Sóc molt dolent explicant acudits. La sort que teniu és que aquí no l’haig de verbalitzar així que em limitaré a intentar transcriure’l. En un judici li pregunten a l’acusat: “És cert que en el moment dels fets vostè es va cagar en la santíssima mare del meu client i en tots els seus morts”, i l’acusat respon: “No senyor. Jo només li vaig dir: per l’amor de Deu Pep, que no t’adones que m’estàs tirant tot l’acer bullint per l’esquena i que això és molt molest?”. Ara no sé perquè m’ha vingut al cap aquest acudit pensant en la reacció de la gent davant la sentència del Tribunal Suprem.
I es que, com sempre, es fa un ús tergiversat de les paraules. Violència és fer mal a les persones. Pegar és violència. Arrossegar dels cabells una dona, és violència. Treure un ull a una persona (o quatre) és violència. Mutilar els genitals, és violència. En definitiva, violència és abusar de la força contra algú. L’existència d’un Estat es fonamenta precisament en l’exercici del monopoli de la violència. La violència, per definició, pertany a l’Estat.
Per altra banda, trencar coses, cremar coses, apilar coses, pot ser vandalisme, incivisme, el que vosaltres vulgueu. Però mai és violència. Seguint amb aquest repàs de nivell “Barrio Sésamo” de conceptes bàsics, cal recordar que caminar, estar assegut, cantar, cridar, portar una estelada al coll, manifestar-se, oferir resistència passiva, no és violència. Em direu que segurament no està bé aquest incivisme al carrer. Potser no. Però recordeu la reacció del senyor de l’acudit. No està bé cagar-se en els morts d’algú però és la reacció a una salvatjada. I la sentència al Suprem és una salvatjada. Reprimir aquesta reacció popular amb un abús de la força per part de qui en té el monopoli (perquè així li hem cedida entre tots) és violència d’Estat. I aquesta és la que com ciutadans hem de condemnar.
L’Estat espanyol, en realitat, està defensant la seva integritat territorial. La unitat d’Espanya per sobre de qualsevol altre dret fonamental. “Todo por la pàtria”, recordeu. Per l’estat espanyol Catalunya és un tema territorial. És una conquesta militar, un recordatori del seu extint imperi. Les persones, els catalans, li importem ben poc. D’aquí la violència indiscriminada. Volen el territori, no les persones. En canvi, des de la banda catalana, no s’apel·la a una qüestió merament territorial. De fet, la nació catalana no es circumscriu al territori d’una comunitat autònoma espanyola. La reclamació dels ciutadans de Catalunya invoca els drets de les persones, no pas dels territoris. El dret a l’autodeterminació dels pobles, reconegut per les Nacions Unides, fa referència a les persones que són les que formen els pobles.
Per aquests motius, el conflicte entre Catalunya i Espanya representa, en el fons, un xoc entre el dret de conquesta territorial reclamat pels espanyols front els drets fonamentals de les persones reclamant des de Catalunya en forma de dret a l’autodeterminació dels pobles.
