El 23J formaré part, com a independent, de les llistes de la CUP al Camp i les Terres de l’Ebre. El principal motiu per acceptar la proposta ha estat la necessitat d’aprofitar qualsevol escletxa per visibilitzar que la repressió contra l’independentisme i els moviments socials segueix més forta que mai, i que en els propers mesos i anys desenes de persones ens enfrontem a judicis amb elevades peticions de presó.
Els mateixos partits que en clau totalment electoralista parlen d’aturar l’extrema dreta i VOX en les eleccions vinents, són els que han permès per activa o per passiva que a diversos companys i companyes se’ns demani presó per manifestar-nos i no cedir espais al partit ultra. Mentre, d’una banda, alcen la bandera de l’antifeixisme de saló, de l’altre reprimeixen a l’antifeixisme als carrers, ja sigui des de les institucions de l’Estat espanyol o permetent, des de la Generalitat, els abusos i el paper de policia política dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra.
La CUP i l’independentisme al Congreso
El 23J hem de tenir clar on anem i que anem a fer. No es pot actuar amb normalitat al cor de l’Estat que ens nega el dret a decidir el nostre futur, de manera violenta quan els hi ha calgut, tal com hem vist els darrers anys. No hi pot haver normalitat democràtica, ni molt menys parlamentària, mentre segueixi la repressió i els atacs contra els nostres drets.
Ens cal, doncs, una forma de fer política combativa des del Congreso, tenint clar que no és ni de lluny el nostre terreny de joc prioritari, però aprofitant els seus altaveus per donar veu a tota mena de lluites, i evidenciant, com sigui possible, que aquesta normalitat no existeix.
No cedir a cap mena de xantatge de les forces del Règim del 78, per molts espantalls que facin servir, i treballar per empènyer al màxim de forces possibles a no donar suport a cap investidura que no reconegui una proposta de mínims per a la resolució democràtica dels conflictes a l’Estat espanyol. Una proposta que passa sens dubte per l’autodeterminació, l’amnistia i, en el cas català, la reparació dels danys causats per la repressió i la violència de l’Estat.
És totalment compatible una actitud desobedient amb posicionar-se com a força de trinxera contra qualsevol retrocés en matèria de drets socials, nacionals i de les lluites feministes i contra l’emergència climàtica.
Ni Hard Rock ni massificació, defensem el Camp i les Terres de l’Ebre
Al Camp i a les Terres de l’Ebre també ens trobem en una situació d’emergència. El Congreso també ha de ser un camp de batalla per lluitar contra uns macroprojectes que amenacen unes comarques que ja han arribat al límit de la massificació turística i d’acaparar sectors industrials amb importants afectacions al medi ambient.
El Hard Rock o projectes com els macropolígons logístics afectarien la diversitat i la composició de les nostres comarques, alhora que necessitarien uns recursos dels quals no disposem en plena crisi climàtica, com l’aigua del riu Siurana o afectar encara més el cabal de l’Ebre. I tot per potenciar una economia gens diversificada, que aposta per la precarització i que només beneficia a uns pocs propietaris i especuladors.
Tornem-li la jugada a l’Estat
Una cosa que s’ha d’aprendre dels moviments d’alliberament nacional i social d’arreu, fins i tot en els anys més durs de les seves lluites, és la capacitat d’aprofitar dels recursos de l’Estat per a lluitar contra aquest mateix Estat. Les assignacions monetàries als grups parlamentaris que els partits polítics institucionalitzats utilitzen per engreixar els seus aparells, han de servir per crear moviment popular, en forma de Casals, enfortint lluites i, sobretot en el cas actual, reforçant la lluita antirepressiva. Si l’Estat vol ofegar econòmicament al moviment independentista i dissident i a centenars de represaliades, utilitzem els diners de l’Estat per combatre-ho. Com més vots independentistes vagin en aquesta direcció, més recursos es podran disposar.
Abstenció independentista?
No seré mai qui critiqui l’abstenció activa, i encara menys en unes eleccions al Congreso. De fet, crec que al 2019 hagués estat una bona opció com a acord unitari de tots els partits i moviment independentista. O això o una candidatura de confrontació o de no presa de possessió dels escons. Van prevaldre, però, els interessos partidistes, i part de l’independentisme va decidir donar un xec en blanc al PSOE, desmobilitzar els carrers i tancar el cicle per dalt.
Cal treballar des de la base per a tornar-nos a trobar en una tessitura similar, i aquest cop obligar-los a prendre l’opció correcta.
Ni crides buides a la participació ni xantatges emocionals. D’això no va el meu posicionament. El meu suport a la llista de la CUP, a part dels motius exposats, és per donar la possibilitat a qui vulgui votar, especialment en l’actual situació d’ofensiva reaccionària, de fer-ho en clau desobedient, i no haver d’optar justament pels mateixos que ens han portat a la situació actual o per avalar l’enèsim intent de refundació d’ICV. Un vot en forma d’esmena total a la submissió al PSOE i a l’estratègia de la desmobilització.
Però, per sobre de tot, el més important és que després del 23J i hagis triat l’opció que hagis triat, ens retrobem de nou als carrers!
L’abstenció és exactament el mateix que votar a favor de l’enemic. O sigui dels partits més odiadors de la possibilitat de millora tota cosa catalana. I els que no ho entenen així, són més botifleraires encara que els d’ERC. I que demandats siguin!
Per aquesta raó, si els de la CUP estan disposats a anar a Madrid a lluitar contra a hostilitat i el maltracte espanyols, tot i que no estic gaire d’acord amb la seva manera de fer, potser els votarè. Cal aprofitar l’avinentesa dels que en aquest moment són més lúcids i valents.
No cal anar a Madrid. No ens escolta ningú allà. Més aviat ens utilitzen. Tampoc no som capaços de mostrar-nos insubmisos, com ara amb la qüestió lingüística, que sempre acabem canviant al castellà o marxant de l’estrada. Es aquí on cal fer la feina, començant per reprendre els carrers.
Sr Carles, vosté pot estar plè de bona voluntat però es trobarà en un partit en que els seus dirigents principals, es contradiuen continuament agafant una posició “esquerràtica-junquerista” i per tan, còmoda amb resultats incomprensiblement nuls per el benefici de Catalunya que diuen defensar. Vull creure que vostè actuarà amb la millor de les intencions però em temo que acabarà abraçant la politica lerrouxista que sembla que inspira al seu partit. Votar a la CUP per mí ès molt pitjor que el vot nul, que llastimosament va perdut i que tots els partits interpreten a la seva manera, o sigui amagant la realitat per més que els cou. Ja han passat el periode de prova com tots els partits i ens quedem en que resulta que els més eficaços son els que estan fora de casa. Al menys a cap d’ells s’els ha sorprés amb cap pas endarrera