El que ha passat avui al Congrés amb el “cas Borràs” em costava de creure, però era d’esperar. La jugada d’ERC, CUP i Bildu és difícil d’entendre si no ets d’ERC, de la CUP o de Bildu. Bé, i tampoc al cent per cent, perquè hi ha votants de la CUP que estan al·lucinant, i militants d’ERC que no entenen res.
A na Laura Borràs volen jutjar-la per la seva gestió al capdavant de l’Institut de les Lletres Catalanes. Diuen que durant la seva direcció es van fracturar contractes per evitar-ne la licitació pública. Efectivament, a l’administració pública, a partir d’una certa quantitat, hi ha l’obligació de fer concurs públic perquè hi presentin el seu projecte diverses empreses entre les quals se’n triarà la més convenient segons el plec de condicions, en un procés públic sota llum i taquígrafs. Per a quantitats menors, els anomenats “contractes menors”, no cal aquest procediment, el que el fa que el procés d’adjudicació sigui més àgil.
Moltes administracions locals van trobar l’escletxa per trampejar la llei: s’agafa un contracte gran i se’l divideix en “trossets” més petits, que no superin el límit establert per la llei. D’aquesta manera es poden assignar a col·legues i amics com si fossin contractes menors. Això és una trampa. Evidentment. És una irregularitat, però, alerta!: no és delicte, que cal dir les coses pel seu nom. Sense anar més lluny, a l’Ajuntament de Madrid, per exemple i durant el mandat de Manuela Carmena, vam tenir molts titulars sobre “contractes menors”.
Però no em vull desviar de l’assumpte perquè, en aquesta ocasió, el tema del fraccionament de contracte no és el fons de la qüestió. Per veure-ho en detall, val la pena sentir l’entrevista que li van fer fa uns dies a l’actual director de l’Institut de la Llengua Catalana, el Senyor Ponsatí. Ho va explicar de manera perfectament comprensible i va deixar clar que ni en la gestió de Borràs ni en cap altra de l’ILC s’havia realitzat cap mena de “fraccionament de contractes”.
Per una banda tenim el que diuen des de la institució, les auditories anuals de la Generalitat i, a més, els informes del Síndic de Comptes. Això mereixeria uns quants articles més específics i, per aprofundir-hi més, recomano la lectura del que han publicat els companys i companyes d’Octuvre
Avui era el dia de votar al Congrés dels Diputats si eliminaven la immunitat de na Laura Borràs perquè la jutgés el Suprem o si, per contra, li mantenien. Els partits estatals han votat a favor d’eliminar-li la immunitat, era una cosa que estava més o menys clara. No obstant això, “la jugada” del bloc “indepe” ha estat la sorpresa: ERC, BILDU i CUP han marxat de l’hemicicle.
O sigui: que ni s’abstenen, ni voten a favor ni en contra. Absents. Fent això sabien de sobres que la majoria de vots anirien en contra de la immunitat de Borràs. Però aquesta no era la qüestió sinó el missatge que s’enviava, el perquè d’aquesta estratègia.
I resulta que l’explicació d’haver fet aquesta “campana” parlamentària ha estat la següent: no estem d’acord amb la persecució política a Borràs, però, vés a saber, potser sí que n’és de corrupta! Aleshores, el millor és no ficar-nos en el tema.
Si votaven a favor de treure-li la immunitat, era una manera de reconèixer que el Suprem podria de nou tenir una líder política a les mans per acusar-la d’actuacions “qüestionables” i mitjançant un procés “encara més qüestionable”. O sigui que no se li pot la raó a l’establishment.
Tampoc, però, no podrien votar a favor de la immunitat perquè, és clar!, d’aquesta manera algú podria pensar que estan cobrint una “possible corrupció de la dreta catalana”. I com que no volien trobar-se empantanegats en cap de les dues i l’abstenció tampoc no seria fàcilment explicable, han decidit no ser-hi en el moment de la votació. Marxar. Si no hi ets, doncs és com si l’assumpte no existís. D’aquesta manera, se suposa, ningú no et pot passar factura per la teva responsabilitat política en la decisió.
I jo em pregunto: si Laura Borràs els sembla una possible delinqüent, hereva del pujolisme convergent, haurien d’haver votat a favor de retirar-li la immunitat i que la jutgés el Suprem.
I si, per contra, us sembla que el suplicatori no sigui raonable, que s’estiguin vulnerant principis fonamentals i que, en realitat, s’hi amagui una persecució política, aleshores calia votar en contra. Així de senzill.
Ser a tot arreu i enlloc a la vegada és la millor manera de demostrar que nedar i guardar la roba es pot interpretar com un engany. No parlar clar en política té el seu cost.
Ah, però és que hi ha eleccions, és clar! I cal distanciar-se, cal marcar bé les línies, cal fer carreres, promocionar-se… I aquí, els principis, el joc net i la transparència queden ben lluny.
Confondre que es respectin les garanties en un procés amb culpabilitzar Borràs per aquest cas em sembla un error garrafal. Na Laura Borràs ja ho deia quan demanava que ningú no posés la mà al foc per a ella. Simplement demanava que no la llancessin a la foguera. Però està vist: ni per defensar-se davant les irregularitats i persecucions els indepes són capaços de posar-se d’acord. Ha estat un mal dia per a na Laura, però també per als que pensaven que fer les coses ben fetes, des de la unitat d’acció, seria possible.
