Si no vàreu tenir l’oportunitat de llegir la resolució de la Junta Electoral Central que prohibia al president legítim, Carles Puigdemont, concórrer a les eleccions europees, us ho recomano enormement.
El text era un despropòsit equiparable a les obres de ciència-ficció de Pablo Llarena. De fet, era tan bèstia que els vots particulars del president, vicepresident i dues vocals de la JEC avançaven el caràcter prevaricador del text. No només argumentava que “cap espanyol major d’edat pot ser privat de la seva condició d’elector”, rematava amb molta contundència la seva oposició a la decisió: “tot i que la JEC, segons l’art 19.1 de la LOREG té potestat per dirigir i supervisar l’actuació de l’Oficina del Cens Electoral, manca de competències per acordar l’exclusió del cens d’un ciutadà”.
La jugada bruta -l’enèsima contra Puigdemont- era tan matussera que ha caigut pel seu propi pes. Quan l’exili va presentar batalla contra la resolució, amb una llista improvisada a última hora, el deliri de la JEC va esdevenir una mena de patata calenta on fins i tot el Tribunal Suprem s’hi va desentendre.
La justícia madrilenya ha donat la raó al Suprem i Puigdemont es podrà presentar. La precampanya ha sortit gratuïta, ara la campanya s’ha de centrar a omplir les urnes amb el màxim de vots per a l’exili.
De la mateixa manera que el vicepresident legítim, Oriol Junqueras, va fondre les urnes a les generals amb 1.014.462 vots. Ara és moment que Europa vegi com el president a l’exili entra per la porta gran del Parlament europeu amb un altre milió rere l’esquena.
La imatge que en quedarà d’aquest cicle electoral és que la presó va guanyar a l’Estat i l’exili s’ha imposat a Europa. I, tot i que els volen callats i sense molestar, Junqueras al Congreso i Puigdemont a l’Eurocambra engrandiran la causa catalana.
