Amb motiu del Dia Mundial de la Salut, 7 d’abril, s’ha publicat el 6e informe de l’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic) de l’OMS. Males notícies, encara que res sorprenent. Si no es prenen mesures molt i molt enèrgiques, el 2030 s’haurà augmentat, en mitjana, 3,3º de la temperatura al planeta, i a casa nostra en concret, significa un increment entre 3 i 4º. No cal repetir les conseqüències d’aquest escalfament climàtic: res de bo. Entre altres “minúcies”, 7 milions de morts evitables i una càrrega de malaltia (gana, càncer, malalties respiratòries i cardíaques, epidèmies i pandèmies…) més que notable.
I aquí les ciutats hi tenen una responsabilitat notable, en estimar-se la seva responsabilitat en l’emissió de més del 70% dels gasos d’efecte hivernacle. Com diu l’informe, les ciutats són punts crítics d’impacte i riscos, però també poden ser part essencial de la solució.
O s’actua ràpidament i enèrgicament, o això se’n va en orris. Estem enfront d’una veritable emergència climàtica. Ja ho hem dit altres vegades: no tenim ni tindrem vacunes per afrontar aquest problema.
Però es prenien mesures, més o menys efectives. La Comissió Europea ja havia denunciat les àrees metropolitanes de Barcelona i de Madrid per l’incompliment de la normativa sobre indicadors de qualitat ambiental. Com a resposta, en l’àmbit estatal, la Llei de canvi climàtic i transició energètica de 2021 exigeix que tots els municipis de més de 50.000 habitants estableixin zones de baixes emissions abans del 2023. Efectivament, l’Ajuntament de Barcelona l’any 2019 va fer una Ordenança per restringir la circulació de determinats vehicles a la ciutat, justament per tal de contribuir a rebaixar les emissions produïdes per la combustió de carburants fòssils en vehicles altament contaminants. Tot en línia amb OMS, UE i legislació espanyola. I amb la raó i la protecció de la salut.
I, vet aquí, que el TSJC decideix, fa uns dies, anul·lar aquesta Ordenança de l’Ajuntament de Barcelona al·legant que “té deficiències en la seva elaboració, manca d’informes determinants i perquè és excessiu en l’àmbit geogràfic d’aplicació i en el tipus de vehicles exclosos, entre d’altres”.
No entrem en concrecions. Sembla agosarat que uns jutges, que tenen una feina molt i uns coneixements molt concrets, totalment aliens a la ciència, es fiquin en aspectes tècnics com són que si l’àrea de restricció de 95 km 2 és massa gran, si afecta i discrimina a un determinat tipus de vehicles massa vells o si les estacions de seguiment de la contaminació són masses, poques o no representatives. Oi que se’ns faria estrany que un epidemiòleg o una ambientalista es fiquessin en si una condemna per un delicte és o no és adequada i els i tiréssim per terra la seva sentència? Ni cap ni peus.
No és, però, la primera vegada que uns jutges volen esmenar la plana a conclusions científiques, a més fetes costat amplament i amb suport fins i tot legal. Malauradament, durant la Covid-19 ha estat una constant, establint limitacions en contra de les recomanacions mèdiques, anul·lant mesures de les CCAA en contradicció amb altres sentències d’altres llocs enfront d’uns fets idèntics (horaris i tocs de queda per exemple) o, fins i tot, arribant a anul·lar l’estat d’alarma que el Congrés de diputats va aprovar en repetides ocasions.
Tot plegat ha despertat nombroses reaccions, tant en el camp científic, amb la publicació d’un manifest amplament subscrit per científics d’alt nivell expert en aquest camp, com, fins i tot, per altres alcaldes de diverses capitals europees. Si de drets parlem, hi ha pocs drets que es puguin avantposar al dret a la vida i a la protecció de la salut, i el dret a la mobilitat, precisament, no és un d’ells.
La reacció del Govern Central no s’ha fet esperar front aquest disbarat, i ha anunciat la publicació d’un decret que doni cobertura legal a aquest tipus d’Ordenances.
Tenim un problema de fons: la politització de bona part del sistema judicial i la seva interpretació estricta de la lletra de les lleis, enfront de la interpretació de la finalitat i l’esperit de mesures legislatives tendent a preservar la salut de les persones.
Certament, les recomanacions donades en situacions de crisi per part del món de la ciència no sempre són les més raonables. Cal tenir en compte altres factors en la presa de decisions en polítiques socials més enllà de les purament científiques. Però l’alternativa no pot ser la traveta judicial, sinó el debat entre el món jurídic i el científic. Certament, els tècnics no ho sabem tot i no sempre postulem les alternatives més sensates. Però els jutges encara menys, perquè, en aquests casos, sentencien sobre allò que no saben.
No canviarem en dos dies algunes de les característiques del poder judicial espanyol. Hi ha massa factors. Això no obstant, el que sí que podem i hem d’exigir és que els nostres legisladors, a Barcelona i a Madrid elaborin noves lleis més clares, sense forats interpretatius, que posin el dret a la protecció de la salut per damunt de qualsevol exercici de floritura interpretativa jurídica. I, en primera instància i de forma urgent, una nova llei orgànica de mesures especials i urgents en salut pública que substitueixi a la de 1986 i proporcioni les eines necessàries per actuar sense dubtes.
Venen mals temps. La crisi climàtica i l’arribada de nous episodis epidèmics i pandèmics fan imprescindible que la salut pública pugui treballar efectivament sense pensar en les togues.
Mentrestant, sols a Barcelona, cada any i per culpa de la contaminació, més de 500 morts prematures, 2000 persones afectades per malalties greus, especialment respiratòries i cardíaques i més de 1000 casos d’asma infantil. Responsabilitat senyors i senyores, responsabilitat.
Joan Guix
Ex-secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya.
