Va passar ahir a boqueta nit. Una xiqueta jugant a reportera intrèpida va convertir la Diada més tranquil·la dels darrers anys en un caos, en un autèntic infern de foc i violència desfermada. I ho va fer soleta, a sou de T5, amb un micròfon ridícul i a partir de la narració maldestra, histriònica sobre una impressionant batussa entre independentistes i mossos que ningú no va veure i d’un sol contenidor cremant que representa que els telespectadors havíem d’imaginar multiplicat per no es sap quantes desenes de contenidors.
Pel matí, un pallasso enviat per un dels mitjans més infectes de la caverna mediàtica madrilenya va intentar, una vegada més, provocar estúpidament el personal durant un moment del transcurs de l’ofrena floral a Casanova. No sé que van fer d’altres mitjans més enllà d’apuntar com a responsables d’un possible rebrot del virus les entitats independentistes convocants a les diferents concentracions o de repetir fins a quedar-se sense veu ni tinta que uns quants activistes van cremar un ninot de Felip VI.
Res de nou. Ja ho sabem que la qualitat periodística dels mitjans de comunicació espanyols, en general, deixa molt que desitjar. No és un problema de les facultats on s’ensenya l’ofici ni tan sols del gremi on, per descomptat, campen molts bons professionals. És un problema que es deu, en part, a la manca d’una tradició liberal com la britànica o la francesa mistificacions a banda. També, i sobretot, de la mentalitat i els interessos del sistema que nodreixen aquests mitjans com nodreixen l’alta judicatura, les elits empresarials, els cossos policials etc… La immadura, tutelada democràcia espanyola es sustenta en diaris i televisions que imaginen milers d’independentistes botant foc a Catalunya però que són incapaços de trobar el rei fugat ni tampoc d’olorar el fem que cobreix la major part de les institucions de la pàtria. Fet i fet, han hagut de ser els mitjans estrangers els que han explicat les misèries de la corona espanyola o les arbitrarietats infames de la judicatura comeses contra els líders catalans, la violència policial i la repressió aplicada en tots els fronts a l’independentisme. Ja no se’n recorda ningú de quan un grapat de periodistes de TVE van denunciar en un informe de 72 pàgines les manipulacions de l’emissora pel que fa a la cobertura informativa del procés català, especialment en relació a tot allò que va passar l’1-O?. Es van inventar fins i tot sots-títols atribuïts a Jordi Turull que aleshores feia de portaveu del Govern, es va amagar que les manifestacions contra el referèndum celebrades a Madrid aquell dia havien estat organitzades per la ultradreta, es van ocultar les imatges de les càrregues a les portes dels col·legis. Per tal d’assegurar-se’n que cap periodista català no els traís en un atac d’escrúpols professionals, les peces del primer d’octubre de 2017 emeses pel telediario de la 1 es van editar a Madrid. No vam escoltar aleshores cap dirigent de Cs, ni del PSOE, ni naturalment del PP, ni cap periodista reputat denunciant la gravetat d’aquests fets. Ni d’aquests ni tampoc de la suposada, sofisticada manipulació dels russos a les xarxes per influir en els resultats del 21-D, ni de les maniobres de sa magestat Felip VI per enfonsar Catalunya en la misèria, ni vam poder llegir o veure cap reportatge explicant qui hi havia al darrere dels violents llevallaços… Ni transparència, ni pluralitat, ni objectivitat ni res de res per més que el Borbó o Pedro Sánchez, en un exercici de cinisme monumental, s’entesten a defensar la neutralitat del periodisme espanyol justament els dies que la premsa mirava cap a un altre costat -de reüll, si més no- mentre l’emèrit feia de Houdini ajudat pels aparells de l’Estat. No n’hi cap dubte que els mitjans espanyols són captius de la mateixa ideologia patriòtica que ha alimentat els policies de l’il·luminat exministre Fernández Díaz, del rasputínic Rubalcaba, de tota la colla de jutges del Constitucional, del Suprem o del Tribunal de Comptes… Amb una estructura comunicativa i unes xarxes que van plenes de merda, és ben difícil millorar la qualitat democràtica d’un país. Més aviat aquesta tendirà a empitjorar més encara amb una professió del tot precaritzada i acrítica.
Als mitjans de comunicació espanyols -llevat d’alguna excepció- i els qui els paguen i manen no els interessa la veritat, només mantenir el règim del 78, vèncer l’independentisme. I per fer-ho estigmatitzen, descontextualitzen, no aprofundeixen, silencien, exageren… Vull dir, incendien Barcelona cada vegada que volen, quan ho necessiten, quan els convé… o s’inventen conspiracions internacionals dirigides des de Moscou o un compte bancari en Suïssa a nom d’un qualsevol dirigent independentista que riu-te’n tu dels comptes que manega el caça elefants.
Ahir, ja ho sabem gràcies a la intrèpida reportera, Barcelona va ser un infern.
Francesc Viadel
