A Catalunya cada cop som més habitants, més vells, amb més pobres i més desigualtats, amb estils de vida no sempre adequats, i més sotmesos a les conseqüències de l’impacte de l’acció antropogènica.
Som uns 7,8 milions d’habitants. Malgrat l’impacte de la COVID continuem creixent, tot i tenir un creixentment vegetatiu negatiu —és a dir, ens morim més dels que naixem— tenim un saldo migratori força positiu que ens fa augmentar. Es calcula que el 2040 serem uns 8,4 milions. A més, un 19% tenim més de 65 anys. Fa 10 anys eren un 17,5%. Quasi un 6% del total té més de 80 anys. Cada cop més vells i amb més malalties cròniques. I més dependents.
Quasi un 20% de la nostra població viu per sota el llindar de pobresa, un punt més que l’any 2015, i l’índex de Gini, l’indicador que ens serveix per plasmar les desigualtats socials és, a Catalunya, de 30 i el 2015 era de 32,3. Recordem que com més baix, més proper a “0”, més igualitari. En canvi, com més alt i proper al 100, més desigual. Espanya està en 32. A Catalunya estem en la mitjana de la Unió Europea.
Els nostres estils de vida tampoc són prou saludables: Dietes cada cop més calòriques, amb excés de carns roges i sucres, i unes taxes, cada cop més altes, de sedentarisme, que comporten una major tendència al sobrepès i l’obesitat.
Tot plegat vol dir major risc de patir hipertensió arterial, diabetis, determinats tipus de càncer, cardiopaties isquèmiques, accidents vasculars cerebrals… Afegim-hi el consum de tabac i alcohol, com a importants factors de risc de malaltia i mort.
El conjunt de factors, però, més importants referits al futur de la salut a Catalunya, com a la resta del planeta, són els relacionats amb el canvi climàtic. Per començar, la contaminació, especialment la produïda pels gasos d’efecte hivernacle, que són responsables de l’escalfament global i del canvi climàtic i que s’agreugen a la ciutat per l’efecte “illa de calor” i la “càpsula de gasos”, amb intensificació dels efectes de la contaminació a les urbs. Al·lèrgies i malalties respiratòries, cardíaques i del sistema nerviós en són el resultat.
Aquest canvi climàtic fa que els episodis de fred i calor extrems (més de 5.000 morts atribuïbles a la calor a Catalunya el 2022) siguin cada cop més freqüents, com també ho són les sequeres i inundacions, que afecten la quantitat i qualitat de l’aigua de consum i de l’agricultura.
Fenòmens com la desforestació, els canvis d’usos de la terra, les sequeres i les inundacions, afegits a la globalització afavoreixen la proliferació de vectors exòtics als nostres territoris i l’eclosió de malalties infeccioses emergents i pandèmies com poden ser dengue, zika i chikungunya relacionades amb el mosquit tigre, febre del Nil Occidental o febre botonosa mediterrània, malaltia de Lyme o febre de Crimea-Congo en relació amb paparres.
A aquests fenòmens de canvi climàtic es deuen bona part a les migracions, relacionades amb sequeres i conflictes bèl·lics, sovint per la lluita pels recursos naturals, la carència d’aigua, la pobresa i la fam. Aquests corrents migratoris òbviament tenen com a destí països desenvolupats com el nostre.
Més malalties, més gent per atendre. Aquest és el nostre panorama en uns pocs anys, que ara ja comencem a veure. Què hi podem fer?
La crisi de la Covid ens ha mostrat quins són els nostres principals punts febles: manca de professionals i de finançament. El nostre és un sistema de cobertura universal i gratuït en el moment de l’assistència. Això és fonamental. Cal haver viscut a l’estranger per comparar i veure el que tenim i del que no sempre parlem bé.
Però hi ha un problema essencial: No tenim professionals, especialment metges i infermers. En 5 anys es jubilaran 8.000 metges, un 20 – 30% del total actiu actual. Cada any entren a les universitats catalanes uns 1.500 estudiants de medicina. Un miler acaben la carrera. Molts d’aquests procedeixen de fora de Catalunya i marxaran en acabar. Aquests nous metges cal que s’especialitzin. El sistema MIR, reconegut com de bona qualitat, és de districte únic per tot l’Estat Espanyol. Moltes de les places de Catalunya són ocupades per gent de fora del Principat o de fora de l’Estat. El recanvi és insuficient. El mateix passa amb la infermeria.
Ens cal una acció ferma per a obrir les portes a més alumnes. Això vol dir obrir els contingents de les facultats de medicina i escoles d’infermeria sense baixar el llindar de coneixements. En el cas dels metges, a més, cal incrementar les places de formació especialitzada, de MIR, i això comporta un conflicte amb l’Estat, que és qui manté les competències en aquest terreny. No n’hi ha prou amb tenir més professionals. Cal capacitat de retenció, és a dir, condicions laborals competitives, possibilitats reals de conciliació, carreres professionals satisfactòries…
El desllorigador principal, però, és el fet de disposar de recursos econòmics suficients per poder-ho fer, la qual cosa implica superar un dèficit de més de 5.000 milions d’euros anuals.
Els reptes són importants. La nostra capacitat de resposta possiblement és insuficient. Ens cal assolir la capacitat de poder decidir des de posicions més properes a la nostra realitat i disposar dels recursos corresponents. A això se li diu autodeterminació. I aquest és un problema de salut pública.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
