Aquest estiu passat el director editorial de 3i4, Jan Brugueras, em va encarregar una selecció dels articles de Xavier Vinader publicats a El Temps des de 1995 fins la seua mort el 2015. També em va demanar que escrivís un epíleg amb l’objectiu d’explicar els motius de la tria i les vicissituds de la relació del periodista amb el setmanari com a cap de l’equip d’investigació del qual en vaig formar part. El pròleg seria cosa del company David Fernández, un altre periodista que, com jo mateix, va passar moltíssimes hores, un parell d’eternitats almenys, en aquell despatx de Vinader al seu pis de Bailén amb Gran Via. Un despatx folrat de prestatgeries de llibres i d’objectes rars, un indret que amb els anys es va convertir en el confessionari d’una bona colla de nàufrags de tota mena i condició.
El cas és que Xavier Vinader. Confidencial (3i4, 2020), gràcies al bon ofici de Brugueras i de la gosadia de l’editor Eliseu Climent, acaba de publicar-se junt amb dos altres volums d’un enorme valor: Joan Fuster. Escrits de combat, amb pròleg de Josep Lluís Carod-Rovira i epíleg de Ferran Garcia-Oliver i Ramon Barnils. Contra el nacionalisme espanyol, prologat per Carles Puigdemont i epilogat per Núria Cadenas. Tres joies de tres autors que des de diferents perspectives i des del seu compromís civil amb el país van dir sempre la seua sense importar-los incomodar cap poder de tots els que ens tutelen o bé ens escanyen.
Rellegir el periodista de Sabadell va suposar no tan sols submergir-me de bell nou en un món d’espies, assassinats polítics, màfies, insurgència i contrainsurgència, misteris de diversos sinó, també, reviure una relació professional i d’amistat que em va descobrir tot d’una la cara més fosca de la societat per la qual transitem inadvertidament, carregats amb la motxilla de les nostres expectatives com a ciutadans, de les nostres conviccions morals i polítiques, de la nostra sort o dissort personal.
Vinader la sabia molt llarga i havia vingut al món per a posar la seua intel·ligència contra les ombres i ajudar-nos, justament, a transitar millor informats, més desperts. Murri, entremaliat, curiós fins a extrems insospitats, no tenia aturador a l’hora de treballar, d’acaçar la pressa. El guiava la convicció que el periodisme era la principal i més efectiva arma contra els abusos del poder i, sobretot, contra l’assalt a aquest poder per part de l’extrema dreta que molts, a finals dels 90, volien morta i soterrada bé per interessos inconfessables o per pura mandra intel·lectual.
Per al de Sabadell, l’ofici ho era tot. Ho recorda David Fernández, parafrasejant-lo, en el seu pròleg: “ (…) Feu del periodisme una trinxera d’ètica i rigor, blindeu-vos davant tot desànim i disposeu-vos a fer-ho cada vegada millor i anar cada cop més lluny (…) ”.
És difícil oblidar aquesta fórmula -o recepta- Vinader i, alhora, no sentir una enorme preocupació i fàstic per la decadència en què ha entrat el periodisme. No són només les condicions laborals en què treballen els professionals. És, també, l’absoluta i interessada submissió dels mitjans als relats oficials articulats en les profunditats de les clavegueres mentals d’un Estat que mai ha passat la lliçó històrica de l’antiautoritarisme.
Ho hem vist amb horror aquests anys en plena confrontació de Catalunya contra l’Estat. I val a dir que ni tan sols la premsa més catalana ha sabut articular -més enllà del desplegament pesant de milers de columnes d’opinió sovint críptiques o insidioses- una resposta periodística capaç de desmuntar les mentides, les campanyes difamatòries, els atacs carregats de catalanofòbia que tant de mal han fet.
La potineria no tan sols ha caigut d’aquesta banda, ni ha estat tampoc l’habitual que sol exhibir amb impudícia la caverna. Els mitjans espanyols teòricament independents i progressistes, amb poques excepcions, s’han apuntat a la teoria de l’independentisme satànic o han preferit arrancar-se els ulls abans de veure la merda empastifant els oripells del tro. La premsa espanyola, quan no hi ha hagut més remei, ha traduït de la premsa europea l’historial vergonyós de l’emèrit amb l’objectiu, però, no de denunciar un règim corrupte, sinó amb el de salvar-lo.
Els darrers anys n’hem vist de tots els colors. Els periodistes es limiten a replicar fins afartar-se’n qualsevol informe policial que s’ajuste al relat de l’independentisme satànic, sense preguntar, repreguntar, tornar a repreguntar i a repreguntar una vegada més… Al capdavall a fer allò que ens va ensenyar Xavier Vinader.
Ningú no vol furgar en els detalls més inquietants que envolten l’atemptat d’agost de 2017. Algú té interès per saber quina va ser -o és- la relació d’Es Satty amb el CNI?. L’Audiencia Nacional i la Fiscalia s’han negat a investigar-la. Fi de la història, doncs. I què n’heu de dir dels ‘9 de Lledoners’? D’aquell CDR reconvertit sospitosament en Equip de Resposta Ràpida que havia de posar Catalunya potes per amunt amb una cadena d’atemptats que deixarien en ridícul Bin Laden mateix?. Ni un sol periodista va posar en dubte el relat policial. Ni un sol periodista va fer-ne l’autòpsia pacient del sumari tal com hauria fet Vinader, preguntant a especialistes d’explosius, anant als llocs dels fets, trucant insistentment una i una altra vegada als agents que van elaborar aquells informes, fotent-se a riallades de les bestieses més evidents. I, finalment, demanant-ne responsabilitats. Avui, els ‘9 de Lledoners’, estan tots a casa, això sí, estigmatitzats, esperant a veure per on sortirà aquesta justícia espanyola que els ha tocat patir. Es Satty, els lleva-llaços, la corona, l’operació Volkhov… No acabaríem mai.
En Xavier Vinader. Confidencial es pot llegir l’article ‘Pur periodisme de filtració’ publicat el 2 de febrer de 1998. El periodista es dol pel fet que vivim en una època de confusió absoluta els orígens de la qual cal buscar-los després de 1968 coincidint amb la fi de la utopia revolucionària. “Vivim”, va escriure, “en una societat en què el sentit crític va a la baixa”. El periodista feia aquesta reflexió a compte d’un informe de la Guàrdia Civil sobre ETA publicat en El Mundo i presentat com a “un èxit del periodisme d’investigació” però que Vinader no va dubtar a titllar de “conya marinera”, de pura filtració per afavorir determinats interessos. En el mateix sac posava el llibre de Pilar Urbano, Yo entré en el CESID, publicació que li permeté a Urbano anar de plató en plató en allò que Vinader qualifica d’operació de relacions públiques dels serveis secrets espanyols per a netejar la seua imatge molt tocada per la guerra bruta contra ETA.
I, per increïble que semble, ací és on estem. O encara pitjor atesa la irrupció de les xarxes socials en la construcció de realitats i propaganda sense el contrarelat d’una premsa musculada, lliure.
Ben mirat, quanta falta ens ha fet tots aquests anys Vinader. Confiem, això no obstant, en què les coses canvien i, sobretot, no oblidem la seua màxima: no hi ha misteri que dure massa temps en descobrir-se.
Francesc Viadel
