Una més de les formes de subordinació de l’independentisme al marc ideològic de l’espanyolisme, és la que consisteix en comprar-li els relat de sobre com opera l’Estat. Segons aquest relat els múltiples atemptats contra la panòplia de llibertats i drets bàsics que constitueixen una democràcia, son obra del deep State. És a dir, existeix un seguits de personatges foscos que des l’ombra, amb més o menys autonomia i imbuïts d’una ideologia reaccionària o feixista, executen operacions delictives emparant-se en les estructures opaques del mateix Estat. Aprofiten aquesta opacitat, per espiar, encobrir la corrupció, difamar mitjançant els periodistes a sou, falsificar proves per als judicis o filtrar converses personals. Anteriorment, van crear grups terroristes o unitats policials per executar bascs o torturar-los. Actualment, fabriquen proves per processar membres dels CDR com a terroristes, graven les comunicacions privades dels dirigents independentistes per desacreditar-los o escampen notícies falses per presentar-los com uns eixelebrats perillosos.
Per tant, aquest deep State (o estat profund) estaria format per grups de personatges tèrbols encastats dins de la carcassa estatal, que actuarien amb una mentalitat de patriota espanyolista fanàtic i alhora de sicari, que vol salvar Espanya. Actuarien així per pròpia convicció i amb un caràcter extraoficial i, si s’aconseguís desemmascarar-los, se’ls podria depurar. Serien, doncs, només un element podrit dins d’un cos en conjunt sa, que encara es pot regenerar.
Si el Reino de España, en lloc de ser un híbrid putrefacte de dictadura i democràcia (una autèntica demodura) fos una democràcia de debò, la versió del deep State potser seria creïble. El problema és que en les democràcies consolidades i genuïnes existeix un règim de contrapoders, de mecanismes de regeneració interns, de divisió de poders sòlida, de premsa lliure i plural i d’instruments diversos per controlar els abusos del poder. Quan algú espia o assetja la dissidència, encobreix la corrupció d’un partit o d’un dirigent o intenta manipular l’opinió pública i es descobert, acaba havent de dimitir. Sovint la dimissió està precedida d’un escarni públic, d’una investigació parlamentària severa, de l’obertura de diligències judicials i d’una condemna inapel·lable de part dels electors.
Al Reino de España, per contra, quan cal aniquilar la dissidència (sobretot si es catalana) o preservar els privilegis de la trama de poder econòmica política i funcionaral que ha usurpat l’Estat, no dimiteix ningú. Alhora es palesa que no existeix cap mena de contrapoder, ni de mecanisme de depuració, ni d’instrument de control per destapar la conculcació sistèmica dels drets i llibertats bàsiques. Premsa, policia, judicatura, cambres parlamentàries i oligarquies econòmiques conjuminen esforços per esclafar la dissidència, difamant-la socialment, escarnint-la parlamentàriament, castigant-la judicialment i escanyant-la econòmicament.
Els GAL o les tortures massives a Intxaurrondo, no es van dissenyar a cap claveguera, sinó als ministeris. L’encobriment de la corrupció de la Corona, no ha estat perpetrat des de les clavegueres, sinó des de les més altes instàncies polítiques, judicials i policials. La renúncia a processar el PP com a banda criminal organitzada, no es fruit d’algun fiscal afí o d’algun policia subornat, sinó el resultat d’un pacte per preservar el bipartidisme dinàstic segellat a les seus dels dos gran partits. Les campanyes mediàtiques per qualificar de cop d’estat les manifestacions multitudinàries i els acords del parlament català per tal de poder autodeterminar-se pacíficament, es van acordar en els despatxos de les oligarquies econòmiques, no pas per algun periodista catalanòfil. La fabricació de proves policials falses per condemnar per sedició els dirigents del moviment independentista català i la seva acceptació en seu judicial, no es fruit d’una conspiració sectària, sinó de la decisió concertada des de les cúpules dels partits i de la judicatura. Les ordres de detenció internacional rebutjades pels tribunals europeus contra els polítics independentistes, no obeeixen a algun jutge ideològicament franquista, sinó a una operació d’estat consensuada per tots els poders de l’Estat. L’espionatge massiu a catalans vinculats a l’independentisme, no es obra d’uns quants policies ultres desbocats, sinó de les corresponents plantilles ordinàries sota les ordres dels diferents govern.
Per tant, l’independentisme, malgrat que ha actuat escrupolosament sota els paràmetres de la política, promovent grans manifestacions multitudinàries conjuminades amb una majoria electoral i un repertori d’acords i lleis aprovades en seu parlamentària, sense cap mena de violència pública ni cap conspiració soterrada per intimidar o coaccionar els adversaris, ha estat tractat com un moviment criminal a reprimir penalment, policialment, políticament i mediàticament sense escrúpols.
No han estat, doncs, les clavegueres de l’Estat, ni unitats o persones que actuen des de l’ombra i de forma més o menys secreta, els qui s’han dedicat a empaitar per terra, mar, aire i el subsol a l’independentisme emprant tota mena de mitjans legals, al·legals i il·legals, sinó l’Estat en si mateix. Ha estat l’Estat en la seva expressió majestàtica i plena i vantant-se de les seves malifetes, qui ho ha fet, perquè quan l’enemic es el “separatisme” no solament els fins justifiquen els mitjans, sinó que, qui no esgoti tots els mitjans per abjectes que siguin, serà considerat un traïdor i un covard i sense prou sentit d’estat per governar.
Pel que fa a la repressió de l’independentisme, Espanya no recorre a les clavegueres, sinó que l’Estat i la nació, mitjançant les elits que controlen les institucions i la premsa ( les que dirigeixen el poder judicial, legislatiu, executiu i mediàtic) esdevenen una autèntica claveguera pestilent. Ens enfrontem, doncs, a una gran claveguera llesta per desafiar les condemnes del grup de detencions arbitràries de l’ONU, les resolucions del Consell d’Europa, les interlocutòries dels tribunals europeus i una eventual sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Al capdavall, pels qui neden en aquesta claveguera, tot plegat es el preu que estan disposats a pagar per preservar la sagrada unitat d’Espanya i els privilegis de l’elit més reaccionària, corrupta i cobdiciosa d’Europa. Saben que, tot i la putrefacció implícita a qualsevol claveguera i radicalment incompatible amb els valors democràtics, qui s’hi empastifi serà premiat amb el reconeixement que es dispensa als veritables patriotes que per la pàtria estan disposats a fer-ho TOT.
