A Catalunya en els darrers anys ens hem convertit en autèntics experts en la invenció de fòrums de debat de dubtosa transcendència, consells assessors de transicions vàries i sempre inèdites i mai reeixides, iniciatives republicanes d’horitzó monàrquic-borbònic, tot amanit d’eufemismes varis, a voltes petulants i quasi sempre, o millor dit sempre, sobrers. A aquest guirigall interessat, caldria afegir-li una més que curiosa nomenclatura de mots o acrònims tan esquizofrènics com superflus, a l’estil de DI, DUI, RUI, unilateralitat “continuada”, república catalana dins de la monarquia espanyola i llarguíssim etcètera, que requeriria de moltes dosis de substàncies altament prohibides per, tal vegada, trobar-hi un cert sentit.
El darrer d’aquests invents porta per nom Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent i serà liderat per el cantautor, ara retornat a la política, Lluís Llach. Aquest nou instrument en forma de troballa diu que promourà i facilitarà el debat –independentista i republicà s’entén, o vés a saber- però no redactarà una constitució catalana ni iniciarà el famós “procés constituent”. O sigui, diàleg en forma de xerrameca tavernària, esperem que no “tabarnària”, i en el pitjor dels casos anar diluint el vi amb l’aigua dels, a Déu gràcies, ben plens embassaments catalans. Confondre l’opinió pública acostuma a ser una bona manera d’evitar que les coses canviïn o que romanguin inalterables.
Ara fa un any de la famosa declaració d’independència vigília de cap de setmana de l’anomenada desconnexió convertida en desmobilització, precedida per la xocant declaració suspesa del deu d’octubre del mateix any. Semblants declaracions no se si formaven part d’un guió deixat en herència a mitges per l’ínclit Alfred Hitchcock i l’inefable Valle-Inclán; però la veritat és que ben bé ho podria ser per les dosis de suspens i de surrealisme implícits en la grotesca i terrible posada en escena. Era el dia de la independència i els nostres homes i dones dirigents polítics semblaven formar part d’un funeral, no se si vetllant la mort d’algú, o, per contra, sent ells i elles protagonistes de les seves pròpies exèquies. Curiosa la catalana terra i més curiosa la seva plana major política. Se non è vero, è ben trovato com dirien els nostres veïns italians.
Ara fa un any, vam tenir la independència ben a tocar. Després de l’infame comportament de la policia espanyola l’1 d’octubre i l’èxit del referèndum i la gent, l’opinió pública internacional va girar clarament la seva atenció vers la nostra terra i els seus esdeveniments polítics. La independència, cert és, mai és garantida fins que obtens el reconeixement internacional majoritari, però ens trobàvem en una immillorable situació per passar d’un statu quo regional i espanyol a un altre de català amb una mediació que s’hauria produït efectivament. L’àmbit espanyol, no pas del tot esvaït, començava a veure’s superat per una nova, no pas legalitat, però sí legitimitat catalana i qui sap si amb supervisió internacional. Però heus aquí, que vingué la necessària aturada d’ase per engegar-ho tot a can pistraus. Almenys durant una temporada i a base de justificacions i excuses de molt mal pagadors en la majoria dels casos. En síntesi, al poble de Catalunya, mobilitzat i il·lusionat, li mancà, tan sols, el coratge dels seus líders obsedits i posseïts per una por expressada en forma de gran temeritat i sobtades i precipitades fugides cap endavant.
Ara, per tornar-hi a ser i superar el momentum, a la força i anhel de la gent, ens caldrà l’audàcia d’una nova classe política gens marcada pels errors, vicis i eufemismes de temps passats, no pas remots. I com exemple, un seguit de tristos esdeveniments i conseqüències, col·lectives i personals, que podrien haver estat evitats. I és que la por tot el que té d’ imaginació ho té de poc talent. Per ser independents hem de començar a ser-ho en esperit i això és acceptar la veritat. Els fets són els que són, ens agradin o no.
