Diu el Govern de la Generalitat, suposadament independentista i progressista, que vol fer costat a l’esport femení. Ho diu però no és cert. Ho diu però no el vol ajudar amb mesures útils, concretes, no vol prendre decisions que afavoreixin realment la igualtat entre les dones i els homes esportistes, com ara, per exemple, ara m’ho invento, substituir durant tot un mes, a l’any, totes les retransmissions esportives masculines per retransmissions femenines. No. No, això no, això de cap de les maneres, que ens podríem quedar només amb onze mesos del primer equip del Barça i en volem els dotze, i els tretze de dotze si això fos aritmèticament possible. La dosi de droga és la dosi. Aleshores davant d’aquesta contradicció feridora, els nostres polítics, tan independentistes, tan progressistes, tan guapos, no digueu que no són guapos, fan el que fan sempre. Volen els peixos sense mullar-se el cul, i volen continuar sense fer res però que no sigui dit, volen poder presumir —presumir, aquesta és la paraula— d’haver fet alguna cosa. És aleshores quan entra en escena la col·laboració malèfica de la publicitat. Publicitat al servei de la política, que aleshores es transforma en propaganda. Algú convenç tot el Govern de Catalunya, en ple, perquè es fotografiï fent alguna cosa estranya, per captar l’atenció pública, per fer veure que fan, quan en realitat no estan fent res, quan en realitat només es fan una foto i prou, que és molt cansat, nano, nana, i després cap a fer un bon tec que ser conseller desgasta molt i ja tinc taula reservada i parada. Es fan la foto i ja està. Collons, no vindrà ara d’una foto. Serà per fotos. I el que et diuen tots els consellers i conselleres tapant-se l’ullet —el de la cara— és que tot això de l’esport femení, ciutadà, ciutadana, és cosa teva, que tu, contribuent, pagador, votant, tu, i només tu, facis més cas de l’esport femení, perquè si tu no ho fas t’estàs perdent la meitat de l’espectacle. Ells se’n renten les mans i es fan la famosa foto per poder-la ensenyar.
I allà tenim l’honorable Miquel Buch —que en bon català vol dir un tros de fusta buida per dins— tot ben retratat, tapant-se l’ullet de la cara. Demostrant, amb fets, i no amb paraules, la més absoluta indiferència cap als ulls perduts dels ciutadans que l’han votat. Qualsevol altra part de l’anatomia humana podia haver assenyalat en Buch, qualsevol menys l’ull. A sobre somriu, l’honorable senyor, fent cara de savi. El fetge no se li veu i és un descans. Al quefe de la pasma li sembla adient, correcte, decent, parlar del dogal a la casa del penjat, li sembla que ell res, que ell no té res a veure amb els responsables d’haver buidat sis ulls catalans. Quan perds un ull es veu que fa molta gràcia, que et pixes de riure, i per això l’humorista Antonio Fraguas de Pablo, conegut com a Forges, abans d’anar de pet a l’infern es va burlar d’un independentista, de Roger Español, perquè havia perdut l’ull durant les pallisses policials.
A les fotos també he vist l’honorable consellera, Ester Capellla, hola-què-tal-com-estàs, que permet que la prohibició de les bales de goma decretada pel sobirà Parlament de Catalunya sigui paper mullat, que permet que la justícia espanyola sigui el costat ample de l’embut i la catalana, l’estret. Com hauria fet qualsevol governador civil instal·lat a Barcelona. Sí, Capella, t’estàs perdent molt més que la meitat de l’espectacle quan t’apliquen la llei de l’embut, la llei colonial i repressiva d’Espanya. No sé de què rius. I mentre això passa, tots els del Govern calleu però us feu fotos. Per una foto, per una sola foto, un tal Duran i Lleida va ser desnonat de la suite del Palace on estava incrustat des de feia anys i panys. Perquè la miopia política, la falta d’ulls a la cara es paga cara. Cara com un ull de la cara. Per aquesta foto, francament, avui, no us puc mirar més l’ullet que m’ensenyeu els del Govern. Sembla mort i sense ànima. Un ull de vidre, un ull sense humanitat. Una comèdia, tat-tat, que no fa gens de gràcia.
