Publicat a Brave New Europe (18.8.2020)
Quan pensem en el concepte de reeducació o “rentat de cervell” ideològic dels presos polítics, generalment pensem en el tractament que es dispensa als presos uigurs a la Xina o als presos nord-americans de la Guerra de Corea. Tanmateix, ¿no hi ha també raons per creure que el Tribunal Superior de Justícia espanyol (TS) està aplicant fórmules per al “rentat de cervell” dels presos independentistes catalans per fer-los renunciar a la seva ideologia? ¿No està Espanya violant els tractats internacionals que exigeixen la inviolabilitat ideològica dels presos polítics? ¿No s’hauria de preocupar la UE d’aquesta possibilitat?
Mentre els tribunals europeus continuen rebutjant les peticions espanyoles d’extradició internacional del president Puigdemont i altres exconsellers (darrerament, de Lluís Puig a Bèlgica), el TS està negant els drets de llibertat condicional dels presos polítics catalans empresonats per la mateixa causa. La setmana passada, els permisos de set d’ells es van suspendre en sec poc temps després de ser-los concedits. Ja no podran treballar fora de la presó en dies laborables ni passar els caps de setmana a casa com a part del procés de rehabilitació. El TS justifica aquesta mesura dient que no en poden gaudir fins que els presoners hagin estat “reeducats políticament”. Clarament, se’ls deneguen els seus drets a una llibertat condicional perquè mantenen els seus postulats ideològics.
Aquesta supressió de permisos (atorgats amb l’article 100.2 de les Normes Penitenciàries) no s’ha portat a terme de forma reglamentària ni ortodoxa. S’ha realitzat gràcies al fet que el TS en canviés el procediment. En una operació ad hoc i sense precedents, usurpava el paper de les juntes de tractament i dels jutjats de vigilància penitenciària que fins ara tenien la competència exclusiva de decidir en aquest camp. S’ha produït, doncs, un canvi d’estatus per a set dels nou presos polítics catalans que han perdut els permisos i tornaran a un règim de 21 hores/dia de confinament a la cel·la set dies a la setmana. És de preveure que dues altres preses (expresidents del Parlament Carme Forcadell i l’exconsellera Dolors Bassa), que fins ara (a data 16/8/2020) encara gaudien d’aquest estatus, patiran pròximament una mesura semblant.
Tota aquesta manera poc ortodoxa d’actuar ha quedat al descobert en una estranya incidència que va afectar el TS aquesta primavera passada. Es tracta d’un missatge enviat a un grup de WhatsApp de periodistes per un individu no identificat, però en nom del TS, que amenaçava els membres de la Junta de Tractament de la presó de Lledoners amb accions legals si permetien als presos passar el confinament del Coronavirus a casa seva. Ha estat una revelació prou indicativa de la irregular manera de procedir del Tribunal que, previsiblement, no tindrà cap conseqüència jurídica en haver estat ja arxivada. Hi pot haver algun indici més clar que actuen amb ànim de venjança i amb una parcialitat inadmissible en un alt tribunal?
De fet, la irrupció del TS en el camp de la “reeducació política”, previsiblement aplaudida a la premsa espanyola, ha provocat les protestes de diversos intel·lectuals i experts juristes descontents amb la gestió d’aquest problema. El prestigiós professor de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo, descriu el comportament del tribunal com a “maoista” i associa la crida dels jutges als presos perquè es mostrin penedits amb el concepte de rentat de cervell ideològic que es practica a la Xina contra els uigurs actual. Pérez Royo considera que la crida a la “conformitat expressa” és una forma d’humiliació practicada en països totalitaris i argumenta que el concepte de “reinserció” inclòs a la Constitució espanyola (article 25), mai no havia tingut la intenció de justificar el rentat de cervell als presos i la seva reconversió en “pensament correcte”, un fenomen que diu passa a l’Espanya “socialista” d’avui.
Pérez Royo argumenta que les crides insistents en aquest sentit per part del fiscal de l’Estat -que el primer ministre Sánchez va presumir que fos un peó a les seves ordres- indica que la iniciativa no és un mer caprici del TS, sinó que forma part d’un pla més ample per “reeducar” els dissidents polítics catalans per “corregir” la seva ideologia. És el que Pérez Royo defineix com a “humiliació política” en clara contradicció amb el dret internacional i la doctrina de l’ONU. Així, si mirem l’article 19 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, signat per Espanya, trobem que s’hi estableix que “tothom té dret a opinar sense interferències”. A més, l’article 26 també insisteix que no s’ha de tolerar cap forma de discriminació contra les persones per raó d’opinió política o d’altres tipus. El TS, afirma el professor, al contrari que amb altres presos, diu que els presos catalans només podran gaudir dels permisos que els atorga l’Article 100.2 quan estiguin reeducats. Això ens porta a demanar quan s’havien aplicat requeriments de reeducació quan es tractava de presos d’extrema dreta. Pérez Royo pregunta com es pot permetre als fiscals i jutges del TS que “menyspreïn tan desvergonyidament els seus propis principis”. Acaba demanant: “en quina mena de país ens estem convertint?”.
En conseqüència amb la seva decisió, el fiscal del TS ha demanat als jutges de vigilància penitenciària que anul·lin immediatament els permisos dels presos catalans per sortir de la presó. Eren permisos per tenir cura d’una mare gran, per dirigir un negoci, per treballar amb una ONG de Bòsnia Hercegovina o ensenyar a la universitat, tasques considerades “inadequades” per als condemnats per “sedició”, diu el fiscal. Aparentment, no són propícies per evitar “temptacions sedicioses” ni per a descartar les idees independentistes, com afirma. Quines deuen ser, doncs, aquestes activitats propícies? Certament, no queda definit a la normativa. Així, la Dolors Bassa “sediciosa” no pot tenir cura de la seva mare malalta mentre que els fiscals de l’Estat no han posat cap objecció a l’excarceració de Rosalia Iglesias (dona de l’extresorer del PP, Luis Bárcenas) perquè cuidi el seu fill de 30 anys, malgrat la condemna de 15 anys que té per corrupció i malversació. Aquí no es va exigir cap mena de “reeducació” ni penediment, pel que sembla. La CEDH pot acceptar aquest grau d’arbitrarietat en un estat membre de la UE?
Cal afegir que l’acció del fiscal també és un incompliment de la mateixa Constitució espanyola que defensa el dret dels presos a continuar treballant pels seus objectius polítics, oimés quan aquests han especificat el seu compromís de seguir fent-ho per vies pacífiques i democràtiques. L’anul·lació d’aquests permisos demostra que el TS actua políticament i que no té cap intenció de reduir la seva pressió sobre el moviment independentista. I ho fa amb criteris ideològics més que no pas estrictament penals. Aquesta contradicció es pot veure respecte a altres sentències d’aquest tribunal com ara en el cas de l’atac feixista del setembre del 2013 al Centre Cultural Blanquerna del Govern català a Madrid. El Tribunal Constitucional va anul·lar llavors les penes de presó als condemnats perquè deia que el veredicte s’havia basat en “raons ideològiques”. Tanmateix, ara aquest Tribunal no veu cap contradicció en una sentència clarament ideològica contra els polítics catalans. Això significa que la llei s’està aplicant amb diferents criteris. Mentre que els presos catalans tornen a estar a la presó i es veuen privats de permisos, els violents feixistes de Blanquerna (2013) – dos dels quals són familiars d’exministres del PP – mai no han posat un peu a la presó, malgrat la condemna que tenen. Si aquests delinqüents violents estan en llibertat, per què no ho estan els presos catalans quan el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides va decretar (al punt 144 del sumari de la seva 84a sessió, d’abril a maig de 2019) que l’empresonament de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras, etc. era del tot arbitrària, contravenint els articles 2, 9, 10, 11, 18, 19, 20 i 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Els tossuts fiscals defensen que s’hauria d’ensenyar als presos catalans a “respectar la llei”. Però la veritat és que no existeix cap programa per reeducar els condemnats per sedició, tal com va assenyalar la setmana passada una magistrada del Jutjat de Vigilància Penitenciària número 5. Aquesta jutgessa va ser prou valenta per negar la retirada de permisos pel 100.2 a dues polítiques catalanes, tot acusant el fiscal de tenir la intenció de canviar o modificar el pensament i la ideologia política de les preses, una pràctica que va en contra de la Constitució espanyola. La jutgessa va afirmar que l’independentisme és legítim i no pot ser “objecte de tractament penitenciari”, com pretén el fiscal de l’Estat.
Una altra faceta interessant és si els condemnats estan obligats a mostrar penediment o a acceptar obertament la seva culpabilitat. Cal recordar que en el cas de l’activista cultural Jordi Cuixart (president d’Òmnium Cultural, que ha complert gairebé tres anys de la seva condemna de nou anys), el jutge de vigilància penitenciària va insistir que la normativa penitenciària no contemplava la facultat de canviar la forma de pensar o la ideologia política d’un pres, sobretot si es realitzava a través de programes fins ara inexistents, tal com és el cas. Aquest jutge també es va mostrar contundent a l’hora d’insistir a aturar la comparació tendenciosa dels presos polítics catalans amb els condemnats per delictes violents, com ara assassinats o delictes sexuals, una pràctica gens infreqüent en àmbits periodístics i jurídics.
Però ha estat l’actual vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, qui ha estat el més bel·ligerant sobre el tema de la reeducació. Al juliol va acusar la fiscalia d’haver-se decidit a rentar el cervell i a “canviar la ideologia” del president Jordi Cuixart. Mauri, també va acusar el fiscal de maldar per eliminar l’article 100.2 amb la idea de buscar un efecte “exemplificador i intimidatori” entre els ciutadans amb l’amenaça de severes condemnes de presó. També va parlar dels atacs a Òmnium com d’un cas clar de “persecució ideològica”, dient que el fiscal actuava “com la Inquisició”. Va insistir que el Dret Internacional protegia el dret de Cuixart i els altres presos polítics a preservar la seva ideologia i la seva llibertat de consciència. També va insistir que això no hauria d’impedir en cap cas el seu dret a la llibertat condicional com passa ara. Lògicament, el TS contraataca dient que Cuixart i els seus companys no són presos polítics, sinó delinqüents comuns. No és exactament el que diu la Xina dels uigurs?
Núria Bassa @NuriaBassa
Toni Strubell @tonistrubellt
