L’estratègia d’Oriol Junqueras és sembrar la zitzània. L’estratègia del president Quim Torra és cohesionar l’independentisme. Dos no es barallen si un no vol però també és veritat que dos no es casen si un fuig del jutjat, si un està més sol que un mussol. Del president Quim Torra, un senyor dels d’abans, un intel·lectual i un home coherent, emocionalment sòlid, espiritualment lliure, s’ha dit de tot. Però n’han dit de tot els polítics i els periodistes a sou dels polítics, aquesta gentussa que ens avergonyeix cada dia, aquesta gentussa que va a la seva, només a la seva, sempre a la seva. Per això mateix l’he defensat i el defensaré, perquè no em dóna cap benefici personal, perquè ha estat una mena d’Alí Babà a la cova dels lladres, perquè ha estat un home net en una cort de porcs, perquè ha estat un deliciós ingenu en una acadèmia de cínics. Ha estat com Perceval quan veu la llança per primer cop, ai, quin gran moment de la literatura. Naturalment que ha fet errors, ha dit coses que no havia de dir en aquell moment, ha estat excessivament càndid i abusivament contemplatiu, una mica indecís, una mica gandul, una mica sorprès. Com tu i com jo, tampoc no exagerem. Però mai en la meva vida he tingut una satisfacció més gran que la de veure tota la classe política, de Vox a la CUP, estripant-se el vestit, cridant fort, udolant, com a bèsties salvatges. És que viu en un altre món, és que és a la lluna de València, és que no escolta, és que no escolta, és que no escolta. A mi, personalment, no m’ha escoltat mai i s’ha passat els meus consells per allà on podeu imaginar. Però quan digueu que és el pitjor president de la Generalitat després no digueu que voleu regenerar la política, després no afegiu que no us agrada a la classe política, perquè sereu uns incoherents, perquè sereu uns merdes. Quan marxi no serà precisament José Montilla, el representant d’una aristocràcia del poder, el representant de la poca vergonya, el defensor dels privilegis, el cap d’una màfia.
Quim Torra no sap res de política i per això feia tanta falta en el món de la política. Precisament per això. No sap res d’aquest món ni en vol saber. No es vol adaptar a la contaminació ètica i moral en la que viuen els professionals de la política, aquesta pesta, aquest coronavirus, aquesta vergonya. No busca diners, ni poder, ni drogues, ni sexe, ni vanitat, les raons per les quals, normalment, la gent decideix fer política. Per això molta gent l’adora, per això molta gent el votaria encara que no es vulgui presentar a les eleccions, perquè molta gent se n’ha adonat, perquè molta gent l’ha entès o l’ha intuït. Diuen que ha acabat barallant-se amb Carles Puigdemont, i podria ser, ben bé, perquè Puigdemont és molt manaire i Quim Torra ha estat un secundari ideal, sense fer-li mai ombra, però sense ser un robot ni un criat. Si voleu una persona servil hauríeu de buscar algú espavilat i ben disposat, com ara Pere Aragonès, el hàmster que pedala cada dia dins de la roda de l’autonomisme, la roda que no va enlloc. Tot i la vergonya que em produeix tota la classe política, continuo pensant que Puigdemont és la millor opció. I que seria encara millor opció si es decidís a reprendre la iniciativa política, si deixés la vida contemplativa de Waterloo. Que n’estigui enamorat no vol dir que no vegi que es gronxa, massa, al jardí. Puigdemont es gronxa i es gronxa i ja n’hi ha prou. I a Quim Torra el trobarem a faltar. Espero que sigui com Jordi Pujol o com Artur Mas, però al revés. Totalment al revés. Un defensor de la dignitat de la gent, un actor que ens ajudi a aconseguir la independència i no pas un llast, com tots els altres ex presidents. Quan parleu de Torra, us ho demano, penseu què esteu dient i què esteu defensant.
