«Mai he entrevistat a ningú en espanyol a TVC per respecte als espectadors. La difusió de la llengua és una de les finalitats fundacionals dels mitjans públics a Catalunya. Si això no s’entén, ja podem plegar». Ho piulava a Twitter fa unes setmanes Miquel Calçada davant la pràctica cada cop més estesa d’introduir l’espanyol en els programes de la televisió nacional. És fals que fent-ho es guanyi més públic però ni que fos així no justificaria una pràctica contrària a l’esperit i a la missió de la CCMA. Mantes vegades s’entrevista a convidats en castellà i fins i tot es compta amb col·laboradors habituals que no saben parlar en català, quan hi ha experts en les matèries en qüestió catalanoparlants tant o molt més competents. El missatge que s’envia amb aquestes pràctiques és molt pervers: el català és prescindible i de segons què no se’n pot parlar en la nostra llengua. I, a més, a TV3 cal predicar amb l’exemple i no canviar de llengua sigui qui sigui l’interlocutor. Si volem que la conducta al carrer sigui aquesta, cal promoure-la a la televisió. Es tracta d’un efecte mimètic.
Tot plegat és un senyal d’una deriva que es va consolidant i que fins i tot és defensada en directe al seu programa per un presentador com Ricard Ustrell, incomprensiblement promocionat, atès el seu nul talent professional i la seva fatxenderia. És urgent revisar a fons el model de la televisió pública i ara, quan tinguem nou Govern, cal un cop de timó que en redreci el rumb. La Plataforma per la Llengua, juntament amb l’Acadèmia del Cinema Català i el Clúster Audiovisual de Catalunya, ha elaborat un decàleg que hauria de ser una guia a seguir, com una bíblia de referència perquè els mitjans públics arribin a molta més gent i siguin el motor que catapulti el sector audiovisual amb totes les virtualitats que això implica. Per desplegar les mesures que s’hi proposen cal una forta voluntat política que passa imperativament per dotar la CCMA de molts més recursos econòmics. L’acció decidida que cal emprendre obliga a una aportació pública molt superior, estable i garantida a llarg termini. Només si saps de quants diners disposaràs segur pots planificar determinades accions amb l’antelació que pertoca. També cal un desacomplexament per adoptar decisions agosarades que tothom sap que calen però que pocs gosen defensar públicament. Cal que arribin més diners públics però a la vegada també cal una reducció dràstica d’una plantilla de 2.300 treballadors absolutament sobredimensionada i que és una llosa per afrontar els urgents canvis que la CCMA necessita. Els diners que s’alliberin de la càrrega salarial s’han d’invertir en continguts i tecnologia per esdevenir molt més competitius.
Al 2021, una cosa és mantenir el lideratge, que en les dificultats dels últims anys s’ha de reconèixer que té el seu mèrit, però cal fixar-se en el percentatge d’audiència que això representa respecte el dels inicis de TV3. La fragmentació de l’oferta i les noves maneres de consumir productes audiovisuals fan molt més difícil d’arribar, com s’arribava, als públics més diversos. D’aquí que el principal repte, a més de reforçar l’aposta per l’excel·lència, l’avantguarda i el servei públic, sigui el dels continguts per a infants, adolescents i joves i el desenvolupament de l’oferta en línia. Tots sabem que avui els adolescents accedeixen a l’audiovisual via TikTok, Youtube, Instagram i altres nous canals que aniran emergint i només amb la màxima ambició i tots els mitjans a l’abast serà possible afrontar una proesa clau per al futur de la llengua. I no és tan sols la llengua, sinó també la concepció nacional de tots els continguts.
TV3 ha de ser el canal líder absolut en audiència quantitativa però també en la qualitat de l’oferta i en la prestació d’un servei públic que resulti útil als teleespectadors. El gran valor i la gran diferència de TV3 respecte els canals amb els quals es disputa el capdamunt dels índexs d’audiència és evidentment la seva condició de televisió nacional, el seu marc i centre de referència ha de ser la nació catalana en el sentit més ampli, no circumscrita al Principat. Ha de reflectir de manera fidedigne la realitat i la pluralitat de la societat catalana. Però no pot oblidar que és una eina de construcció nacional, precisament una de les més decisives en el dibuix dels imaginaris col·lectius, en la creació d’un star-system propi. TV3 no pot ser subsistema de res ni de ningú sinó centre de tot. Ha de marcar la seva pròpia agenda; explicar què passa a Catalunya i què passa al món des d’un punt de vista català, no des de les dèries ideològiques del corresponsal de torn; potenciar una marca pròpia, com més singular millor. Ens hem de dotar d’un segell Catalunya que esdevingui un referent internacional vinculat inequívocament a uns continguts i una factura de qualitat, diferenciada i fàcilment identificable. L’avantguarda, el talent, la creativitat, la innovació i una determinada manera d’entendre el món han de ser les senyes de distinció de la marca que ens ha de permetre posicionar-nos en el mercat global. Aquesta fita només serà possible si TVC estira del carro. El lideratge de la televisió pública no tan sols s’exerceix amb bons índexs d’audiència i bons productes per al consum propi sinó liderant la indústria audiovisual del país, contribuint a fer guanyar musculatura a les empreses privades del sector i així tenir un pes creixent en el mercat global, s’ha d’aconseguir exportar. Amb el nostre mercat, el de parla catalana en el seu conjunt, que és el nostre marc natural de referència i que cal reforçar i explotar molt més que fins ara cooperant amb À Punt, IB3, o RTVA, no en tenim prou. És una qüestió de massa crítica. Hem de posar un peu al mercat global de l’audiovisual i no de manera testimonial sinó amb la màxima ambició, sense cap tipus de complexos.
Per enfortir TV3 cal, en primer lloc, clarificar davant l’opinió pública la condició de televisió nacional. El llenguatge ha de ser definitori, si es divaga es confon a la gent. Quan es parla del govern, del país o d’uns fets, ha de quedar clar de quin marc es parla. I això ara mateix no passa. Sovint s’hi parla en clau espanyola i espanyolitzadora. En aquest aspecte s’ha de filar prim en l’ús del llenguatge, tant en els informatius com en tots els programes de la graella, no pot ser que hagis de deduir de quin país et parlen en funció de quin presentador se t’adreci. Per alguna cosa hi ha els llibres d’estil, per unificar criteris i evitar traslladar la sensació que cadascú va a la seva.
Els informatius han de continuar sent el pal de paller de la casa, a partir dels quals vertebrar la resta de la graella i de l’oferta a la carta. Ser líders en els telenotícies o que siguin millors que els de la resta de l’oferta, no vol dir que no s’hagin de millorar moltíssim, cal la màxima exigència i rigor, aspirar a l’excel·lència. I de televisió nacional se n’exerceix sobretot en el moment de triar i ordenar els temes que formaran part de l’escaleta així com en l’elecció dels convidats i tertulians dels programes. Pel que fa a l’entreteniment és on més cal arriscar. I en ficció cal tornar-se a posar les piles. El context és ara molt diferent però necessitem productes de qualitat com els que feia el mestre Puyal, que equidistin entre l’elitisime i la vulgaritat, que tinguin un rerefons formatiu, que no alliçonador, i que connectin amb el gran públic. La principal responsabilitat d’una televisió pública és contribuir a elevar el llistó dels espectadors i això s’ha de fer des de molts punts de vista i en direccions molt diverses, començant per un ús impecable de la llengua.
Així mateix es continua detectant molta endogàmia. Tant les produccions pròpies com les externes sempre les fan un reduït cercle de professionals i empreses molt determinades. Cal saba nova, cal que TV3 treballi amb els millors. I això vol dir trobar un just equilibri entre la producció pròpia i la producció externa.
El comitè d’empresa, molt susceptible, ell, es feia l’indignat fa uns dies davant de les observacions d’Isona Passola o Salvador Alsius en el sentit que cal redimensionar la plantilla. Ho qualificava d’una ofensiva contra TV3. I això no és pas una ofensiva contra TV3 sinó al contrari, totalment a favor. Potser els que van contra TV3 són aquests sindicalistes amb els pitjors vicis del funcionariat i que sembla que tinguin com a única raó de ser preservar els seus privilegis. S’ha de dir sense por: cal reduir dràsticament la plantilla de la CCMA. Algú ha d’agafar el toro per les banyes d’una vegada i actuar en conseqüència. El valor a preservar no són els treballadors sinó que TV3 pugui desenvolupar la missió per la qual va ser creada. I si TVC era una estructura estratègica als vuitanta, més ho és encara en el context actual.
En conclusió: menys personal i més talent. Menys diners en massa salarial i més en bons continguts i per fer arribar el català a plataformes on no hi té presència. Cal repensar el model a fons, entendre que cal reforçar més que mai aquesta estructura d’estat fonamental per moltes raons i passar a l’acció. I per això cal una conjunció de factors: ferma voluntat política, professionals i directius que estiguin a l’altura del repte, més inversió pública i a la vegada explotar al màxim totes les altres vies d’ingressos: publicitat, marxandatge, venda de produccions i l’exploració de nous models de negoci. És l’hora de posar fil a l’agulla sense dilacions i amb tot l’afany.
