He seguit de cua d’ull l’entronització pòstuma que l’Estat francès ha concedit a Missac Manouchian traslladant solemnement les seves restes, vuitanta anys després del seu afusellament per part dels ocupants alemanys, al Panteó del Mausoleu de París; prop d’on reposa des de 1964 el màrtir més consagrat de la Resistència, el llegendari Jean Moulin. La particularitat de Manouchian, supervivent infantil del genocidi armeni, poeta i determinat militant comunista, és que mai no va posseir la ciutadania francesa i que, com bona part dels components del grup que comandava, era considerat com un pertorbador metec, aliè al cos nacional, per part del règim de Vichy. Més enllà que alguns observadors han criticat una certa glamourització de tot plegat, el que ha polaritzat l’atenció de l’opinió pública ha estat la disruptiva presència a la cerimònia de Marine Le Pen, la líder del postfeixisme gal, absolutament als antípodes dels valors d’alliberament encarnats pel lluitador homenatjat.
En realitat, però, almenys des del meu punt de vista, el que resulta tan o més xocant és que, en un context en el qual, de la mà del partit del mateix Emmanuel Macron, la legalitat de l’hexàgon està experimentant un enduriment sense precedents en relació al tractament de la immigració, el seu govern hagi impulsat amb bombo i platerets una operació de màrqueting memorial d’aquest calat. I això perquè, no ens enganyéssim pas, els Manouchian i companyia d’ahir tenen força més en comú amb els criminalitzats il·legals d’avui que no pas amb l’establishment amb cuidat accent parisenc que ara els fa la gara-gara mentre es deixa arrossegar pels qui escampen la islamofòbia més grollera amb la teoria aquella del gran reemplaçament.
No em demaneu perquè però hi he rumiat aquests darrers dies a propòsit del 50è aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich. I és que entenc prou bé el plany dels seus antics companys llibertaris als quals dol en l’ànima que, passats els anys, la seva memòria s’hagi anat diluint de manera inversament proporcional a l’extensió del coneixement públic de la seva figura. Em refereixo, naturalment, a la seva memòria més política, al seu vessant de militant anarquista, no sols antifranquista sinó també anticapitalista i revolucionari. És evident que Salvador, aquella pel·lícula de 2006 en què la sentimentalitat al voltant de la seva mort passava molt per davant de qüestions d’identitat ideològica, va constituir la fita més paradigmàtica per a l’elevació del personatge als altars del mainstream de les generacions que no van viure directament la dictadura. El seu retrat com a jove víctima innocent atrapada fatalment entre els cruels engranatges del franquisme, amb tot, deixava molt en segon terme allò que tenia de més essencial i subversiu: la seva manera de mirar les coses del món i d’actuar amb radicalitat i compromís per tal de transformar-les.
La seva evolució, vist des d’aquest angle, i guardades totes les distàncies, no ha estat tan diferent de la d’altres grans icones del combat per l’emancipació humana i la justícia social, cas del Che Guevara, Mandela o el mateix Bobby Sands, la memòria dels quals, fora del temps i l’espai que els va fer possibles, ha oscil·lat entre la glorificació mitificada al si dels cercles d’activistes més implicats i una certa edulcorització mediàtica apta, fins i tot, per servir de reclam per al consum de masses.
Quina memòria ha fet més sort, doncs, la de Manouchian o la de Puig Antich? Fa de mal dir, la veritat. Penso, per expressar-ho amb una fórmula d’ús comú, que les dues carreguen els seus perills i les seves oportunitats. La de Manouchian pot acabar deformada sota el pes de l’imponent panteó d’un Estat amb tics postdemocràtics que menysprea els més febles, criminalitza la pobresa i té una por cerval de la diversitat. La de Puig Antich, en canvi, corre el risc de ser banalitzada, amb les arestes més punxegudes de la seva personalitat convenientment escapçades.
Per contra, el comunista apàtrida que va morir als rengles de la Resistència francesa podria ser fàcilment recuperat per part d’aquells moviments ciutadans que malden per aturar la nova extrema dreta i defensen els drets socials i de ciutadania per a tothom. I, en fi, l’anarquista català, també podria esdevenir un dels puntals més emblemàtics d’una memòria democràtica amb majúscules que tibés les costures d’un Règim del 78 que va deixar impune el sistema de poder al qual havien servit els seus botxins.
No oblidéssim pas, en aquest sentit, que el moviment llibertari, tal i com també es va intentar fer amb l’independentisme català d’aquell període, va ser una tradició política que el règim de la primeríssima Transició va tenir molta cura a neutralitzar sense contemplacions ja a finals dels anys setanta, inclús abans de la mateixa aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut del 79.
Jo, per si de cas, m’apresso a aclarir que mai no empresonaria Salvador Puig Antich en cap mausoleu nacional. I, partidari com soc de la República Catalana, m’estimaria més incorpora la bandera negra que sempre va dur al cor, al costat de totes aquelles altres que també simbolitzen la llibertat, al nostre combat de cada dia per construir un país millor.
