Què està passant…?
S’escriu molt sobre la invasió d’Ucraïna. Diferents teories sobre el “motiu”. Conèixer la “causa crítica” és fonamental per a la comprensió i la cerca de solucions. Són possibles! Els fets són coneguts.
Decisió personal de Putin? Fruit d’una ment desballestada… o d’un projecte estratègic fredament, calculat que ha triat el moment oportú? Fonamental enfocar-se sobre la “personalitat” profunda de Putin. Ignorar-la és molt arriscat. Què, domina en ell? Personalitat recòndita o la seva funció de president d’un imperi vingut a menys a recuperar?
Consciència de país humiliat, menyspreat, per Occident? Molts opinen que sí. Existeix un subconscient col·lectiu a Rússia que no ha perdut la seva consciència i memòria de gran potència. Molts volen recuperar aquesta condició. Aquest sentiment dona força recolza a Putin.
Temor per una seguretat que no ha estat atesa? És el més repetit per Putin. Rússia volia una zona “neutral” entre l’OTAN i les seves fronteres. Hi havia acord sobre això. Està incomplert. Els països exsoviètics se senten més segurs en l’OTAN que sent neutrals. Ucraïna és un país “clau” que separava. En l’Organització militar no seria neutral. Hi ha més motius, com els econòmics, però ho deixo aquí.
Motivacions geopolítiques?
Més enfocaments. Perd USA protagonisme mundial davant l’aliança Xina/Rússia i vol recuperar-la comprometent a Europa? USA, Europa, l’OTAN estaven en hores baixes. L’agressió russa l’ha reactivat. Tots els països augmenten pressupostos de defensa en l’OTAN. A qui beneficia? Es recupera la unitat estratègica.
I la Xina comunista? Una altra gran “causa crítica”. Creix en tots els camps a nivell mundial. Omple el buit que deixa USA. Avui, Europa depèn del gas i petroli rus. Molt més de les “fàbriques xineses”. Deixo el tema per als geoestrategas.
Què preguntar-se…?
Com a consultor he difós molt el “model Harvard” de negociació. És rigorós, ambiciós. Dues premisses determinants:
1: Hi ha possibilitat de mútua satisfacció? Putin exigeix: propietat de Crimea, independència de les zones pro russes que la van votar en el seu referèndum; no l’OTAN a les seves fronteres; que Ucraïna es declari neutral i figuri en la seva Constitució. Poden, volen, USA/Europa renunciar al creixement de l’OTAN i acceptar això? Les aspiracions de USA/EUROPA són compatibles amb la de Rússia? Ho vol Ucraïna? Quedarà aquí l’exigència russa?
2: Existeix predisposició sincera per per a un acord consensuat que optimitzi la satisfacció i anul·li el risc?
Si les respostes són NO, NO, la solució, sembla, seria només militar. Si n’hi ha. Putin sembla decidit a utilitzar armament nuclear tàctic. A partir d’aquí… Podem perdre tots. Ho va dir Einstein: “No sé amb quines armes es lluitarà en la Tercera Guerra Mundial, però sí que sé amb quins ho faran en la Quarta Guerra Mundial: pals i maces”
Propostes…?
Aplico el model Harvard. En les negociacions, en els conflictes severs, també pot intentar-se amb la fórmula MILLOR ALTERNATIVA. O la menys dolenta. Exigeix visió estratègica, creativitat, imaginació, valentia. Cal evitar la “confrontació per posicions” per a anar al MAJOR BENEFICI COMÚ.
Mantenir posicions significa prolongar la guerra fins que hi hagi un vencedor. Les dues parts pagaran preus altíssims. Fins i tot els qui no tenen res a veure com ja està passant. I no pensem en conflicte nuclear…
MILLOR ALTERNATIVA AMB BENEFICIS COMUNS: Si és cert que Rússia vol “seguretat”, si és cert que necessita a Europa per al seu desenvolupament econòmic, proposo una “Europa federal que inclogui a Rússia”. Això donaria resposta a totes dues necessitats.
Seguretat: Convidar que Rússia, tots els països que volguessin, formessin part de l’OTAN. Fins i tot, d’una Unió Europea FEDERAL “refundada”. “Teòricament”, es comparteixen valors de democràcia. Això eliminaria totalment les amenaces. De fet, l’únic perill seria d’una Xina que no sembla volgués envair militarment Europa. Una Rússia sense enemics no precisaria cap zona intermèdia neutral. Seria SEGURETAT PER A TOTS. Això portaria a l’altre benefici comú per a Europa i Rússia.
Ampli desenvolupament. Sense enemics “militars” no tindria sentit les enormes despeses en aquest camp. “Tots” els membres d’aquesta Europa federal disposarien de molts més recursos econòmics per a atendre les seves gents. L’intercanvi de tota mena de béns i serveis, energies, seria fluid, totalment normal com s’ha demostrat a la UE. BENESTAR PER A TOTS!
Luther King: “Una nació que gasta més diners en armament militar que en programes socials s’acosta a la mort espiritual”. Cap país d’aquesta Europa federal correria perill de mort i “tots” gaudirien d’àmplies possibilitats de pau i progrés.
Si existissin veritables líders estratègics, amb visió de futur, imaginació, seria fàcil proposar-ho. És el que van fer els “líders” que van crear la CEE després de la segona guerra mundial. Aplico una altra pauta del model Harvard: “situar a l’interlocutor davant REFERENTS difícils de qüestionar, rebutjar”. Són: SEGURETAT i DESENVOLUPAMENT. Si Rússia es nega, queda en evidència davant el seu propi poble, davant el món.
Conclusió?
Mantenir posicions ideològiques, identitàries, polítiques, “militars” … pot portar a un mal difícil de calcular en vides, béns, o… irreversible. Orientar-se a BENEFICIS mutus que aportin SEGURETAT i DESENVOLUPAMENT sembla l’única cosa raonable.
(Aquestes pautes són aplicables al conflicte creat per Espanya en i amb Catalunya).
Però la “raó” … no sol ser present en els polítics, als pobles. Menys encara en els lobbies armamentístics. O a la Xina… Ho estarà en els líders americans/russos/europeus? Quant hi ha en joc…?
Què és el coherent…? Una guerra que pot ser terrible… o una Europa federal unida en pau i prosperitat…?
