Després de patir dos encapsulaments de la brigada mòbil dels mossos en els darrers deu dies, només per exercir el meu dret de manifestació i la llibertat d’expressió, tinc prou clar que les meves preferències polítiques se situen prou lluny dels partits del Govern actual de Catalunya, l’executiu que ha custodiat i lliurat els ostatges al Feixisme Constitucional del 78 (FC78) i que no dubta a fer de braç executor de la repressió contra les meves veïnes i veïns cada vegada que surten al carrer a contestar, elles sí, amb dignitat, la dominació espanyola. Dit això, cal reconèixer que Esquerra i el PDeCAT s’han comportat molt bé aquesta setmana, resistint el xantatge i fent decaure a la primera, sense contemplacions, els pressupostos presentats pel govern espanyol. De fet, és el segon president veí que tombem en set mesos. Aquest és el camí. A les poques hores, la premsa alemanya, en el context també del judici de la vergonya als nostres representants, ja començava a avisar que la manca de resolució del plet català ha retornat la inestabilitat a Espanya i aviat afectarà Europa.
Fer el Regne d’Espanya ingovernable hauria de ser la prioritat de l’independentisme polític. Sense resoldre la qüestió de l’autodeterminació, l’esquerra espanyola hauria de saber que no tornarà a governar, si més no, com a esquerra. Aquest hauria de ser el missatge, encara que sabem que, com ja va intentar abans del govern Rajoy en minoria, els plans de Sánchez (i encara més, els dels barons territorials del seu partit, assedegats de poltrona) passen per una coalició més o menys estable amb Ciudadanos, que permeti als taronges blanquejar-se a Europa sense les taques andaluses del contacte amb Vox i alhora al PSOE no dependre de l’independentisme català i el nacionalisme basc. Veurem quin és el context exacte que ofereixen els resultats electorals de les properes eleccions generals espanyoles, probablement a celebrar durant el mes d’abril. Del fet que Casado o Rivera siguin el segon en discòrdia dependrà la viabilitat d’una o altra solució de govern. I que defensaria un govern entre el PSOE i Ciudadanos en relació a l’aplicació del 155?
Des de Catalunya aquestes eleccions sobtades ens plantejaran tota mena de dubtes i escenaris. Primer, el de votar o no: cal mantenir-hi la representació després del mandat independentista rebut el 27-S, l’1-O i el 21-D? La resposta no és gens fàcil, perquè encara que la coherència portaria a practicar l’abstenció, el cert és que la capacitat de bloqueig que ofereixen gairebé una vintena de diputats independentistes al Congreso és certament temptadora. I, d’altra banda, unes eleccions a l’abril (tant de bo, el 14 d’abril, l’opció més neta) obririen la possibilitat (certament, no ens enganyem, difícil) d’assolir un 50% de vot independentista i per tant de renovar el mandat en un nou “momentum” per al trencament amb el FC78. Caldrà treballar-ho molt, bàsicament, perquè les dues opcions electorals previsibles, Esquerra i la Crida Nacional (o Junts per Catalunya, o PDeCAT) no rebran el suport d’un gruix segurament petit però decisiu per superar el llistó de la meitat dels votants: caldrà articular un nou espai en molt poc temps, atès que, ben segur, la CUP no formarà part de l’escenari.
