Diferents persones vinculades amb l’ANC, el Consell per la República i altres formacions polítiques, bàsicament independentistes desencisats, es van reunir el passat 29 de maig a Sant Cugat per explorar futures conteses electorals.
Tot indica que es comença a parlar d’un quart espai independentista sense interessos autonòmics, i que, suposo, pretén la cohesió d’un moviment d’alliberament nacional basat en:
– Un estat independent com a objectiu.
– La identificació de l’enemic.
– Els valors basats en la Declaració Universal de Drets Humans.
Aquesta trobada ha estat força criticada perquè sembla ser que alguns dels que van assistir-hi són considerats com d’extrema dreta i xenòfobs. Conec alguna d’aquestes persones i, tot i que no coincideixo massa en les seves maneres de dir i fer, i que veig difícil que pogués arribar a votar mai els seus respectius partits, em sembla inversemblant dir que són d’extrema dreta. Però en tot cas, si la proposta que s’engega es limita als 3 principis acabats d’esmentar, la cosa dóna per pensar-hi a fons.
Suposo que temps hi haurà per avaluar i analitzar el camí que estan estudiant. No hi ha pressa.
Ara bé, tot això m’ha portat a analitzar el que per mi ha estat un error del moviment independentista. Des d’un bon començament, els partits i entitats socials van començar a posar filtres i posicionaments que anaven més enllà de l’objectiu de constituir un estat independent.
Tot i que inicialment es deia que primer calia ser independents, i que després ja es veuria si les urnes determinaven que el govern seria liberal o intervencionista (dreta o d’esquerra), ja de primeres es va marcar com havia de ser el model organitzatiu del nou estat català: la República. Jo no sóc monàrquic, i certament, pocs en deuen haver, però aquests, ja de partida, van quedar en fora de joc. Després ja es va seguir fent selecció, i enlloc d’anar ampliant la base, l’anaven minvant. A títol d’exemple: “Prou retallades”; “només Sanitat Pública”; “no a les escoles concertades”; “Catalunya, un nou país sense exèrcit”; “no a les festes de braus a les Terres de l’Ebre”; i més….
Sincerament, crec que tot és més senzill: caldria recuperar els principis en els quals tots hi estem d’acord. Primer fem un país auto-organitzat, lliure i alliberat, i després ja decidirem el què, el com i amb qui. Ni menys ni més, recuperar l’esperit de l’1 d’Octubre.
Si es tractés de triar entre una candidatura que comparteix objectiu, identificació de l’enemic i respecte als valors basats en la Declaració Universal de Drets Humans, i una altra, o més, candidatures de defensors i col·laboracionistes de partits espanyols que defensen la Constitució “que nos hemos dado entre todos”, que no dubten a venir a pegar quan es vol votar, enterrar en cal viva, exiliar, empresonar, robar, etc… la veritat és que, molt probablement, més de 500.000 catalans ho tindrien una mica més clar que no pas ara mateix.
Podria ser que ara fos el moment d’arrelar el que el Front Republicà i el moviment de Primàries Catalunya no van aconseguir ara fa 3 anys?
