És evident que bufa un vent que pretén polaritzar la ciutadania, nodrir els extremismes i dinamitar els consensos centrals. És un vent, doncs, perillós que vol esberlar la societat i provocar topades entre forces antagòniques per tal de dirimir una nova hegemonia. L’extrema esquerra i l’extrema dreta s’estan expandint i ho volen fer a costa del centre dreta liberal i del centre esquerra socialdemòcrata. Per tant, els dos pols extremistes tenen un enemic en comú: les ideologies entestades en compaginar el foment de l’economia productiva i el respecte a la propietat privada i la creació de riquesa, amb la redistribució d’aquesta riquesa per tal d’oferir oportunitats a tothom sense penalitzar els emprenedors. Uns posen més èmfasi en la creació de riquesa, però accepten repartir-ne una part; els altres en posen més en redistribuir-la però accepten que l’empresariat se’n quedi un percentatge raonable.
La societat, doncs, no és divideix només entre esquerres i dretes, sinó també entre partidaris de la topada entre extrems i partidaris de la concertació i el pacte en els àmbits centrals. D’altra banda, l’extrema esquerra i l‘extrema dreta presenten nombroses analogies, perquè l’espectre ideològic no és pas rectilini sinó circular. Són, però, idèntiques? No, és clar. L’extrema esquerra persegueix una utopia i l’extrema dreta acarona una distòpia. Tot i això, les utopies, quan no han passat pel filtre de l’empirisme social (allò que la realitat depura) poden engendrar monstres com els que van engendrar l’estalinisme i el maoisme, per citar-ne alguns. L’extrema dreta, per la seva banda, en segons quins períodes històrics sap representar les pors legítimes dels qui volen fugir d’aquests monstres, si bé els amaga que en pot engendrar altres de tant o més criminals.
Els dos extremismes fan trampa quan aborden la immigració. Els uns, des de la ultradreta, alerten sobre un projecte de substitució ètnica programat i dirigit, sense demostrar-ho, però oculten que el nostre mercat de treball, procliu a pagar sous baixos i fer contractes precaris per satisfer els negocis de baix valor afegit intensius en ma d’obra, crida immigrants sense parar. Des de la ultraesquerra, pensen utilitzar els immigrants pobres o marginals com a ariet per la seva lluita de classes, ajornada temporalment per l’aburgesament del proletariat autòcton que, segons ells, ara s’identifica amb una classe mitjana que no està al seu abast. Creuen que la immigració pobra els ajudarà a tombar la democràcia liberal i l’economia de mercat (malgrat que a la UE impera una economia híbrida, perquè l’Estat acapara el 45% de la plusvàlua via fiscal) alhora que desemmascaren la socialdemocràcia i el liberalisme amb ànima social.
És cert que si observem les franges d’edat compreses entre els 20 i els 50 anys, a Catalunya, atès el percentatge tan gran d’immigració, no pot descartar-se pas una substitució demogràfica. Esdevindrà també ètnica? És a dir, el forans i els seus fills acabaran superant els nadius i a més a més no se sentiran nacionalment catalans? Doncs dependrà de si la majoria dels nouvinguts s’incorporen a la catalanitat (es fan seu el català i s’identifiquen amb la nació catalana entesa com un ens amb unes arrels històriques, una voluntat d’autogovern i un dret civil seculars) És evident que no s’hi incorporaran si son seduïts per l’espanyolisme o es tanquen en les seves identitats d’origen. Els xenòfils neguen que el nombre i el ritme d’arribada acostumen a dificultar la integració (alguns fins rebutgen que hagin d’integrar-se) malgrat que com més n’hi hagi i més n’arribi de cop, menys incentius tindran per afegir-se a la catalanitat i menys recursos tindrà Catalunya per incloure’ls-hi. Els xenòfobs, oculten que Catalunya en necessita i en necessitarà i la seva estructura socioeconòmica en crida constantment, perquè demogràficament és minvant, alguns autòctons volen traure’n sucoses plusvàlues i altres, amb formació mitjana o superior, rebutgen fer feines mal pagades i dures.
L’advertiment sobre un pla diabòlic per envair Europa mitjançant emigracions massives, revela una paranoia sense fonament. L’entestament en negar que l’existència de nombroses comunitats d’immigrants no incorporades a la catalanitat pot ser utilitzada, tard o d’hora, per centres de poder aliens o directament hostils a la nació catalana, és d’una ingenuïtat o d’un dogmatisme més que sospitosos. Què no van ser utilitzats el 2017, potser, els catalans descendents de la immigració dels anys 60 i 70 que se senten nacionalment espanyols, per combatre el dret a l’autodeterminació de Catalunya? Que els seus avis o pares haguessin vingut majoritàriament a guanyar-se el pa, no els va privar pas a ells d’esdevenir la tropa de xoc que l’espanyolisme ètnic capitanejat per Ciutadans, va emprar per intentar rebentar el procés d’emancipació nacional català i fracturar-nos .
Parlem clar. La incorporació dels immigrants a la catalanitat depèn de factors objectius i subjectius i segurament uns condicionen els altres. Depèn, doncs, de les oportunitats que vulguem i PUGUEM oferir-los en l’àmbit laboral, educatiu, urbanístic i cívic. Disposem de prou habitatges socials per a la nombrosa immigració humil actual? No, és evident. Disposem de prou recursos educatius per formar com cal els seus fills que arriben a mig curs i/o amb un nivell d’alfabetització precari? En dubto. Només cal parlar amb professors de centres de màxima complexitat per adonar-se de la magnitud de la tragèdia col·lectiva.
El nostre mercat de treball els ofereix massa sous estacionals i escarransits? I tant i per això plora la criatura. Pel que fa als factors subjectius, si no sabem triar el gra de la palla, prendrem mal. El gra, majoritari, està constituït pels qui venen a treballar i a prosperar. La palla, minoritària però de prou entitat per servir de combustible per a l’extrema dreta, abraça els que venen a parasitar l’estat del benestar (dropos i delinqüents) i els aferrats a una identitat ètnica irreductible (l’islamisme fonamentalista) frontalment oposada al nostre codi civil, als nostres costums i a la nostra identitat nacional.
Concloent: d’immigrants en necessitem i en necessitarem encara més, però no pas en onades tan nombroses ni sobtades, perquè sinó el nostres estat del benestar (car de mantenir) trontollarà, la convivència grinyolarà i només hi sortiran guanyant les empreses de baix valor afegit intensives en ma d’obra poc qualificada, els titulars d’habitatges rònecs i els extremistes. I què hem de fer amb els qui han vingut a parasitar el sistema o a desacatar els nostres drets civils? Doncs no renovar-los els permisos de residència i si han acumulat delictes cal repatriar-los sense recança. Per contra, amb la resta, com més puguem consolidar el seu estatus laboral, afavorir la seva formació i ajudar-los a fugir de la marginalitat urbanística, més conciutadans guanyarem. Si ho aconseguim, menys exposats estarem a què l’espanyolisme, que invoca el dret a viure en castellà (la llengua comú de l’antic imperi transoceànic) o el panislamisme integrista, que somia en una hegemonia mundial usant la seva puixant demografia, els puguin instrumentalitzar per diluir la catalanitat lingüística i social.
Per últim, resta el debat, connectat amb l’anterior, sobre feixisme i antifeixisme. Aquest debat està mediatitzat pels qui volen esberlar la societat entre dos pols antagònics, els feixistes i els antifeixistes, quan la veritable oposició és entre demòcrates i autòcrates. Els qui més branden l’antifeixisme, acostumen a voler ocultar que ni tots els antifeixistes son o han estat demòcrates ni tota l’extrema dreta és feixista, si bé tots els demòcrates sí que son antifeixistes. De feixistes en son els qui, a banda de combregar amb els principis d’extrema dreta, volen imposar-se amb violència o intimidació, propugnen l’aniquilació física o simbòlica de l’adversari i malden per implantar una dictadura de partit únic. Stalin i els bolxevics van liderar l’antifeixisme, però de demòcrates no en tenien res i van cometre tants o més crims que els nazis, després d’haver-hi pactat per repartir-se Polònia, per exemple.
Aleshores, si sabem que feixisme i extrema dreta no son pas equivalents, per què l’extrema esquerra s’entesta en confondre ambdós termes i titlla de feixista a qui s’aparta de determinats cànons ideològics? Doncs ho fa per tal d’adquirir centralitat ideològica i escapçar l’espectre polític legítim, perquè si aconsegueix expulsar del consens parlamentari homologable l’extrema dreta, la dreta liberal tindrà poques opcions de pacte. Atès això, l’extrema esquerra podrà sotmetre les forces centrals a una pressió superior, perquè el terreny de joc s’haurà encongit. És clar que s’excusa en què l’extrema dreta vol atiar la confrontació entre autòctons i forasters, obviant que ella atia la confrontació entre classes que polaritza tant o més la societat.
El nacional populisme islamòfob d’AC, ho vulguin reconèixer o no els paladins de l’antifeixisme indiscriminat, se sosté sobre amenaces reals o si més no incipients, com el perill de substitució demogràfica i lingüística, la propagació de discursos misògins oposats a les nostres lleis civils o la comissió percentualment de més delictes per part dels immigrants, que les estadístiques reflecteixen. Evidentment, les estadístiques no serveixen per explicar les causes reals i al populisme contrari a la immigració no li interessa aprofundir-hi. En lloc d’analitzar aquests fenòmens racionalment, prefereix fer-ho sota uns prejudicis ètnics i oferint unes solucions simples i demagògiques. Obvia, per exemple, que la pròpia estructura socioeconòmica de Catalunya crida molta ma d’obra poc qualificada d’origen immigrat per extraure’n les plusvàlues corresponents. Obvia, també, que l’immigrant és més fàcil que es vegi abocat a delinquir que l’autòcton, perquè disposa de menys ancoratges familiars, laborals, comunitaris i patrimonials. Tampoc no té en compte que la incorporació a la catalanitat no depèn només de la voluntat subjectiva, sinó també de les oportunitats objectives i aquestes sovint no depenen dels nouvinguts. Tot i això, que la immigració sigui víctima d’unes determinades condicions socials i econòmiques que no ha triat, no exclou que alhora pugui causar perjudicis a la societat receptora de molta entitat i atemorir-la de valent. Com tampoc no exclou que pugui ser instrumentalitzada pels enemics de la societat receptora.
Em sembla que per fugir de l’antagonisme ideològic i polític entre xenòfils i xenòfobs o entre l’antifeixisme indiscriminat i el nacional populisme antiimmigratori, faríem bé de preguntar-nos per què a Euskadi, una nació amb semblances amb la nostra, l’extrema dreta de matriu espanyola té una representació testimonial i la de matriu basca és imperceptible. Hi te res a veure que la seva economia atrau molta menys ma d’obra immigrada sense qualificació, perquè el turisme massificat i l’agricultura i la ramaderia intensives son poc rellevants i en canvi la indústria ho és molt? Hi pesa la sobirania fiscal que gaudeixen i l’estat del benestar més robust que es poden finançar? Hi influeix que l’eusquera no recula i el perill de substitució demogràfica és menys perceptible? Hi contribueix que els seus sous i pensions superin de llarg els dels catalans i no hi hagi una crisi d’habitatge tan brutal?
A parer meu, tots els factors esmentats son decisius per explicar el paper testimonial de VOX i la inexistència d’un nacional populisme antiimmigratori basc emergent. Com a conclusió, diria que les causes estructurals econòmiques, demogràfiques i culturals son determinants per definir els comportaments polítics, més enllà dels plantejaments ideològics. Recomano, doncs, tant a l’extrema dreta com a l’extrema esquerra nostrades, que parin més atenció a les raons objectives de caire econòmic, demogràfic i cultural en lloc d’empatxar-se d’ideologia totalitària que apel·la a la lluita de classes o a la guerra de civilitzacions. Ara bé, sense un centre dreta liberal i un centre esquerra socialdemòcrates independentistes forts i ben avinguts, que no es deixin intimidar pels discursos dels uns i dels altres i abordin les amenaces que neguitegen les classes mitjanes, els extremistes aniran estripant la societat catalana.
