Volem votar

Una gran majoria del nostre país ha passat més d’una dècada demanant urnes i vots; aspirant a decidir el nostre futur polític. La potencialitat del moviment social independentista passava per aquesta orientació cap a la radicalitat democràtica i per la voluntat de forçar l’Estat a validar l’exercici d’aquest dret bàsic de representació política. Volem votar, volem decidir. El principal símbol polític de les mobilitzacions de l’octubre de 2017 va ser precisament l’urna. Una imatge val més que mil paraules.

El context polític, però, ara és diferent. Segurament molts activistes independentistes es troben desanimats, desactivats o directament allunyats d’aquelles reivindicacions. És comprensible, en termes individuals. Qualsevol reivindicació, com la nacional catalana, passa per millors o pitjors moments en termes de correlació de forces o d’oportunitat política. Tot i això, però, enguany hi ha més persones favorables a la independència que l’any 1995 o l’any 2010, per dir dos dates a l’atzar. Cal tenir-ho en consideració.

En aquest context, l’Assemblea Nacional Catalana ha llançat una proposta que considero absurda, incomprensible i desenraonada: demanar el vot nul o l’abstenció davant les properes eleccions del 23 de juliol. Considero que sí seria legítim que aquesta associació promogués la formació de candidatures polítiques, com ja va fer amb l’experiment de Primàries a Barcelona, o de projectes d’ampli espectre. El que no és acceptable és que un moviment democràtic intenti pressionar a través de l’abstenció o del vot nul. En primer lloc, perquè és difícilment verificable l’èxit de la teva proposta. En segon lloc, perquè demanar l’abstenció un 23 de juliol és com córrer el Tour de França amb motocicleta: avantatgista i temerari.

Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Aquesta sentència de Joan Fuster és la que semblen aplicar tots els moviments independentistes arreu del món. El Bloc Quebecois, al Canadà, ocupa 32 seients al parlament federal. Al Parlament del Regne Unit van ser escollits fins a 48 diputats escocesos de l’SNP la darrera elecció (2019), després de fer història l’any 2015 amb un total de 56 independentistes electes. Fins i tot l’esquerra abertzale ha abandonat la pràctica, tradicional dels anys 80 i 90, de no exercir activament com a parlamentaris al Congrés de Diputats. Principi de realitat: allà on no hi ets, decideixen per tu.

Un bon amic em deia, en citar-li els exemples quebequès o escocès que clar, cap d’aquests països havia assolit la independència. Aquest argument és fal·laç perquè la major part de les independències al món s’han assolit a través de mitjans no democràtics. Tot i això, si observem altres experiències, el Congrés Nacional Indi va participar de les eleccions provincials de 1946 fins i tot en un context de repressió contra el seu moviment. Aquells comicis van aplegar un gran suport cap a la força independentista Índia que desembocaria l’any 1947 a la independència del país.

Demanar que la gent no voti, que no s’expressi a través d’uns comicis electorals és fomentar el privilegi; consolidar el règim de dominació econòmic. Sovint a les estadístiques sobre processos electorals sobta la solidesa de la dada de participació, al llarg dels anys, a barris benestants. Els rics voten sempre, que diria mon pare. I, a sobre, tenen més d’un vot: perquè són capaços d’incidir també de manera clara a les polítiques públiques que s’engeguen per part de les institucions. Sufragi i lobby. Plantejar, per tant, que un treballador, veí d’un barri de Girona, favorable a la independència, no vagi a votar per mostrar la seva decepció amb els partits és simplement absurd: no contribueix ni al seu alliberament nacional ni a que millorin les seves condicions en clau social. És inoperant políticament.

El projecte polític de l’independentisme català ha de ser el de construir una majoria política d’amplíssim espectre capaç de reivindicar les urnes com a mètode per a resoldre el conflicte polític. Aquesta és la forma catalana de posar fil a l’agulla i trobar solucions practicables: l’ús del vot. També ho serà aquest cop per a confrontar amb l’extrema dreta i davant la temptació d’una gran coalició entre socialistes i populars que pugui arraconar l’esquerra espanyola i els independentistes d’arreu. Cal fer útil el nostre vot, operativitzar-lo en clau nacional i social, perquè la nostra absència servirà simplement per garantir la comoditat d’Abascal, de Sánchez i de Feijóo.

En conclusió, l’ANC peca de practicar un exercici de radicalisme estètic; de gest cara a la galeria que pretén sacsejar el panorama polític. Un greu error, perquè el que aconsegueix és aprofundir en el descrèdit sobre el sistema democràtic, com també fan les forces d’ultradreta. Tot malament, què malament tots. Vés que no ens haguem de penedir d’aquests discursos frívols. Cada elecció és una oportunitat única per, d’una tacada, prestigiar el sistema democràtic, l’urna com a eina democràtica per a vehicular les demandes ciutadanes i, alhora, posar sobre la taula la qüestió nacional catalana. En termes d’utilitat, no hi ha color.