Quatre viatgers des del Regne Unit arriben a l’aeroport de Madrid. Tots quatre amb PCR negatiu fet en origen. En pocs dies tots 4 presenten símptomes i el seu PCR es positivitza.
Eslovàquia declara el confinament de tres setmanes després d’haver sotmès a la major part de la seva població a test d’antígens, amb resultats decebedors. No ha servit de res.
Es diu prova diagnòstica o test a qualsevol procés, més o menys complex, generalment analític, que pretengui determinar en un pacient la presència de certa condició, suposadament patològica, no susceptible de ser observada directament (amb algun dels cinc sentits elementals). PCR, test d’antígens o d’anticossos, en el cas del COVID 19, entren dins d’aquesta categoria.
La qüestió bàsica en medicina i, especialment, en salut pública és fins a quin punt puc refiar-me del resultat d’un test?
En primer lloc cal admetre que no hi ha cap test que tingui una fiabilitat d’un 100%. No tenim un gold standart. Parlem de falsos positius quan una persona sana té el resultat d’un test positiu. Això obligarà, generalment, a actuar com si aquella persona estigues malalta, amb tot el que comporta, en ocasiones originant una iatrogènia, és a dir, un mal degut a l’actuació mèdica i no al procés patològic que es pretén combatre. Parlem de falsos negatius, i això en el cas del COVID és especialment perillós, quan a una persona infectada li surt un test negatiu i, per tant, se la considera com a sana, permetent que, amb la falsa seguretat del negatiu, aquesta persona amb el fals negatiu, infecti a altres, continuant la cadena de transmissió epidemiològica. I aquesta qüestió és especialment perillosa quan parlem del COVID 19. Si ens surt un fals positiu, ens tractaran com a un infectat i serem sotmesos a aïllament, disminuint les possibilitats d’infectar a altres persones. Per contra, si ens surt un fals negatiu correm el risc de relaxar-nos, confiar en que no estem infectats i baixar el nostre estat d’alerta permeten la disseminació de la infecció.
La pregunta clau és, quina és la probabilitat, a partir del resultat d’un test, negatiu o positiu, de que aquest hagi encertat la situació real?
Parlem de Valor Predictiu Positiu, per tal de saber quines son les probabilitats de que, tenint un test positiu, estigui realment infectat, i de Valor Predictiu Negatiu, quan parlem de les probabilitats de que havent-me sortit un test negatiu, realment estigui sà, és a dir, no infectat. Segons la bibliografia ens diuen que el test PCR, considerat com el més fiable de tots els disponibles, en les millors condicions, en un de cada 5 negatius, un d’ells és un fals negatiu, especialment quan el test es fa dins dels 5 primers dies des del contagi, ja que la quantitat de material víric present en el nostre cos és encara baix. És allò que se’n diu “període finestra”. Ens dona com a no infectats, quan realment ho estem. Similar situació es dona amb els nomenats tests d’antígens, però amb una proporció de falsos negatius encara força més alta que el PCR.
En resum, tant pel test de PCR, el, malgrat tot, més fiable, com pels tests ràpids d’antígens, tenint en compte tot l’anterior, un resultat negatiu com a molt ens suggereix que en aquell moment, en principi, no tenim capacitat infecciosa. No ens garanteix que al dia següent la situació sigui totalment contraria. Fer-se un test, de PCR o d’antígens i que ens doni un resultat negatiu, no tan sols no dona seguretat, sinó que, justament pot donar una sensació de falsa seguretat que ens faci baixar la guàrdia i no respectar tan com caldria les mesures de distanciament físic, amb els riscos de contagi que això implica.
D’altra banda els anomenats tests d’anticossos encara tenen un menor valor predictiu. Els tests d’anticossos el que exploren és la resposta del nostre organisme a la infecció i la informació que ens poden donar és, per dir-ho així, més tardana, retardant la seva fiabilitat després de més d’una setmana de la infecció. No tenen cap valor per prevenir la transmissió de la infecció. Hi ha de dos tipus: IgG i IgM.
La IgG ens informa sobre si el nostre cos ha estat en contacte amb el coronavirus i ha establert defenses al respecte. Ens dona, per tant, una certa informació sobre el nostre nivell d’immunitat. És interessant per realitzar enquestes serològiques i saber, per exemple, quin és el nivell d’immunitat d’una població.
La IgM ens informa sobre la existència d’una infecció activa, però amb menor grau de fiabilitat que el PCR i amb més retard. Té una utilitat escassa.
Finalment, per que ens serveix un test?
En el millor dels casos un test positiu PCR o d’antígens ens son vàlids per confirmar una infecció activa en pacients amb clínica suggerent de COVID 19, o per detectar casos asimptomàtics. I això és important.
El que cal deixar clar és que un test negatiu no garanteix totalment el que no puguem infectar a altres.
És important, des d’un punt de vista epidemiològic, el realitzar tests per confirmar casos. És més discutible el realitzar tests massius en poblacions de poc risc o sense símptomes. No és útil per garantir que no infectarem.
La eclosió de declaracions als mitjans per part d’experts sobre la importància de la realització de tests massius pot portar a confusió, i les cues per tal realitzar-se tests abans de les festes de Nadal ho demostren.
No hi ha cap eina, ara per ara, que ens garanteixi al cent per cent que no estem infectats i que, per tant, podem transmetre la infecció.
Certament amb la realització de tests detectarem infectats desconeguts. El diagnòstic tampoc servirà de res si no és compleix l’aïllament rigorós, es detecten els contactes de risc, s’estudien i es sotmeten a quarantena.
En tot cas, malauradament, res, i la vacuna tampoc per ara, substitueix a la necessitat de mantenir el distanciament físic, rentat de mans, mascareta i ventilació. Ara com ara tampoc és una garantia total, però, si es fa bé, és la millor eina de la que disposem.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre- Universitat Rovira i Virgili.
