Romandre allà dins d’aquella rònega Sala 2ª del Tribunal Suprem requereix tenir un estómac fort. Els estómacs del nostre Govern electe s’hi ha convertit perquè acumulen la càrrega de més d’un any de presó preventiva amb dures condicions i vagues de fam.
Ara, al reveure’ls, als re-viure’ls, tinc novament aquell dolor silenciós, colpidor, que prové de molt endins. Els observo, reflexiono, i pesa molt el llenguatge no-verbal en aquesta escena d’ahir que perdurarà temps. Un Silenci que trec en aquestes ratlles, un Silenci extremadament colpit. Un Silenci adolorit.
Aquella Sala és un Escenari allunyat dels temps actuals representa la reminiscència del Segle XVIII, decorada de vellut i empolsegada. Una Sala on es denota el claríssim “This is a Real Spain”, i a nosaltres se’ns presenta en directe a les pantalles de casa. El Passat que veiem és un Present sense sentit emmarcat dins una sala. Un Present sota Judici que mirem des de la televisió. Un xoc brutal.
I, com sempre, als catalans se’ns jutja des de fa temps pels nostres pensaments, per la lluita de les nostres llibertats, pel sentit que tenen les nostres accions. Portem tota una història jutjada damunt les nostres espatlles. Aquesta maldat burocràtica corrupta i del conjunt del sistema espanyol funcionant només per interessos monàrquics moguts per l’afany de la destrucció i la banalitat del mal dels seus jutges, no té nom.
La Catalunya d’avui no és la 2004 com diu Joan Tardà ni tampoc el Judici d’ara respon en absolut als temps actuals. Observant els Arxius des de 1935 amb Lluís Companys fins ahir 2019 amb Oriol Junqueras i la resta d’encausats repetim la imatge dins la mateixa sala i són 84 anys de diferència.
El Tribunal Constitucional espanyol és una ombra obscura que ens transporta cap al seu terreny fosc que va de l’Anacronia a l’Obscenitat democràtica en una mil·lèsima de segon.
