístic.
I, a la pràctica, com es fan polítiques de decreixement?
En primera instància, hi ha la qüestió dels ports. Apostem per la no construcció de les noves terminals, que aportarien tres milions de turistes més a l’any; incrementar les taxes del sector turístic –ja sigui per malmetre medi ambient o el consum d’aigua-; i la regulació dels espais. Quan es fa el PEUAT -que hi vam votar a favor- és un pla de regulació de turisme que posa sobre la taula necessitat d’un estancament en clau turística però no posa sobre la taula el decreixement.
La taxa turística la planteja JxCAT, amb una política que passa per esponjar el turisme a altres regions del país…
Si no va acompanyat d’un pla de decreixement el que es fa és portar el problema a altres indrets de Catalunya. Això pot afectar el preu de l’habitatge, que estem veient que ja s’està estenent a altres ciutats.
Les dues grans problemàtiques de la ciutat dieu que són el turisme i l’habitatge “perquè estan controlats pel sector privat”. Com es desprivatitza, l’habitatge?
En primer lloc, amb l’expropiació de pisos buits -que ja haurien de ser nostres perquè es va fer el rescat a la banca- i, en segon lloc, tenint en compte que l’operador privat que surt de l’últim pla d’habitatge es basa en la lògica de mercat públic-privat. La realitat s’imposa i passa el què ha passat ara: no hi ha un operador privat que vulgui construir habitatge social, perquè és la dinàmica d’aconseguir benefici.
La proposta de 8.000 pisos d’habitatge social que han fet algunes candidatures us sembla suficient?
Parlaria de la dinàmica, no de la quantitat. Barcelona necessita que es construeixi més però també s’ha d’aprofitar el que ja està construït i està buit i que s’acaba fent servir per l’especulació immobiliària.
A Elsa Artadi li vam qüestionar el model de seguretat en el sentit que em fa l’efecte que sempre es parla d’efectius de Guàrdia Urbana i Mossos, però els serveis socials, la pedagogia, i els recursos en aquest sentit queda en un segon pla. Vosaltres també heu insistit en això…
Totes les candidatures aprofiten per fer un relat de la seguretat d’una forma súper interessada. Estem vivint un ball de xifres. Hi ha una dada bastant curiosa en l’última enquesta de victimització. El 2013 l’índex de denúncies és el 46% i el 2017, no arriba al 25%. Les causes és desconfiança amb el poder judicial, el cos policial, han augmentat… la gent no confia en la policia.
Hi poden tenir a veure els episodis de racisme policial?
Sí. El col·lectiu de manters, per exemple, ha viscut violència i una vulneració de drets flagrants, com per exemple que es negués a un manter tenir assistència mèdica sense un policia. L’altre dia, Colau es reunia amb els comerciants i treia pit per haver assumit competències de la Generalitat i poder expulsar manters del subsòl. Amb això sí que desobeeix les competències –per perjudicar persones més vulnerables- i en canvi, per qüestionar poders fàctics, no. És el debat més ridícul. A qui li fan les competències, els manters? Al petit comerç? Quin petit comerç hi ha al centre de Barcelona? L’espai que ocupen és perquè se’ls ha expulsat d’altres espais.
“El discurs de Bou i Valls, en aquest aspecte, és plenament racista. I això aplana el camí a l’extrema dreta”
Sembla que serà un dels temes de campanya, però.
Sí. Tots ho utilitzen. Per exemple, el discurs de Bou i Valls, en aquest aspecte, és plenament racista. I això aplana el camí a l’extrema dreta.
Feminisme, als ulls de Saliente
En l’entrevista que vam fer al candidat del PP, Josep Bou, va assegurar que “les dones som més trempades que els homes”, “que venen més” i un seguit d’afirmacions masclistes més. Què en penseu, sobre aquestes declaracions de l’alcaldable?
Hi ha una sèrie de discursos que sabíem que eren presents però que en un altre context no s’haguessin sentenciat explícitament. En aquest moment, el desemmascarament de l’extrema dreta provoca que els discursos de les altres formacions també girin més cap a la dreta. En el cas de Bou, denota no estar gaire situat. Els discursos d’extrema dreta són una reacció al moviment feminista, que està més fort que mai. És explícit i és gravíssim. Llavors ens trobem que altres partits diuen ser feministes però fan polítiques que vulneren i perjudiquen els drets de persona treballadora.
Artadi creu que és incompetent ser de dretes i feminista…
És una pregunta difícil. No ens posaríem mai d’acord. Entenent que el feminisme passa per la igualtat de drets de totes les dones, no hi pot haver un feminisme que sigui de dretes, perquè exclou les dones de classe treballadora. L’Isa Benítez diu que “tots els feminismes són de classe” i, per tant, que hi pugui haver feminismes que no siguin directament anticapitalistes és legítim, però l’únic que pot qüestionar l’estructura de base del capitalisme patriarcal és un feminisme anticapitalista i de la classe treballadora: d’esquerres i en clau rupturistes.
Amb el recent cas de Robadors, la mort de la Lily, que exercia la prostitució, la pregunta és obligatòria. Com es pot millorar la intervenció, protegir les persones que són víctimes de tràfic, quines eines s’han de posar sobre la taula…?
Si parlem específicament sobre com gestionar la tracta, l’hem d’entendre com una violència masclista i això ens permetrà aplicar el marc de la llei espanyola i catalana. Els drets de les dones que han patit situació de violència masclista i de tracta no poden estar subjectes únicament a la denúncia policial. S’han de garantir drets –tant al servei d’acollida com la protecció de la seguretat, passant per recursos econòmics-. En segon lloc, cal repensar com estan pensats els protocols d’abordatge i els processos judicial, que reprodueixen la violència institucional.
Quan hi ha un cas així, torna l’abolicionisme amb més pressió que mai. Quina és la resposta des d’una posició de prodrets, com n’és la vostra?
No m’agrada parlar d’abolicionisme posant-lo en el mateix sac. Existeix un abolicionisme moderat, amb el qual podem trobar posicions comuns amb la posició de defensa prodrets, en el sentit de voler acabar amb la prostitució d’aquí a x temps, quan hàgem acabat el capitalisme i l’heteropatriarcat. Per altra banda, hi ha la posició abolicionista del PSOE, que passa per la criminalització de la prostitució, que implica reproduir l’estigma d’aquestes dones i que no siguin reconegudes com a ciutadanes amb tots els drets.
En aquest sentit, OTRAS és la millor eina? Ha quedat en un segon pla, però molts dels signants del sindicat vénen d’Aprosex…
Estem a favor del dret a sindicació. Nosaltres, però, com a organització anticapitalista, volem posar en valor altres experiències, les quals no se n’ha parlat tant. Potser per un model del sindicalisme alternatiu, com l’Intersidncial Alternativa de Catalunya.
Des de BComú, Laura Pérez, ha fet una feina primordial sobre polítiques de gènere com el SAH, punts liles… Quina continuïtat seguiríeu?
Si llegim els últims quatre anys, on s’ha treballat millor ha estat a la regidoria de Feminismes. S’ha fet una molt bona feina. Tot i això, per lligar-ho amb altres qüestions, les polítiques de gènere no es poden fer de forma aïllada, perquè no reverteixen. S’han fet propostes molt bones, però com que no s’impulsen canvis en altres aspectes no han tingut els efectes que podrien haver tingut.
I per acabar, ja que no vau poder participar de la porra del Debat Final de Comerç perquè no us van convidar, m’agradaria que féssiu el vostre sondeig…
Nosaltres creiem que la victòria es debatrà entre ERC i BComú. El què hem parlat fins ara, més enllà que pugui passar al final i tenint en compte el 28-A, estan bastant igualats en les possibilitats. El PSC s’ha convertit en un espai residual, ha perdut legitimitat en la classe treballadora perquè fa molt temps que no fa d’esquerres. Respecte a Valls, al principi es va generar molt rebombori mediàtic però no pronostiquem que guanyi ni obtingui un molt bon resultat, probablement quedi en tercera o quarta posició. JxCat caurà respecte a les últimes eleccions.
Pel que fa a Bou, més enllà de si sortirà o no, s’ha de fer una lectura política. Té un discurs de dretes i està quedant fora de tots els sondejos. Nosaltres esperem mantenir els resultats, però creiem que podem aconseguir un regidor més: el nostre objectiu són els quatre. Creiem que el relat en clau independentista s’ha anat desemmascarant i que som l’única força política que abanderem el concepte de desobediència real. Tenim una proposta clara en clau feminista, anticapitalista i independentista. El fet que hi hagi més candidatures no crec que ens faci perdre electorat perquè tenim un espai polític diferenciat i en creixement.
I Barcelona és capital-Primàries? També se’ls està invisibilitzant, com li passa a la CUP en determinats espais…
Perquè el debat sigui democràtic s’ha de donar veu, a la CUP també patim invisibilització: hi ha una invisibilització de tots aquells projectes que trenquen dinàmiques amb les actituds de partit i institucions que fa molt temps que governen. No sé què poden treure, però el projecte de Graupera ve a debatre un espai polític d’independentisme de dretes. De fet, no puc parlar de sondejos perquè acabaria reproduint la invisibilització.
