Des de fa temps al cementiri general de València té lloc una vegada a l’any una senzilla i entranyable cerimònia d’homenatge a Vicent Marco Miranda, primer alcalde republicà de València. A l’acte, inicialment organitzat per Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), s’han anat sumant altres col·lectius. Aquest any amb els militants i dirigents d’ERPV, han estat també membres d’Acció Cultural del País Valencià, del corrent Bloc i País del Bloc-Compromís, d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), de l’STEPV–Intersindical, Esquerra Valenciana i de la Plataforma Dret a Decidir. En un país plenament recobrat per a la democràcia després d’haver patit un cop d’Estat i dècades d’una sagnosa dictadura militar, un acte com aquest dedicat a una de les figures polítiques més rellevants del segle XX del país, hauria concitat les adhesions de dretes i esquerres així com de representants de les principals institucions.
La realitat és, però, tota una altra. En plena regressió democràtica, Marco, desperta la indiferència dels hereus ideològics dels que van ser els seus botxins i atemoreix els que per raons òbvies li podrien fer costat incapaços com són encara de desfer-se del Sant Benet que els primers els van penjar. En aquest punt, el complex polític de les formacions esquerranes és al País Valencià especialment persistent i vergonyant.
Val a dir que Marco Miranda no va ser un polític qualsevol. El dirigent va protagonitzar la transformació d’un blasquisme rendit al lerrouxisme, en un valencianisme republicà de nou encuny que no va tenir temps d’estendre’s. Això va ser el 1934 quan va fundar Esquerra Valenciana juntament amb altres valencianistes com Vicent Alfaro. Diputat a les Corts el 1931, el 1933 i el 1936, durant la darrera legislatura de la II República fou diputat pel seu partit dins del grup d’ERC.
Aquell mateix any, es va enfrontar obertament als militars després de la massacre perpetrada en Astúries contra la població civil. Marco va plantar cara al bloc dinàstic i va dur la seva denúncia davant de la Fiscalia de l’Estat.
Amb Alfonso Castelao i Lluís Companys, va intentar la fundació d’una coalició nacionalista capaç de transformar Espanya en una veritable república de tall federal. Durant la guerra, va intervenir en l’organització de la defensa de la ciutat de València i en la formació de les milícies valencianes.
Acabat el conflicte bèl·lic hauria pogut exiliar-se, però, no va voler abandonar els seus a la seva sort i va optar per quedar-se. Marco va viure amagat entre València i Borriana, durant vuit anys fins el seu decés el 23 de desembre de 1946. Van ser vuit anys de por i patiments. El seu enterrament a València ha estat recordat com la primera manifestació civil antifranquista, espontània, protagonitzada per centenars de persones que el van admirar en vida i que no van tenir por d’acompanyar-lo en el seu comiat.
Ahir a València unes desenes de ciutadans el van tornar a recordar situant-lo com un referent civil alhora que demanaven a les autoritats valencianes que es comprometeren en donar-lo a conèixer, a recordar-lo. No és la primera vegada que es fa una exigència com aquesta als dirigents del país, especialment a la màxima autoritat de la capital valenciana, Joan Ribó. El 2016, Francesc Galiano en nom d’ERPV i la regidora Rosa Albert en nom d’EUPV, van demanar al consistori que hi dediqués almenys un dels seus carrers a l’alcalde Marco. No van obtenir resposta. Un any més tard, en el context d’un acte en el Centre Octubre dedicat a la memòria històrica, l’editor Eliseu Climent va instar de nou Joan Ribó a recordar el dirigent republicà posant el seu nom a algun dels carrers de València. El moment no podia ser més oportú per tal com s’estava en plena revisió del nomenclàtor de la capital en compliment de la Llei de Memòria Històrica. Ribó, present en aquell acte, es va comprometre públicament a que Marco tingués una avinguda així que a la ciutat n’hi hagués una de nova. Des d’aleshores, s’han obert nous carrers, s’han canviat noms, però Marco continua oblidat. A les portes d’unes eleccions municipals, tot fa preveure que el govern de la ciutat continuarà sense recordar-lo atemorits pel que diran les forces reaccionàries de València les quals continuen determinant a les institucions quins han de ser els contorns de l’imaginari identitari i simbòlic de tots.
El Consell s’entreté en exposicions i actes a major glòria dels sectors conservadors mentre el PP denuncia en els jutjats ajuntaments com el d’Alacant per eliminar el nomenclàtor heretat de la dictadura. Mentre els uns se l’agafen en paper de fumar, els altres no tenen cap problema en mostrar-se orgullosos de les seves abominables arrels ideològiques i les seves expressions.
L’historiador Le Goff va escriure com el poder sempre ha tingut la voluntat de dominar el record. Així mateix, va assenyalar, però, que la memòria havia de servir per a alliberar els homes i no per a sotmetre’ls. Faríem bé de recordar-ho de tant en tant.
Francesc Viadel
