Si hi ha algun moment de la jornada d’ahir que es va merèixer un capítol a part, aquest és el de l’abraçada entre el president legítim, Carles Puigdemont, i el conseller legítim, Toni Comín. No fou només per l’expressivitat del conseller, persona que té la virtut d’exhibir la seva estima i passió sense cap tipus de complex, és també la imatge d’unitat que sempre s’ha exigit a la classe política que ha de conduir el país a la seva plena sobirania.
En l’abraçada d’ahir hi havia dues visions de país, la de l’esquerra i la del centredreta. Dues ànimes antagòniques que comparteixen un mateix objectiu. Una complicitat que allunya el fantasma de la desconfiança que en l’anterior legislatura, i aquests últims mesos, s’ha instal·lat entre ERC, PDeCAT i Junts per Catalunya.
En molts sentits aquesta abraçada pot semblar una anècdota, o es pot reduir a la mínima expressió assegurant que són dos amics que es retroben després de quatre mesos on la victòria jurídica i la pèrdua del germà del conseller, qui va haver de traslladar-se a Bèlgica per marxar acompanyat de la seva família, van estrènyer lligams. Però l’escena té un transfons més important.
Hi ha silencis que fan molt soroll, i aquesta setmana ens hem quedat sords amb la manca de comunicació de segons quines figures que observen el company com un adversari mentre l’enemic prepara per a la batalla.
La complicitat entre Comín i Puigdemont és el camí que fa mesos s’exigeix des de diferents espais de la societat civil, el de les abraçades i no el de les punyalades. Lluny han de restar els qui s’adjudiquen l’amor mentre conspiren, o els qui asseguren que la unitat és una llista única que pugui garantir les quotes de poder. La unitat no és cap altra cosa que anar junts en el fons, no en les formes. Tenir una estratègia conjunta, un objectiu comú.
