Ho saben prou bé la CUP, ERC i Òmnium que el nou referèndum que demanen és impossible. Espanya ha dit per activa i per passiva que no en volen ni sentir parlar, ni d’amnistia ni d’autodeterminació. Aquest hipotètic nou referèndum només es posa sobre la taula per la por que hi ha en afrontar un nou embat amb l’estat i més encara si la via per arribar-hi és la mal anomenada taula de negociació que, del primer a l’últim, tothom sap que fracassarà. No és negociació, és fer-ho veure.
Veiem aquests dies com el govern més progressista de la història nega qualsevol ajuda a les llengües catalana, basca i gallega; incompleix com mai l’execució pressupostaria, segueix augmentant la repressió i, ara que ja fan bondat, estan domesticats i col·laborem amb les forces d’ocupació, permet augmentar el nombre d’efectius dels Mossos, això sense afegir-hi ni un cèntim més. Al País Basc, quan augmenten el nombre de policies, ells mateixos s’ho descompten del que els toca pagar segons estableix el seu concert econòmic. Nosaltres, com sempre, seguim amb el procediment invers: primer paguem, després pidolem competències, que quan magnànimament ens les atorguen, ho fan sense la dotació pecuniària corresponent i d’aquesta manera el nostre dèficit constantment va augmentant.
Hem tornat de cap al bucle del dia de la marmota, del peix al cove convergent Aleshores aquesta estratègia tenia sentit, ja que l’independentisme no era majoritari, però, ara que ho és, estem renunciant a l’embat guanyador amb l’estat i se’ns demana de romandre desmobilitzats per no fer emprenyar els nostres repressors. “El procés s’ha acabat” ens ho diuen a la cara, com ha fet el ministre Bolaños. Demanar un referèndum, com ara fan la CUP, ERC i Òmnium és una prova evident de submissió i de voler abolir la gran victòria democràtica de l’1-O.
La revolució democràtica més important a Europa dels darrers anys està sent liquidada amb aquestes propostes meselles i és aquí on Junts s’equivoca no desfent el pacte a la Diputació de Barcelona, un pacte que ajuda el PDeCAT a resistir i que dificulta la clarificació del missatge netament independentista dels juntaires.
Per això agafa força el pensament de personatges, com Carod-Rovira, Clara Ponsatí i altres membres electes de l’Assemblea de Representants, que el MHP Carles Puigdemont encapçali el Consell per la República, com a eina transversal, i que deixi el lideratge a Junts. Aquest marc reforçaria la figura del president per encapçalar un moviment independentista popular apartat dels partits i que ens portes a recuperar la legitimitat democràtica que el 155 va destrossar.
L’ordre lògic de què s’ha de fer és: preparar-nos per aixecar la moratòria de la declaració d’independència, defensar-la als carrers i aleshores, i només aleshores, serà l’hora de negociar. Negociar s’ha de fer des de la força que ens dona la victòria popular de l’1-0 i, si la comunitat internacional ens demanés referendar l’1-O amb un nou referèndum garantit, aleshores cap problema i ho farem amb la República Catalana ja proclamada.
Postdata.- Avui el BNG ha celebrat el seu congrés i sembla que les esmenes més independentistes no s’han aprovat. Faran un error si amaguen la independència, si volem guanyar Galizia, o són independentistes o no guanyaran. Tenen a les seves mans liderar el procés d’independència de les nacions sense estat com els PPCC o Euskal Herria
