La decisió del Govern de les Illes Balears d’eliminar el requisit de català per a més de 9.000 metges i infermers interins ha aixecat polseguera i amb motiu. En comptes de la moratòria de dos anys per acreditar els coneixements de llengua catalana, l’exempció serà vitalícia. Això estableix un preocupant precedent i llença un perillós missatge: entendre el català no és necessari per ser funcionari a les Balears.
Quan un està malalt, amb dolor, angoixa i requereix atenció mèdica no sol tenir energia per fer malabars lingüístics. En cas d’anar a un centre mèdic i topar amb sanitaris que no parlen català, la majoria de joves podríem canviar al castellà amb relativa facilitat. No és la solució ideal si no ens volem carregar la llengua, però en un moment crític seria una reacció probable. Però i els nostres padrins i padrines?
No són poques les persones de les Illes —sobretot els més grans— que tenen dificultat per expressar-se en castellà fluidament, fruit de la seva socialització pràcticament només en mallorquí. Genoll, fetge, clatell, espatlla, gargamella, queixal, turmell són només algunes de les paraules que els pacients catalanoparlants podrien no saber de traduir al castellà ràpidament perquè no s’assemblen. Igualment, un equip sanitari no format lingüísticament no les comprendria i, per tant, l’atenció al pacient seria indubtablement de pitjor qualitat. Això repercutiria en menor o major grau en la seva salut i el seu benestar. Amb bona fe i gestos podrien arribar a entendre’s, suposant amb optimisme que el mal que tengui el pacient li permeti fer senyes. Però realment volem que anar al metge es converteixi en un joc de mímica? Volem deixar a l’atzar que una consulta mèdica respecti els drets lingüístics del pacient?
L’aprenentatge de català no pot dependre de la “bona voluntat” dels professionals de la salut, com diu la presidenta Francina Armengol, entre altres factors, perquè bona part de les queixes per discriminacions lingüístiques tenen lloc a l’àmbit sanitari. El govern seria més conscient de la desprotecció que comporta l’exempció del català si no fes mesos que ignora els avisos d’entitats com l’Obra Cultural Balear (OCB) o Plataforma per la Llengua, posant en perill el procés d’estabilització d’interins. I sí, Francina, tant de bo tots els habitants de les Balears volguessin aprendre la llengua del territori, però no sempre és així. En gran part, perquè el català es deixa de veure com una llengua necessària per treballar a les administracions balears.
És un error polític deixar els coneixements lingüístics a elecció dels sanitaris amb el pretext que calen cobrir deficiències. És injust no només pels pacients, sinó per tots aquells funcionaris que sí que parlen català, sigui perquè és la seva llengua materna o perquè s’han preparat mitjançant esforç i hores d’estudi. I és clar que falta personal sanitari a les Illes Balears, però només s’aconseguirà revertir el dèficit amb una millora de les condicions que permeti retenir talent. Això no pot implicar un retrocés dels drets lingüístics trepitjant la llei i l’Estatut d’Autonomia. Ser atès en català a la sanitat balear no és un privilegi, ni un capritx. És un dret i és salut.
