Es difícil esperar millors circumstàncies que les actuals per forçar un referèndum acordat. Una nova negativa el descartaria definitivament i legitimaria la via unilateral com l’única possibilitat per al procés.
El procés sobiranista català s’ha carregat de raó a l’hora de reclamar una resolució democràtica a les seves aspiracions. Des les consultes populars per municipis i les grans manifestacions, fins a la consulta del 9-N i el referèndum de l’1-O, passant per les successives eleccions “plebiscitàries”: a les del 27 de setembre de 2015 i del 21 de desembre de 2017, majoria absoluta en escons i majoria simple en vots; finalment, a les més recents del 14 de febrer de 2021, doble majoria absoluta.
Tanmateix, des del Seminari d’Esquerres I-S-R (independentistes, sobiranistes, republicanes) creiem convenient que hi hagi una nova oportunitat per certificar la voluntat del poble català de manera inobjectable. Tot reiterant que els resultats esmentats són prou eloqüents i vàlids, entenem que la millor manera de combatre les objeccions és votant un altre cop.
El moment sembla especialment adequat ja que les condicions polítiques a les Corts espanyoles són les més favorables possibles (o més ben dit, les menys desfavorables possibles) a un eventual referèndum: n’és partidari el soci minoritari del govern actual i també molts dels suports parlamentaris externs. Altrament dit, una negativa en aquestes circumstàncies tancaria definitivament la porta a tota expectativa de referèndum acordat.
Igualment, en els darrers anys el desprestigi del règim del 78 afecta ja diversos àmbits i institucions. La brutal actuació policial de l’1 d’octubre no ha estat esmenada sinó reiterada en accions posteriors. En paral·lel, la repressió política i judicial ha merescut ja reprimendes internacionals. Mentre els casos de corrupció no deixen de créixer, afectant fins i tot la monarquia mateixa.
Sembla també, doncs, el moment adequat per interpel·lar la UE. Una negativa faria evident que l’EE és incapaç de resoldre internament el conflicte de forma democràtica. I ja és evident que la via repressiva afecta la credibilitat del conjunt de la UE. D’altra banda, el precedent d’Escòcia i les expectatives a Irlanda, palesen que el dret a l’autodeterminació no es pot limitar a les colònies ultramarines. Més general, la protecció de les minories nacionals està prenent ja carta de naturalesa.
Tanmateix, per fer efectives aquestes circumstàncies esperançadores, caldrà una àmplia campanya de suport institucional i social. Ben possible si atenem a la demoscòpia o recordem les mobilitzacions del 3 d’octubre de 2017.
Malgrat tot, els portaveus governamentals anticipen una nova negativa, amb independència dels suports polítics i socials que aplegui la petició. Cal preveure, doncs, un escenari en què la via del referèndum acordat quedi definitivament descartada. Quedaria així legitimada l’acció unilateral de les institucions i la societat catalana. Per exemple, una nova convocatòria unilateral del referèndum o l’entrada en vigor de la DUI.
Ben conscients que aquesta legitimitat no assegura l’efectivitat de l’acció, cal dir també que obre la porta a possibles suports i aliances que poden, ajudar a aquesta efectivitat. De fet ja s’estan teixint complicitats amb altres forces rupturistes a l’EE. I ja s’ha dit que la qüestió catalana ha guanyat protagonisme i respecte internacional: ja no se’ns veu com una regió rica insolidària que vol separar-se, sinó com una minoria nacional oprimida per un estat amb tics neo-franquistes.
Per estendre’ls encara més, cal relligar la lluita pels drets democràtics i nacionals amb les millores socials com, per exemple, les esquerres van fer contra el franquisme. Així, les peticions d’amnistia i referèndum per part de la Generalitat han d’anar acompanyades d’una agenda social a curt i mitjà termini, en particular per combatre la crisi socioeconòmica derivada de la Covid19.
En definitiva, una de les primeres accions del nou Parlament hauria de ser la petició d’un referèndum d’autodeterminació acordat, paral·lela a l’exigència d’amnistia i a un pla de xoc de millores socials, i acompanyada d’una interpel·lació a l’UE i d’una àmplia campanya de suport. Ben entès que molt probablement és la darrera oportunitat per a aquesta via.
Josep Ferrer (president d’AExRC)
