Un fracàs tant anunciat com estrepitós

Quan el 2004 l’ERC capitanejada per Carod-Rovira va obtenir a les eleccions estatals un resultat millor que el del 23 de juliol, Catalunya encara era majoritàriament monàrquica, autonomista i conservadora. Hi imperava la convicció que calia anar esgarrapant transferències i recursos a l’Estat, mitjançant pactes de legislatura (l’estratègia de CiU) o mitjançant la designació de ministres catalans (l’estratègia del PSC) Per això, la patacada que s’ha endut ERC, amb la pèrdua de més de quatre-cents mil vots, si s’emmarca en la profunda transformació sociològica de la societat catalana, amb un catalanisme que ja és majoritàriament republicà, sobiranista i rupturista, adquireix la naturalesa de tragèdia.

Ha estat una tragèdia per triplicat. Per al partit, perquè ha aniquilat el seu afany de ser hegemònic, per a l’independentisme, perquè ha deixat una de les seves dues principals potes masegada, i per al país, perquè ha certificat que els seus sectors populars autòctons constitueixen un artefacte polític completament inútil com a classe dirigent i son completament incapaços de fer-lo avançar nacionalment. Aquest darrer fracàs és el més dolorós de tots, perquè exemplifica, en perspectiva històrica, el de tota una part de la societat que, des dels anys trenta ençà, mai no havia tingut l’oportunitat de gestionar el poder de debò i havia estat la gran perdedora de la guerra civil.

Quan tornarà a donar-se una conjuntura com aquesta amb l’espanyolisme metropolità d’esquerres afeblit i atrinxerat als seus bastions municipalistes i la mitjana i la mitjana-alta burgesia nacionalista, escindida entre els partidaris d’unilateralisme poc o molt retòric i els nostàlgics del vell peix al cove convergent? Ves a saber, però ocasions com aquesta de vegades tarden anys i panys a repetir-se. L’ensulsiada en aquestes darreres eleccions de l’independentisme d’esquerra estava cantada i la podia veure qualsevol, menys la cúpula dirigent d’ERC, que encara resta perplexa pel xàfec però es incapaç de reaccionar perquè viu en una bombolla partidista profundament sectària i reclosa en si mateixa. ERC deu ser el partit d’Europa que en menys poc temps ha malbaratat més capital polític i ho ha fet amb més arrogància. I l’ha malbaratat perquè ha comés múltiples errades. De fet, n’ha comès tantes que ja no podia cometre’n més.

Podem començar pel desarmament ideològic, que fa plorar perquè no té cap consistència intel·lectual ni sociològica i es fruït d’un seguit de complexes davant de les acusacions de l’esquerra anacional i l’espanyolista catalanes i d’un seguit de dogmes sense cap fonament, que algú s’ha enginyat i altres han anat repetint sense contrastar-los. Un partit que bona dels qui van refundar-lo provenien d’un altre que es deia Nacionalistes d’Esquerra i que segueix reivindicant els PPCC com a marc nacional, ara resulta que abomina el nacionalisme i ja només es declara independentista. Alguns dels seus dirigents, sense cap mena de vergonya, han afirmat que això del nacionalisme a Europa genera repulsió, ignorant que els europeus saben distingir perfectament entre els nacionalismes d’emancipació i els imperialistes o els expansius. Si no fos així, la UE no hauria legitimat els processos de secessió d’Eslovènia, Croàcia o Estònia, per anomenar-ne alguns, ni hauria beneït la reunificació d’Alemanya, ni hauria donat suport a Ucraïna davant l’agressió russa. Europa sap perfectament que de nacionalismes n’hi ha de moltes menes i sap destriar entre el legítim dret de tots els alemanys a tenir un mateix estat, i l’annexió dels Sudets o l’Anschluus dels anys trenta. D’altra banda, quina millor manera hi ha de de constituir-se com un Grup Objectivament Identificable (un GOI, segons els tribunals europeus) que reivindicant-se com una nació sense estat? Només poden permetre’s el luxe de no exercir de nacionalistes els membres d’una nació que gaudeix d’un estat fet a la seva mida. Per a la resta, sobretot si formen part d’un que els oprimeix, ser i proclamar-se nacionalista i exercir-ne és un deure indefugible, perquè els hi va la supervivència com a poble.

Encara resulta més patètic i ridícul el gir ideològic d’ERC consistent en qualificar despectivament l’independentisme que defensa la llengua i la cultura autòctones,  d’identitari. Amb aquest gir ridiculitzen el combat de tots els independentistes històrics, que van mantenir encesa la flama de la identitat, que durant dècades van identificar-se com a catalans que no eren nacionalment espanyols i que no combregaven ni amb la llengua ni amb la cultura d’Espanya. D’altra banda, la immensa majoria de dirigents d’ERC provenen de famílies catalanoparlants que dins de la llar conreaven una catalanitat ètnica (paraula ara proscrita) fonamentada en la llengua, els costums i els trets culturals autòctons. Malgrat que els pares potser no eren independentistes, havien servat una identitat prou catalana per tal que servís de substrat sociològic i cultural on plantar-hi la llavor independentista. És a dir, blasmant l’element identitari reneguen dels seus orígens i impugnen dècades de lluita de l’independentisme irredempt i heroic.

En lloc, doncs, de pronunciar-se partidaris d’una Catalunya sobirana on la ciutadania amb una forta identitat nacional lingüística i cultural, se sumi a aquella altra que opti per identificar-se amb les oportunitats de prosperar econòmicament i democràticament pel que fa als drets i llibertats civils que pugui oferir-los, sense renunciar a la identitat d’origen, han preferit desqualificar els primers titllant-los de purs.  Per acabar-ho d’adobar, l’independentisme d’esquerra segueix vindicant els Països Catalans com a marc nacional, sense adonar-se que l’únic nexe específic que els uneix és el tan blasmat nacionalisme identitari (que rebutgen al Principal) perquè descansa en l’assumpció que parlem la mateixa llengua, compartim elements culturals i uns mateixos orígens històrics i els repoblaments es feren, en bona part, amb les mateixes estirps. És a dir, els lligams pouen dels elements més definitoris del nacionalisme clàssic: llengua, cultura, història i avantpassats comuns.

Però la seva patètica deriva ideològica no n’ha tingut prou abjurant del nacionalisme i la identitat d’arrel lingüística, sinó que ara també abraça la Catalunya sencera, com a excusa per posposar el nou embat per l’autodeterminació i l’assoliment de la sobirania. Pel que es veu, ignora que bona part de l’espanyolisme es d’arrel ètnica i visceral i, per tant, no l’estovaran amb polítiques socials ni amb discursos que apel·lin a millorar les condicions de vida. El vot que va aglutinar Ciutadans combrega amb un espanyolisme totalitari que no solament es nacionalment irreductible, sinó que està disposat a aplaudir qualsevol forma de repressió policial, judicial o política per subjugar l’independentisme, encara que el darrer gaudeixi d’una majoria electoral i social absoluta. És a dir, el problema no es pas que se sentin nacionalment espanyols, sinó que estan disposats a obligar-nos a ser-ne, mitjançant la violència del seu estat,  als qui ens sentim nacionalment catalans, encara que siguem més que ells. Per tant, la Catalunya sencera o serà espanyola o no serà mai, perquè no accediran voluntàriament a formar d’una Catalunya sobirana i si de cas aquesta acaba existint, haurem d’arrossegar-los-hi mentre pugnen per impedir-ho ves a saber com. Aquest espanyolisme ètnic profundament anticatalanista només pot combatre’s lliurant la batalla dels símbols, dels marcs mentals, dels imaginaris mediàtics i no pas amb polítiques redistributives que l’independentisme d’esquerra ha de fer per convicció i no pas amb l’absurda pretensió que modificarà sentiments i prejudicis fondament incrustats.

Anem cap a les errades estratègiques. S’han preguntat els estrategs de pa sucat amb oli d’ERC, quants anys tardarà a tornar a radicalitzar-se la burgesia mitjana i mitjana alta que liderava Mas?  S’han preguntat, també, quant tardaran a tenir de nou al PSC arraulit al seus feus metropolitans i amb una presència residual a gran part del país? La seva incapacitat per entendre l’abast dels cicles històrics i la conjunció de factors que els caracteritzen, ha dut a ERC a balafiar una oportunitat única com la que ha tingut a les mans i ha deixar que s’escolés sense traure’n profit, mentre restaven obcecats per esdevenir hegemònics. Tenien un país disposat a seguir-los per conquerir la sobirania i han preferit consolidar el partit per tal d’acaparar el màxim de poder institucional autonòmic i de càrrecs i fustigar la resta d’independentistes.

En lloc de rematar el PSC i escanyar-lo socialment i políticament, desallotjant-lo mitjançant les urnes de tots els òrgans de poder institucional i de la societat civil – això es privant-lo d’assessors, càrrecs retribuïts i capacitat per subvencionar o controlar les entitats i els mitjans afins a l’espanyolisme – hi han pactat fins a ressuscitar-lo. Sembla que no ha entès que els indults (merescuts però insuficients) a qui han beneficiat més és a l’Estat, que havia estat desacreditat políticament pel Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU i pel Consell d’Europa, alhora que els seus tribunals eren humiliats pels homònims europeus, cada cop que refusaven acatar les ordres de detenció dels exiliats que els lliuraven.

En lloc de competir lleialment amb Junts, per tal que uns ocupessin l’espai corresponent al centre dreta liberal i els altres el propi del centre esquerra socialdemòcrata, s’han dedicat a fer-se la guitza i la traveta. Com a resultat d’això, a les darreres municipals la patacada electoral rebuda encara ressona arreu, malgrat que a la seu d’ERC no s’han ni immutat, perquè han pogut abocar-se a repartir-se diputacions i consells comarcals amb el PSC, a qui han ajudat a ressorgir després d’haver estat a l’UCI durant el Procés. Com menys vots i alcaldies, més càrrecs esplèndidament peixats als òrgans supramunicipals i tothom content i mut.

ERC no ha entès conceptes bàsics de manual revolucionari, com que si desmobilitza, apaivaga, destensa i assossega, els catalans es preguntaran per què han de votar un partit amb un ideari teòricament rupturista que diu voler liderar una revolta pacífica i democràtica per assolir una república sobirana. Per aplicar polítiques socials i redistributives ja hi han, per exemple, els Comuns o el PSC. Per negociar peix al cove, Catalunya ja s’espavilarà a crear una nova CiU. D’altra banda, quin incentiu pot tenir l’Estat i la constel·lació de poders que els sostenen per tal de negociar una sortida al conflicte de sobiranies Catalunya/Espanya que no sigui humiliant per a nosaltres, si no els convencem que podem i volem mantenir una confrontació de llarg abast que els faci, si més no, trontollar o els destorbi profundament? Caldria demanar a les ments brillants que han parit la taula de diàleg, que ha estat una presa de pèl colossal, quants conflictes enquistats coneixen que s’hagin resolt de forma negociada i satisfactòria per a l’oprimit, sense haver estat precedits d’una pugna aferrissada i sostinguda en el temps?

Però si l’estratègia negociadora ha estat nefasta, l’eixamplament de la base sociològica de l’independentisme mitjançant allò que havia de ser una bona gestió, ha tingut uns resultats encara pitjors. A qui se li pot ocórrer enemistar-se amb el col·lectiu docent, on tenien moltes complicitats inicials, imposant des de la supèrbia modificacions de calendaris, de criteris pedagògics i d’aspectes organitzatius polèmics? Com han pogut decebre tant a un col·lectiu mal pagat, injustament devaluat i angoixat per la manca de recursos amb què afrontar una diversitat alarmant, que amenaça la qualitat de l’ensenyament, la convivència als centres i l’autoritat dels professors, abocats a haver de preocupar-se més de la salut psicològica, les conductes cíviques, les condicions familiars i la cohesió social dels alumnes,  que no pas de la transmissió de coneixements?

Ara bé, si les errades devastadores pel que fa a l’estratègia i al gir ideològic, han pesat molt negativament en ERC, el nou model de partit que han bastit ha acabat de degradar-la. Abans de l’ensulsiada a les municipals, més de la meitat dels militants i dues terceres parts dels que son actius, tenien càrrec. La munió de càrrecs electes, orgànics i designats per governar, han acabat apoderant-se del partit de tal manera que l’aparell, que no és sinó l’estructura fortament jerarquitzada i disciplinada que agrupa tots aquests càrrecs, ha engolit el partit. Se l’han menjat, literalment. Avui ERC com a partit de masses en realitat no existeix, perquè només és una organització amb un cap molt gros i un cos esquifit, sense contacte amb la població, i ha esdevingut una organització purament de quadres. No cal dir que això significa que el debat ha estat substituït per la consigna, el pluralisme per la unanimitat, la opinió pel dogma, la discrepància per l’adhesió submisa. I si això hi afegim que la gran majoria dels càrrecs electes i de govern, plens de llicenciats en Polítiques i Periodisme que no saben que es guanyar-se les garrofes fora de la política, guanyen de dos a tres cops més del que guanyarien treballant segons la seva qualificació, entendrem perfectament perquè les dues desfetes electorals, que en un ens viu i amb capacitat crítica haurien comportat propostes de dimissió i una revisió a fons de l’acció política, no han provocat cap debat intern seriós. Un partit amb aquesta composició és una organització dialècticament morta sense capacitat d’esmenar-se ni de corregir el rumb si la societat li gira l’esquena, perquè els quadres volen assegurar-se la feina com sigui i no arriscar-se a perdre el sou per haver dissentit.

ERC havia estat l’avantguarda de l’independentisme republicà i estava plena d’idealistes capaços de mantenir viu el partit, sotmetent a una crítica permanent els seus dirigents i els seus quadres, que només representaven una part petita de la militància. Per això la Direcció no va poder esborrar el caràcter assembleari dels seus congressos ni imposar un vot favorable a l’estatut del 2006. Avui això seria impensable i els dirigents que han apostat per la taula de diàleg, que ha estat l’ensarronada política més gran dels darrers anys, avui no tenen cap contestació interna ni ningú no els ha exigit de passar comptes. Personatges com Sol, Rufian, Jordà i Junqueras en un altre partit que no funcionés com una orde religiosa, ja  haurien posat els càrrecs a disposició de la militància, haurien assumit humilment les culpes i convocat un congrés extraordinari per debatre les causes del daltabaix. I m’he deixat d’esmentar en Tardà, com el cas a part més paradigmàtic. Resulta que en Tardà, un dels més ferms partidaris del segon tripartit i d’investir Montilla, va ser l’únic que, mentre en Puigcercós, Ridao, Huguet i Benach, van ser prou valents per atribuir-se la culpa de la desfeta electoral del 2011 i van acabar abandonant la direcció, ell va camuflar-se ideològicament i, en lloc de seguir amb la matraca gastada del republicanisme confederal, durant un temps va abanderar l’independentisme insurreccional. Va saber, doncs, espolsar-se les puces del tripartit fins a erigir-se com el gran tòtem polític a Madrid i adquirir una rellevància immerescuda, perquè no pot presumir, malgrat la seva notorietat exagerada, d’haver obtingut cap trumfo substancial per a Catalunya en l’àmbit nacional.

ERC ha esdevingut una eina esmussada i rovellada que ja només frena nacionalment, alhora que els darrers resultats electorals han demostrat que, en lloc d’eixamplar l’independentisme a l’àrea metropolitana, l’únic que ha aconseguit es encongir-lo a la resta del país. Junqueras, Sol, Rufian i Tardà i els membres del govern de la Generalitat que en fan seguidisme, ja tenen coll avall un tercer tripartit. Per això s’han abraçat al PSC, a qui han ressuscitat nacionalment, i per això segueixen fustigant a Junts, malgrat que avui ja no representa l’antiga CiU i encara oneja l’ensenya de la confrontació. Davant el fracàs d’ERC, que en les properes eleccions al parlament català perdrà el carro (la presidència de la Generalitat) perquè els bous i les esquelles ja els ha perdut a les municipals i a les estatals, en Salvador Illa, l’espanyolista de retòrica agra, ànima servil i vocació opressora, ja es frega les mans i sap que presidirà la Generalitat. Els dirigents d’ERC i la cort submisa de centenars de càrrecs que els acomboien i adulen, tot i la propera patacada electoral que ja s’endevina, respiren tranquils perquè saben que abans Junts no aterri al neoautonomisme i pugui cosir l’antic espai convergent que va estripar el procés i el PSC es llevi la taca ominosa del 155 al rerepaís, tenen quatre o potser vuit anys de marge per anar demorant la crua tornada al món laboral dels llicenciats en Polítiques o Periodisme, quan els rellevin de diputats, assessors, consellers o directors generals.