Com molts milers d’independentistes, l’any 2018 vaig signar el manifest i vaig participar a l’acte de presentació de la Crida Nacional per la República. Després, per tal de ser membre de l’organització que va acabar dirigint Jordi Sánchez calia afiliar-se i jo no ho vaig arribar a fer. Crec que no he explicat mai públicament el motiu pel qual la Crida em va decebre ja d’entrada, però aquesta setmana han passat coses que m’ho han fet recordar.
La Crida es va presentar en societat un 27 d’octubre, just un any després de la declaració d’independència. En els discursos, en la simbologia, en l’esperit de la gent que hi participava, havia de ser l’instrument principal per a fer efectiva aqueixa declaració d’independència. I malgrat tot, quan es va redactar la ponència política que recollia l’estratègia de la nova organització, la lletra no lligava amb aquesta música.
Crec que enguany farà 25 anys que vaig posar fi a la meua efímera militància en partits independentistes. El meu primer carnet (d’ERC) el vaig tenir tot just complir els 18 anys, però aviat en vaig tenir prou. Des de l’aleshores, tot i les temptacions, no he reincidit. En el cas de la Crida, va ser clarament a causa de la meua mania (molt recomanable) de llegir les coses abans de signar res.
En efecte, la ponència política de la Crida fixava dos objectius estratègics “la llibertat i absolució dels presos polítics i el retorn dels exiliats” i un “Referèndum d’Autodeterminació efectiu i acordat”. Això, lligat a la manca de qualsevol referència a la unilateralitat o al caràcter vigent i vinculat del resultat de l’1O em varen desconcertar prou com per demanar explicacions. Com que l’única resposta que vaig rebre és que aquesta ponència sortia de “la presó”, i no es va canviar, aquí es va acabar la meua relació amb la Crida. De fet, en aquell moment també tenia clar ja que no militaria mai en un partit dirigit des de la presó, raó per la qual posteriorment tampoc no em vaig afiliar a Junts.
Aquesta setmana, el quasi expresident Pere Aragonès ha presentat la seua enèsima proposta de referèndum acordat amb Espanya. Acompanyat de l’ideòleg de la renúncia al dret d’autodeterminació, Joan Ridao, el president autonòmic ha tornat a apel·lar a l’article 92 de la Constitució espanyola, que preveu que el rei d’Espanya pugui convocar referèndums consultius sobre qualsevol tema d’especial transcendència.
L’article 92 és una de les vies que es va explorar fa 10 anys, quan des de Catalunya es varen esgotar els intents de demanar un referèndum acordat amb l’Estat. La intransigència espanyola davant d’aquestes peticions va ser el que va portar a la convocatòria de l’1O i en va servir d’argument legitimador. Per això, després de la declaració d’independència del 2017, apel·lar a aquest precepte de la Constitució espanyola, a banda d’extemporani, sembla especialment desafortunat.
De fet, l’article 92 en qüestió apareix a l’anomenat acord de claredat com una de les vies per fer un referèndum que no sigui d’autodeterminació. I aquest no ho pot ser, perquè l’organitza l’Estat però, sobretot, perquè no és vinculant. Doncs bé, malgrat les crítiques pujades de to que ha rebut aquesta ocurrència de l’executiu d’ERC, curiosament aquesta setmana han estat molt poques les veus que s’han aixecat contra la vella proposta que han recuperat Aragonès i els seus.
Com s’explica aquesta manca de crítica per part de les opcions independentistes que estan a l’oposició? És molt senzill: la proposta resulta que no està tan inspirada per Ridao com per l’acord entre el PSOE i Junts. En concret per l’apartat que diu que a la negociació “Junts proposarà la celebració d’un referèndum d’autodeterminació sobre el futur polític de Catalunya emparat a l’article 92 de la Constitució”. Jugada mestra d’ERC: han posat damunt la taula una proposta que Junts no pot criticar ni dir gaire fort que també és la seua.
Deia la setmana passada que, malgrat la rivalitat electoral i les picabaralles, existeix una unitat real i de fons entre ERC i Junts. I aquesta setmana es confirma que de fet comparteixen l’objectiu de negociar amb el govern del PSOE la sol·licitud d’un referèndum consultiu convocat pel rei d’Espanya. Una proposta de referèndum impossible i inútil que tots els defensors de l’1O hem criticat durament, i que fins fa quatre dies també la criticava Junts.
Fixar com a objectiu l’obtenció d’un referèndum acordat amb Espanya era un error l’any 2018 i ho és ara. Proposar que el convoqui el rei de l’aporellos per la via de l’article 92 és ofensiu per a tota la gent que es va deixar la pell per defensar les urnes contra la policia espanyola. De veritat encara queda ningú que no entengui per què, sense moure’m ni un mil·límetre del que he defensat sempre, he acabat tan lluny d’ERC i Junts?
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Hola Josep ! Fa molt de temps q, t,admiro i et respecto ,encara que a vegades no pensi com tu.Exaptament com en aqt.article.
Si esperem esta d,acord amb tot i tots, no arribarem mai enlloc.
Per q els catalans preferim barallar,nos entre nos
avans d,anar contra l,adversari de veritat?
Unitat si, per baixar banderes no. Apel·lar a l’art.92 parla d’una crisi representativa del sistema polític desentenent-se del projecte històric. Però tenen un problema, els independentistes no ho deixarem de ser mai. I som molts.
Entenc el teu argument i el q penses, Josep! Pero no dius res. De com FEM l’independencia. Jo només i veig una manera: fer la vida tan complicada per Espanya q ells tbe tinguin ingrés en buscar una solucio. I la manera la tenim a tocar: governa el PSOE i no els hi aproven els pressupostos no cap llei important. Cau el PSOE i torna el PP? Fem exactament el mateix. I anem repetint rl procés convertint Espanya en ingovernable. Potser enllevors Europa es començaria preocupar q un país important (4rt? 5e?) no funcioni.
Però si tens una idea millor, per favor ens ho dius!
Dur és haver-ho de reconèixer. Però cal fer honor a la veritat!
Totalment d’acord Josep, voler fer la independència amb una mani l’11 de setembre i després una cervesseta, crec que és necessari altre cosa, jo li diria valor i collons.
Però quina independència? De debò que encara ningú veu que es van rendir i que des de la presó es va pactar la rendició? De debò algú es creu que l’estat espanyol acceptarà qualsevol tipus de consulta? Però ningú s’adona que tenen la credibilitat per sota de zero? Actualment no hi ha CAP partit de l’arc parlamentari capaç de dur a terma la independència de Catalunya. No us diran que s’han rendit perquè si no, ells que l’havien d’aconseguir, ara no tindrien cap raó d’existir. Vist que no han pogut i que pacten amb ells a la mínima que poden, queda demostrat que son tots una colla de xarlatans que tan sols busquen seguir engrescant gent, per omplir menjadores de companys de partit a base de comissions i càrrecs.
Voteu-los si valoreu coses del seu programa, però aparteu la independència, perquè és l’instrument del flautista d’Hamelin. Ja quasi freguen la condició de xarlatans de carruatge del far West.
Jo ja no me’n crec cap que parli d’Independència.
Al senyor Rubèn: la independència no és qüestió de fe, de creença, és qüestió de voluntat. El fet que hi hagi polítics que per les raons que sigui, no complissin amb allò que s’havien compromès es van comprometre a fer-la si el referèndum legal i legítim de l’octubre de 2017 guanyava el SÍ (un sí més que el nombre de nos), noés motiu per a deixar de voler la independència. El que posa en qüestió no és la independència sinó uns polítics concrets.
Pel que fa a l’article del senyor Costa entenc molt bé la seva posició perquè em trobo en una situació similar d’ençà aquell 27 d’octubre, i després de més de sis anys de paciència i d’intentar entendre les raons que podien justificar que no es fes efectiva la independència proclamada la paciència se m’ha acabat. Em sembla que no podem continuar donant crèdit quan el que se’ns posa a davant són contradiccions com una casa de pagés que contradiuen una vegada i una altra allò que havíem afirmat i defensat. Que el referèndum pactat amb Espanya era una quimera ho vam veure clar fa com a mínim 15 anys i tanmateix ho vam intentar i els fets ens van demostrar que efectivament era una quimera i per això vam acabar creant l’ANC i iniciant el camí cap a la independència. Tot va anar bé fins al moment que es va deixar el timó en mans dels partits i dels polítics, però vam seguir confiant i donant crèdit i durant sis anys hem intentat redreçar la situació i fer entendre que les independències no es fan pactant amb l’estat ocupant, que no es pot deixar el moviment d’alliberament nacional en mans dels partits i dels polítics, que no es pot pretendre fer la independència a partir de les institucions autonòmiques i per tant sota el control de l’estat opressor.Tipa d’eslògans que com el “No passaran” no són res mé que fum. “Els carrers seran sempre nostres”, “La independència no es demana, es pren”, “Som un sol poble”,…